Photographic activities in nature

Romànic

Foto nocturna 2. Les Peces. Alàs

Ahir vaig tornar a l’esglèsia de les Peces al poble d’Alàs per intentar captar de nou la nit, i la seva llum invisible, així com en l’anterior imatge nocturna vaig usar la llinterna per “pintar” la esglèsia i aconseguir un punt d’il·luminció, aquest cop en companyia de l’amic Pep Farràs hem descartat la il·luminació artificial per captar la imatge.                                  Passada la mitjanit ens hem plantat a les Peces i desprès de enfocar i ajustar paràmetres de obertura, velocitat i ISO’s hem començat amb les proves, la foto nocturna com ja us vaig comentar requereix una tècnica molt acurada i l’aprenentatge es lent, no ajuda el fet que aquesta nit ha fet força fred. Encara ajuda menys l’ausència d’un disparador automàtic que eviti qualsevol moviment per petit que sigui, o vibració al aixecar el dit del disparador.

En conseqüencia i veient el resultat al Mac, em quedo amb aquestes dues imatges tot i que no em convencen al cent per cent, encara hem d’afinar més, les petites vibracions tornen a afectar la nitidesa dels estels, però l’aprenentatge es un camí llarg i costerut, que a nosaltres però, no ens farà enrere. Menys encara quan sabem gaudir del moment i de l’experiència.

190620davidmanzanera

Davidmsfoto

190610davidmanzanera

Davidmsfoto


Foto nocturna 1 Les Peces. Alàs

Aquí comencem aquesta incursió en una de les tantes tècniques fotogràfiques que existeixen, la fotografia nocturna, una tècnica complexa i acurad que requereix molt de temps i moltes proves per obtenir uns bons resultats. En aquesta tècnica tot el treball es manual, hem de desactivar vàries funcions automàtiques de la càmera per què desprès no realitzi medicions i ens espatlli el resultat final per intentar compensar la manca de llum.

Els meus primers intents van començar ara fa tres anys a Solsona en una trobada amb uns amics fotògrafs on vanm experimentar amb aquesta tècnica, desprès he continuat fen breus intents amb reslutats més o menys acceptables. Ara vull començar una nova sèrie que iniciaré avui amb la imatge de l’ermita de la Mare de Dèu de les Peces a Alàs, al costat de la Seu.

Amb aquesta primera prova he pogut constatar que necessito urgentment un disparador automàtic, mantenir el disàrador apretat 3 minuts fa que les petites vibracions quedin registrades en la foto final en forma de petits detalls borrosos, en aquesta podem apreciar els estels amb molt poca definició.

Les dades d’aquesta imatge son f 3.5, temps exposició 174 s a 18 mm.

Davidmsfoto


Protecció del patrimoni……..????Sant Serni de la Mala Sort….!! o de Coborriu

No vull ni volia que aquest bloc fos un bloc de denúncia, per això ja en tinc un altre, però no puc evitar dir res quan veig coses com aquestes, o com va ser en el seu moment l’estat de Sant Martí de Tost, en aquest cas li ha tocat a un altre sant, Sant Serni, a Coborriu de Bellver, conegut també com Sant Serni de Coborriu, i es que em sap greu veure aquesta deixadesa patrimonial que temin avui en dia, sobre tot que tenen els que poden fer alguna cosa, si estigués en les meves mans prou sabeu que ho faria.
Els que em coneixeu sabeu que tinc debilitat per la nostra història i el nostre patrimoni, penso que es el que ens identifica com a poble, i l’hem de conservar i protegir. Això ho dic perquè em ve mal de cap quan veig segons quines aberracions, animalades, o bestieses, ahir vaig estar a Sant Serni de Coborriu, volia calcar unes làpides del 1800 que estan en el que sembla un cementiri, les volia calcar perquè em dona la sensació que algun dia desapareixeran per art de màgia, com que no les he pogut calcar les he fotografiat. Com he dit tenen prop de 250 anys i em sobta i preocupa la seva disposició, hi ha una que està recolzada en un mur com qui deixa un bastó després d’una llarga caminada, el curiós d’aquesta làpida es que a sota de tot hi té dibuixada una mena de corona, us he de dir que son unes lloses de pedra calcària bastant dura, i que estan gravades a mà, com no podia ser d’una altre manera. El perquè de la corona es el que em pregunto, si es que realment ho es, l’altre làpida important, o millor dit gran, es el que em sobta més encara, si es que hi cap la opció, la he trobat arrencant l’herba, la molsa, i les plantes que hi creixien damunt d’ella, però el més increïble es que aquesta làpida enorme, té una doble funció, es la que fixa la barana d’un petit tancat que protegeix un pedestal on imagino hi havia una creu, i que com suposo la màgia l’ha fet desaparèixer.
Doncs així es, una barana de forja, està literalment clavada en ella, suposo que el terra era massa tou i hi van buscar una “pedra”, una pedra que fa gairebé dos metres.
Com l’altre aquesta també té una curiositat i es que al damunt de tot apareix un dibuix d’una gran creu entre el que sembla que son dos arbres, potser xiprers, una altre curiositat, més aviat misteri per a mi, es el fet que algú!? ha esborrat el nom i la data de la mort del personatge, per amagar quelcom potser?, o per pur entreteniment.
Tot i que sembla minimament ben conservada, si ens fixem bé veurem que la única cosa que es fa periòdicament es tallar l’herba, dels voltants, ningú s’ha preocupat, per mantenir el mur que l’envolta i que formava part del camí que anava cap a l’antic poble de Coborriu, darrera l’església hi ha uns matolls que en un parell d’anys la devoraran, i a sobre d’una de les teulades hi creix un arbre que ja fa més d’un metre i que possiblement amb les seves arrels està deteriorant el sostre.
Sembla ser que la història i el temps no perdonen a Sant Serni de Coborriu, datada de finals del segle X, al 1198 els tant estimats Càtars la van saquejar, robant el que hi havia dintre, i tots els seus ornaments, aprofitant els donatius per l’adquisició de nou material van construir dues capelletes als laterals, que com no podia ser, només en queda un, al 1793, els nostres veïns de l’altre banda del Pirineu, la van cremar, potser era hivern i els va agafar fred a la nit, ja era la tercera vegada que s’aixecava quan al 1936 i com no podia ser menys entre elles, va ser profanada durant la guerra civil, així doncs el 1967 s’aixecà de nou i es restaurà per quart cop!!
Del 1967 ençà, no s’hi fet cap remodelació important que coneguem, i sembla que esperi un nou i desgraciat aconteixement per sumar a la seva llarga història, encara que sigui la única església romànica que té un gravat cúbic, es a dir en dues dimensions, d’un orant, o orador, potser no hi ha prou amb això.
Jo, però tot i així seguiré pensant que si que val la pena protegir i restaurar, però per si un cas això no passa i la vegetació i la falta d’interés per part de qui toqui, pot amb ella, jo li vaig fent fotos que sé que li agrada, i potser d’aquí uns anys quan passi per allà i vegi un munt de pedres escampades pel terra somriuré, i pensaré que jo, si que faré que la seva accidentada història no pugui amb ella.


Morir en l’oblit i III ; fem força blocaires!

Us enganxo més a baix el post d’en Marc, al seu bloc, esperant que us hi adheriu, i poguem enviar una carta amb unes quantes signatures.

Gràcies a tots.

Carta al director

L’enviaré la setmana que ve. Si voleu afegir-vos-hi com a sotasignats, envieu-me un correu a dusming@msn.com (nom, cognoms i DNI) .

El baldaquí i l’església de Tost
Mentre el Museu Episcopal de Vic (MEV) organitza l’exposició El cel pintat. El baldaquí de Tost, “una obra excepcional del romànic català”, la imponent església de Sant Martí de Tost (Alt Urgell) cau a trossos i és un abocador d’escombraries. La mostra, segons llegeixo al web del Museu, “s’entén com un primer pas dins un projecte més ampli de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya”. ¿Retrobament? ¿Aquest projecte inclou la dignificació de l’església que va acollir aquest baldaquí “excepcional”? ¿O potser després d’haver-ne tret la joia ja podem deixar que s’ensorri en aquest cul de món on ningú no dirà res? ¿No és una obra única el lloc on es trobava? ¿Cal que caiguin aquests monuments ara que ja no hi ha res valuós a dins?
Quan s’acabi aquesta exposició, en proposo una altra: Morir en l’oblit. L’església de Sant Martí de Tost. Abans, però, visiteu el temple, sobretot els que heu anat a veure El cel pintat, perquè us caigui el món als peus: l’interior està destrossat, hi ha restes dels altars escampats pertot arreu, el terra està aixecat i gairebé no hi queden lloses. No cal descriure la tragèdia amb pèls i senyals; simplement és vergonyós.
No podem tenir un patrimoni deixat de la mà de Déu ni de la mà dels que en tenen una visió parcial i interessada.”

L’interior de l’església. Cliqueu per més gran.

Morir en l’oblit II ( el baldaquí de Tost )

Després de veure com el Govern i l’església deixen caure monuments tan impressionants com l’església de Sant Martí de Tost, en Marc em comenta que irònicament al Museu Episcopal de Vic podem veure exposat part d’el Baldaquí de Tost, doncs l’altra part per a més inri està al MNAC.

Abans de seguir, em pregunto, com es possible que aquests tresors de la nostra comarca, de la història de la nostra comarca, s’exposin en dos llocs diferents i no aquí, per què no hi ha un lloc destinat al museu diocesà per a aquests petits tresors, i per què no els reclamem, com han fet no fa gaire al Pallars?
Segueixo doncs. Es lícit, socialment parlant, emportar-se els elements valuosos d’una església, i després deixar que aquesta caigui? i dic socialment parlant per que si no evidentment seria el que coneixem com saqueig, una pràctica molt habitual a des de l’edat mitjana, i que ara s’ha “legalitzat”.
El pitjor però, es el que diu el Museu Episcopal de Vic per vendre aquesta exposició;
“El baldaquí de Sant Martí de Tost (Alt Urgell) és una obra excepcional del romànic català que es conserva en dos museus diferents. Mentre que el MEV posseeix la biga davantera i la cresteria, el MNAC conserva la taula-plafó. Per tal de donar al públic l’oportunitat de gaudir, per primera vegada, del conjunt sencer, ambdues institucions han decidit desenvolupar aquesta exposició temporal, la qual s’entén com un primer pas dins un projecte més ampli de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya, projecte que ja fou iniciat per la Junta de Museus de Catalunya l’any 2000.
Això si, ara que ja hem retrobat els conjunts dispersos, a les esglésies els hi deixarem el pa mullat, com als coloms.
Això es la classe de política de conservació del patrimoni que promou el Govern català?, aquests es el projecte de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya?, doncs no sé si algú se’n ha adonat però ho estan fent a mitges.
Ara que clar, si saps que el vaixell s’ha d’enfonsar ” las mujeres i los baldaquis primero! “….ara ho començo a entendre tot….ja ho diuen ja ” murs més alts han caigut” i “amb l’esglèsia hem topat”, ara no us sabria dir si son dos dites diferents o una de sencera…….

Restes del altar central

Morir en l’oblit

Ja feia dies que no pujava cap a la vall de Tost, de fet m’hi he decidit després de veure que en Marc ha publicat un nou bloc i utilitza una foto de l’interior de Sant Martí de Tost, una església romànica imponent.

Se’m cau el món als peus en veure monuments com aquests en un estat d’abandó i degradació tan grans, la porta l’ultim cop tenia una cadena i un candau, ara té la cadena i el candau no hi es, la església serveix de magatzem o de contenidor d’escombreries, no se de que ben bé, l’interior està destrossat, hi ha restes dels altars escampats per tot arreu, el terra està aixecat i quasi no queden lloses, però no descriuré la tragèdia amb pels i senyals, simplement es molt trist.
Ja sabeu que el tema de la despoblació al Pirineu em preocupa, i molt, però encara més la mort de monuments tan importants i significatius com aquest.
Estem parlant d’un monument que ja se’n parla d’ell a l’any 815, poca broma.
Estem parlant, també de la historia de la vall de Tost, i de la història de l’Alt Urgell, una història plena de comtes i cavallers, una historia amb lluites i assassinats, i una història que forma part de la història del nostre país.
I amics meus, la história tal i com jo l’entenc, es l’esperit del poble, la identitat de la gent que en ell hi viu i del respecte que s’han guanyat, un respecte a base de lluites i batalles que han anat forjant la nostra história.
Es per això que se’m cau el món als peus quan veig coses així, i es quan penso que si comencem perdent monuments com aquests ho acabarem perdent tot, i la història ja no serà com ara, i fins i tot d’aquí uns anys en parlar de la història de Catalunya hom podrà o no creure-la per què només seran lletres en un llibre.

I ja sabem que passa amb els llibres, es queden als prestatges, i molts cops ens oblidem d’ells.
Proposo ara, i des de aquí la creació d’una comissió per la recuperació del nostre patrimoni, tot i que ja se’n va començar a parlar fa uns mesos en la versió digital de Viure als Pirineus en un article d’en Toni Alet, hem de fer alguna cosa per no perdre el que els nostres avis i basavis van construir, i que ens identifica com a poble.

Gravat cúbic d’un orant

Aquest matí entre núvols i pluja he fet una passejadeta per la vall d’Ingla, a la Cerdanya, buscava flors i bitxos…com que el dia estava que s’aguantava per un pèl doncs els bitxos amagats i les flor encara per florir del tot.
He aterrat a Sant Serni de Coborriu, una petita església per la que havia passat infinitats de vegades, un lloc tranquil de no ser pels trets que se senten del camp de tir proper.
Explorant els voltants he descobert el petit cementiri, amb algunes lloses, una en forma de creu, i una més gran gravada, amb inscripcions i data del 18??, no es veia be la data.
M’ha sobtat en un costat de l’arc de la porta, un gravat tridimensional o cúbic, com volgueu, i que he pogut esbrinar que es tractava d’un orant. Fins ara havia vist molts gravats en pedres i lloses, però en pla, mai aprofitant dues cares d’un cub o una pedra.
Curiós si mes no.
Per cert que la Gran Enciclopèdia Catalana diu d’orant que: “Representació d’una figura humana amb els braços estesos, en actitud de pregària, freqüent en l’art paleocristià”

Dades de la imatge
Distància focal 18 mm
Obertura f9
Exposició 1/400