Photographic activities in nature

Pobles abandonats

Final

Esperança, emocions i amor, sentiments que queden enrere al abandonar llocs, llars i cases amb records atrapats que s’esvairan com el fum de les fogueres que les van escalfar, somnis i projectes de millora i de futur que potser van ser la raó per abandonar aquests sentiments, o potser l’incompliment d’aquests i la manca de futur van ser la causa.

De moment testimonis muts que van perdent forma i que aviat seran un desmunt de pedres i rocs.

@davidmsfoto


Somnis

Segons la Viquipèdia ;El somni és un procés imaginatiu de la ment que té lloc mentre el subjecte dorm. Si es manté la consciència durant el somni, es tracta d’un somni lúcid. Aquest tipus de somnis son inpensables sense el seu complement estructural….quants somnis i il.lusions hauràn passat per aquí..

 

Davidmsfoto ©

Però també es pot somiar despert i aleshores convertir els somnis en realitat.


Racons de l’Alt Urgell. Torrent d’en Mi

Entre els molts racons que té la nostra comarca, el torrent d’en Mi en plena tardor es un lloc obligat pels amants de la natura i la fotografia.

Davidmsfoto ©


Llums de tardor II

Ombres i llum de tardor creen un efecte tridimensional en les imatges.

Cap al Ras de Conques des de Solanell


Oblit

L’abandonament dels pobles de muntanya per manca de serveis, comoditats i canvis en la manera de treballar i el tipus de feina sempre deixen uns rastres gràfics i tangibles que al mateix temps que entristeixen mostren una relalitat que alguns no hem conegut i d’altres han oblidat.

Davidmsfoto ©


Foto nocturna 4. Nabiners. La Seu d’Urgell

De nou i per tercer divendres ens veiem amb en Pep, a les 23:00 a l’estació d’autobusos, abans he anat al pàrking a fer el canvi de cotxes i carregar el “Fronti” amb el material. A les 23:05 sortim en direcció a Nabiners, el camí es fosc i ens sobta com tot i conèixe’l de memòria hi ha moments en que no ens situem, no ens quadra el que veiem amb la imatge mental, un canvi sorprenent del dia a la nit, en poc més de mitja hora ens plantem a la darrera pujada, algú sembla que hagi estat arreglant el camí, doncs es més ample i no està tan trencat, finalment arribem al poble, deixem el vehicle en posició “escapada sprint” i busquem posicions i enquadres.

En total una hora i mitja fent fotos, bé millor dit, una hora i mitja per fer 10 fotos….com veieu el temps mai es cap regal, s’ha d’exprèmer al màxim, hem porbat diferents vistes i composicions i diferents temps d’exposició i obertura per aprofitar al màxim el lloc, la meva autoexigència fa que el resultat no em motivi gaire, encara que hi hagi gent que digui el contrari, i un cop vistes al Mac me’n adono de la importància i la dificultad alhora, del balanç de blancs, calcular la temperatura de la llum que no existeix es força complicat durant el dia la llum ja canvia però a la nit no hi ha llum, aixi doncs medir imaginàriament el efecte de la contaminació lumínica de la Seu i del efecte de les nostres lots es complicat, i es en el que haurem de treballar properament.

Us deixo dues imatges per què compareu entre elles i veieu la diferència resultant d’aplicar diferents temperatures de llum en el WB, el fons es l’element on destaca més.

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Morters i Estelareny XV i XVI

Avui he sortit en busca dels pocs despoblats que em queden per acabar aquest projecte, Morters i Estelareny.
A Morters ja hi he pujat més d’un cop, hi he pogut veure com el pas del temps ha castigat el poble, parets que abans èren dretes ara han caigut, i la natura avança implacable recuperant el que un cop va ser seu.
Estelareny fa molts anys que el conec, però no hi havia pogut arribar encara fins avui,  el camí al començament es difús, però als pocs metres es fa visible i evident, una passejada desde Morters que no ha durat més de 30 minuts, he anat seguint el que amb tota probabilitat es el camí ral que anava de la Seu a Sant Joan Fumat, passant per Anserall, Morters, Estelareny, Farrera dels Llops i Sant joan, es curiós veure com encara es conserven els marges de pedra fets aleshores, fins i tot he trobat una petita font que encara rajava i que a l’estiu deu ser un punt fresc i amb ombra.
L’estat d’Estelareny es lamentable, de tots els pobles que he visitat fins ara us puc dir que aquest es el “Condemnat”, els esbarzers, els rosers i altres arbustos i arbres van envaïnt el terreny i reocupen el sól, la despoblació i l’abandó fan la resta, aquest es un poble que té tots els números a ser oblidat i desaparèixer molt aviat.
A part deles cases, només una creu al cementiri dona fé que allà hi va viure algú.

Cases trencades, d’ànimes trencades,
gent fugida amb somnis esvaïts.
Ànimes perdudes, amb il·lusions apagades,
Cors trencats, i morts en l’oblit.
L’oblit dels anys, l’oblit d’un poble.
Casa a Morters

Casa a Estelareny

El temps passa….i la història amb ell

Inevitablement el temps passa, res de nou i que no sapiguem ja però quan amb el pas del temps veiem com tot es deteriora, es inevitable pensar-hi.
Diumenge passat vam anar a fer una visita a Tost, el despoblat de Tost, aquí es on més apreciem el pas del temps, i si ets una persona obsertvadora encara més, els murs de les cases van caien més ràpid que lent, vaig recordar el primer cop que vaig veure aquest despoblat, encar s’hi podia entrar en més d’una casa, s’intuia el que era la plaça del poble i la rectoría encara estava dreta, d’això ja farà uns deu anys.
Des de aleshores només una casa aguantava el pas del temps,,i dic aguantava  per què finalment ha caigut, possiblement feia pocs dies doncs la runa encara no estava aposentada.
Poc abans de l’estiu encara agunatava dreta, i s’hi podia accedir a l’interior, ara ja es cel obert, no hi ha teulada, tot ha caigut.
Ara ja queda convertit en un poble fantasma, en un poble en ruïnes, ha passat de ser un despoblat a ser un munt de ruïnes que s’han empassat la seva história, sabíeu que a Tost hi havia un castell, el castell de Tost, en ell hi va nèixer l’Arnau Mir de Tost, cap a l’any 1000, dada important ja que ens dona una idea de l’any de construcció del castell, com l’Arnau venia d’una família poderosa possiblement el castell havia sigut heretat d’altres generacions, hi ha documents que diuen que probablement era de l’any 800.





El senyor Arnau Mir de Tost, nascut a la nostra comarca va ser un dels caballers més importants de catalunya en quant a estratègia militar es refereix. Va conquerir moltes ciutats en mans dels sarraïns, gràcies a ell gran part del municipi de Lleida es va alliberar del sarraïns.
Més informació sobre l’Arnau Mir de Tost. Aquí.


Despoblat de Lletó XIV

Tot i estar als peus del Cadí, tot i ser pas de nombrosos rapinyaires migradors, i tot i formar part de la “Volta a Lletó”, itinerari en btt; Lletó no resisteix al pas del temps i poc a poc va caient al terra mentre la serra del Cadí resta impassible davant el seu abandonament. En un marc increïblement espectacular i amb unes vistes del Cadí impressionants aquest despoblat sembla tenir un final proper, encara que hi ha una casa arreglada, la resta cauen sense treva alguna.
A la xarxa només trobem això:
El despoblat de Lletó és situat al vessant septentrional de la serra de Cadí (1 470 m), prop del coll de Vanses. Hi ha una capella dedicada a Sant Esteve.



Despoblat de Nyus XIII

Aquest cop, no vam haver d’agafar el jeep, i tot que plovia vam sortir a la caça de Nyus, que no son animals!, si no un poblet, o un agregat, de poc més de quatre cases, això si amb la seva església.
Trobem Nyus, a la carretera que de Noves de Segre surt cap a la Guàrdia d’Ares, poc abans del desviament cap a Els Castells, el poble queda en un revolt de la carretera, i tot i que només veim tres cases, fa anys hi havia més, la despoblació i la vegetació han acabat d’ensorrar-les i amagar-les.
Tot i que a Nyus ara mateix hi viu un home gran, aviat quedarà despoblat doncs possiblement haurà de marxar a un lloc més poblat i amb mes serveis degut a la seva avançada edat.
L’església era dedicada a Sant Lluc d’Anyús, tot i que molt simple encara es manté dempeus, poca es la informació que trobem sobre aquest despoblat.


Despoblat de Senyús ( XII )

Després de les festes, i d’una mudança interminable reprenem el recull dels despoblats de l’Alt Urgell, aquest cop amb Senyús, a la Vall de Cabó, poble que ja havia visitat en anteriors excursions.
Trobem el despoblat de Senyús poc després d’entrar al poble de Cabó, seguint una pista a mà dreta que mena cap al Boumort, i prenent poc després la desviació cap a aquest poble, la pista es troba en força mal estat, i l’ús d’un vehicle 4X4 es imprescindible per arribar-hi, tot i que sempre podem fer-ho a peu, encara que la pendent es considerable i la excursió es fa una mica pesada.
De camí cap al poble passem per davant de l’avenc de Senyús, petita cavitat vertical.
El poble es troba en força bon estat, tot i que no hi viu ningú hi ha alguna casa que s’està arreglant i sembla que hi ha intencions de fer-ho amb alguna altre.
La situació es increïblement privilegiada, sobre un petit turó que domina part de la vall de Cabó, i des d’on arribem a veure el Pedraforca, fins i tot afinant l’ull veiem el despoblat d’Ares el silenci es total, i algun cop es trencat per alguna gralla, o algun ramat de cérvols fent caure pedres barranc avall.
Té una petita església romànica dedicada a Sant Iscle datada del segle XII, d’una sola nau amb un absis semicircular i un campanar de cadireta de dos ulls.

Navegant hi trobem això;
“Despoblat (1134 m alt) del municipi de Cabó (Alt Urgell), a la vall de Senyús , drenada pel barranc de Senyús, que desguassa per la dreta al riu de Cabó, aigua amunt del cap de municipi. L’església de Sant Iscle, antiga sufragània de la de Cabó, és romànica, amb absis sobrealçat i portal amb arquivolta a ponent.”

La proximitat a la serra del Boumort feia que antigament les gents de les valls de Cabó i voltants es guanyessin la vida acollin i ajudant els pastors que venien del sud fent la transhumància, la ruta més coneguda i que passava prop de les valls era la anomenada La Cabanera, usada des de l’època medieval per a portar els ramats d’ovelles fins als Pirineus (a la primavera) i vice-versa (a la tardor). En aquesta serra hi ha un pas, anomenat Pas Comptador, usat els pastors per a poder comptar les ovelles que guiaven i comprovar que no n’havien perdut gaires. Quan els ramats tornaven a la tardor dels prats del Pirineu, podien optar per fer estada a Taús (pocs quilòmetres més al nord, un important centre de compra i venda de ramats) o baixar a vendre’ls a la Fira de Sant Andreu a Organyà. Aquesta situació privilegiada i el Pas Comptador donaven a Cabó una gran importància estratègica i econòmica. Molt a prop del pas Comptador s’hi troba també un pou de gel, que contribuïa també a l’activitat econòmica de la zona

Part del poble i l’esglèsia.

Finestra.

Part del poble.


Despoblat de Colldarnat ( XI )

Ahir diumenge, de nou vaig sortir a la caça d’un altre despoblat, aquest cop Colldarnat, al Municipi de Lavansa i Fórnols.
El poble es troba situat prop del coll d’Arnat, d’aquí el seu nom, aquest coll separa les valls de Tost i Lavansa, a pocs kilómetres de Montant de Tost i Torà de Tost.
El poble gaudeix d’unes vistes impressionants sobre la vall i el congost del riu Lavansa, les muntanyes nevades del Port del Compte i la serra del Cadí.
El poble presenta un estat de semiruïna, de fet només l’esglesia i una casa es mantenen dretes, la casa es de dues plantes, i estable sota la casa, la primera planta està formada per dues habitacions, la cuina, i el menjador, i una porta que dona a una possible era, derruïda, al pis de sobre dues habitacions més amb una altre de més gran sota teulada.
L’església de moment resta sencera, actualment oberta i usada com a estable, amb una capa de fems al terra.
Com a informació només he trobat això.

“Llogaret del municipi de Lavansa i Fórnols (Alt Urgell), a 1 243 m d’altitud al vessant meridional del Montsec de Tost, prop del coll d’Arnat, a la capçalera del torrent de l’Espluga, al camí vell de la vall de Lavansa a la Seu d’Urgell, per on ara passa la pista cap a Montan de Tost. Hi ha la capella de Sant Antoni de Colldarnat. No gaire lluny d’aquesta hi ha una altra capella, Sant Fruitós de l’Espluga, d’origen romànic.”

Vista parcial del poble



La capella de Sant Antoni



L’interior de la capella


Despoblat d’Ares. ( X )

Seguint amb el treball sobre els despoblats de la nostra comarca, afegim a la llista, el despoblat d’Ares.
Situat sota el cim del Cogulló d’Ares, i a mig camí entre la Guàrdia d’Ares i Cabó, amb orientació sud, cap a la vessant de la Vall de Cabó.
En la tasca de recerca informativa només he trobat aquesta informació.

“Llogaret despoblat del municipi de Cabó (Alt Urgell) situat a 1 400 m d’altitud, al vessant meridional de la serra d’Ares (1 847 m, al pla Redon), gran altiplà ramader, limitat per altes cingleres, que separa la vall de Cabó de la vall de la Guàrdia o d’Aguilar. El lloc és presidit per l’església de Sant Bernabé, d’origen romànic, amb absis quadrat i dues capelles fent transsepte. Antiga sufragània de la de Cabó, ara depèn de la parròquia de Coll de Nargó. Prop hi ha les bordes d’Ares. Ares pertanyia al quarter d’Organyà, del vescomtat de Castellbò.”

Es un poblet amb cases molt disperses, i sense una estructura de les edificacions formant carrers o carrerons.
En el punt alt del poble trobem l’anomenada església de Sant Bernabé, en bon estat de conservació, gràcies a que resta tancada amb candau i cadena.
El poble està orientat al sud, aprofitant així al màxim les hores de llum solar i les magnífiques vistes, les cases que resten dretes son grans masos de mes d’una planta, alguna de les edificacions té el teulat restaura i s’empra com per a resguardar bestiar, en aquest cas ovelles, al poble hi trobem aigua, d’una font que encara raja amb un petit dipòsit.
Com en molts pobles imaginem que la font era punt de reunió, doncs es troba resguardada del sol per un gran om, i hi petits murs on la gent hi devia seure, converses i converses mantingudes al llarg del temps sota aquest om, han quedat en el passat, mentre l’arbre va creixent.

Mas a Ares i vista de la Vall de Cabó i Serra de Boumort.



Interior de l’església.



Un dels masos que encara resisteix el pas del temps.


Despoblat de Banyeres ( IX )

També “Banyers” o “Banyeres de Lavansa”.
La informació sobre aquest petit poble es escasa, es troba a la vall de Lavansa, s’hi accedeix per una pista que surt de la carretera de la Seu a Tuixén, abans d’arribar a Adraén i passat el coll de la Traba hi ha una pista que surt a mà dreta i que ens porta fins a Banyeres.
La vistes son espectaculars i el paratge es idíl·lic, veiem la vall de Lavansa i el Cadí, el Cadinell i Port del Comte, es un poble petit que encara conserva algunes cases dretes i en un estat prou acceptable, en el seu cementiri només he vist tres creus i un parell de làpides, tot i que el poble es devia abandonar als 60, una làpida datava del 1983, un fet prou curiós, una mare i una filla enterrades amb el pare, mort l’any 1949.
Té una església d’origen romànic dedicada a Sant Joan i Sant Vicenç i el seu estat es lamentable i ruïnós, la teulada i una paret han caigut senceres, queda mig campanar dret i tota la runa es dintre del recinte amb la qual cosa al entrar caminem per damunt de muntanyes de rocs i un metre i mig per sobre del que seria el nivell de l’església cosa que fa que no puguem apreciar el seu interior, només la part del presbiteri es visible. En una publicació del 1999 en que s’anomena la església, el seu estat era bo.
En moltes de les cases en estat semiruïnós podem veure el que devien ser forns de pa, fins al moment en cap altre poble els havia vist en tan bon estat, seguint la pista amunt ja sortint del poble arribem a un gran mas i a les restes del castell de Banyeres del qual només resten dues parets que fan cantonada, i d’uns 6 metres d’alçada, però que ens dona una idea de com era el castell i l’entorn. Possiblement una de les tantes pertinences dels comtes d’Urgell.
Des de Banyeres surt l’antic camí que mena cap a Torà de Tost i que passa per Sauvanyà.
Es curiós imaginar com era la vida en aquests pobles, i intentar recrear-la mentalment, més curiós es el fet que hi hagués un castell que dominés el poble i la vall, devien haver cavallers?.
Com un cavaller m’he quedat assegut en un dels murs del castell, amb els peus penjant al buit, i gaudint del silenci, la posta de sol i la tranquil·litat mentre em recreava admirant la vasta extensió del meu domini.


L’església i una casa del poble


Làpida


Torre del desaparegut castell de Banyeres


Despoblat de Sallent de Castellbò ( VIII )

Dissabte al matí, vaig sortir en busca d’aquest petit poble, tantes i tantes vegades passant per davant, i sense fixar-m’hi. Està relativament a prop i ben comunicat, i tot i que jo l’afageixo a la llista de despoblats em va semblar veure que hi vivia algú, de fet hi ha una casa a la qual li arriba electricitat, amb flors als balcons i uns quants gossos bordant. Tot i que em vaig acostar prou al poble no hi vaig poder entrar-hi dintre, la cridòria dels gossos em va atabalar enmig de tant silenci i vaig optar per marxar.
Properament hi tornaré a veure si puc parlar amb la persona que hi viu, i puc fer un passeig pel poble.
Sallent de Castellbò era antigament un punt fortificat, amb unes quantes cases entorn de l’església i uns pocs masos, Can Damians, Can Tomàs, Mas d’en Roca, etc., entorn seu. És a 1 243 m d’altitud i tot el seu conjunt tenia 2 habitants el 1991 i un màxim de 9 famílies a mitjan segle XIX. La seva esglesiola de Sant Serni, un edifici rectangular, amb façana i campanaret a ponent, cobert de llosa, depenia de Sendes i ara de Castellbò.


Despoblat de la Freita ( VII )

Aquesta tarda a tocat la Freita, aquest poble tot i no estar molt lluny de la Seu, està en molt mal estat, les cases només conserven el murs i l’accés a l’església es gairebé impossible. L’any 1991 restava el darrer habitant en aquest poble, suposadament un pastor.
Veiem però, que tot i que el cementiri no es molt gran hi ha ben be una quinzena de creus visibles, faltaria netejar els matolls per tenir una visió mes clara.
L’església està dedicada a Sant Joan i es d’origen romànic, com dic l’accés es casi impossible, el carreró que hi arriba està replet d’esbarzers i ortigues, només la persistència permet arribar-hi.
Com que possiblement un dia caigui, he de ser persistent, l’església presenta una planta d’una sola nau amb un petit presbiteri. Una cosa que m’ha xocat es trobar restes d’ossos humans al terra de l’església, imagino que les guineus o altres bestioles han aprofitat el poc que quedava d’ells.
Com a l’església de Solanell els arcs del sostre no han pogut aguantar el pas del temps i part d’ell ha caigut, deixant al descobert l’estructura de fusta de la taulada. Un fet que condemna l’església a la seva total desaparició.
Prop de la Freita hi trobem una creu de terme, per una banda hi diu: “Santa Creu de Tost” i per l’altre: “Digna creu de la Freita”. Fins aquí s’estenien les terres del senyor Arnau Mir de Tost, d’aquest lloc on trobem avui la creu sabem que a tenir lloc una de les últimes batalles de la tercera guerra carlina.

Poble de la Freita.

Església de Sant Joan amb el cementiri en primer terme.

Creu de terme de la Freita


Despoblat de Nabiners ( VI )

El poble de Nabiners, es troba a pocs minuts de la Seu d’Urgell i hi podem arribar per el Pla de Sant Tirs o la Seu.
Les vistes que s’aprecien des de les rodalies son impressionants, la plana de la Seu, les muntanyes d’Andorra, etc.
Tot i que ja no queda cap casa dreta i l’església ja ha caigut casi tota en cara queden restes evidents del que fou com a poble, i encara queden restes evidents del que fou el cementiri.
A la xarxa he trobat això;

“Aigua amunt del torrent de la Coma, a la dreta d’aquest, hi ha el despoblat de Nabiners, amb l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Nabiners, romànica, sobrealçada, amb un bell aparell d’espiga al mur de tramuntana. Amb un campanar de dos ulls sobre la façana de ponent, el portal de mig punt és a migdia i el porxo que l’aixoplugava és mig arruïnat. La parròquia és mencionada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell i la vila de Nabiners és citada el 987; el lloc fou del capítol d’Urgell i ja a mitjan segle XIX era un agregat d’Arfa. Dins el terme de la seva parròquia (de la qual era sufragània la de la Coma) hi havia els masos de Murris, Casanoves, Planes, Canturri i altres.
Seguint aigua amunt el torrent de la Coma, al capdamunt i a l’esquerra d’aquest trobem el llogaret de la Freita (1 h el 1991), a 1 161 m d’altitud, sota el tossal de la Freita (1 191 m). Hi ha l’església parroquial de Sant Joan, d’origen romànic, sobrealçada.
A mitjan segle XIX són documentats, a més, les Bordes i
el Mas del Trilla, el Mas d’Aristot, el de Franquet, el del Fonso i el de Llerola, el Mas de Carbonell, el del Castell, el del Poblador de la Serra (la Coma) i, a Nabiners, el Mas de Ramon i el Mas del Ripoll.
La primera es de la porta d’entrada al que era l’església, el primer cop que vaig trobar Nabiners vaig poder entrar a l’interior d’aquesta.

Porta de l’església

Cementiri

Restes del poble


Despoblat de Solanell ( V )

Tot i que publicats, en tingui 5, gairebé els he recorregut tots, tots menys Solanell, i ja tenia ganes, no podia ser això que un professor de geografia de la universitat de Queen’s hagués fet un estudi que posteriorment va publicar en forma de llibre sobre aquest poble. I encara menys després de estar treballant a Sant Joan de l’Erm i passar gairebé pel davant.

Us he de dir que em va impactar i força.
Un poble enorme, en comparació de la resta de despoblats, amb aigua i llum, i una situació increïblement privilegiada, la arribada es espectacular, doncs fins el darrer revolt de la pista no apareix, i quan ho fa ho fa tot sencer, imponent, gegant desolador i misteriós, i amb un campanar octogonal que enfila per la part del darrera del poble.


De fet i segons estudis havia arribat a ser més important que Castellbò, i amb mes habitants.
La majoria de cases estan en estat ruïnós i molts dels carrers son inaccessibles a causa de la densa vegetació, son cases grans en molts casos amb mes d’una planta.


L’església com a la majoria de pobles està oberta a qualsevol desaprensiu que hi deixa el seu rastre a la paret, totalment buida, té el sostre interior caigut, tot i que la teulada la conserva, encara conserva l’escala de fusta que puja al campanar, que amb un mica de por i incertesa vaig pujar, campanar, però, que ha perdut part de la teulada.
El mes estrany i impactant es el dibuix que es troba al que devia ser l’altar, us he posat una foto per satisfer la vostra curiositat.
Un poble curiós i misteriós abandonat a la dècada dels 60.



Vista general Solanell

Un dels masos del poble

Dibuix a l’altar


Morir en l’oblit, els pobles abandonats de l’Alt Urgell

Ja fa temps que penso que la situació d’abandonament per part de l’administració de molts pobles, ha provoct el seu abandonament i la seva posterior transformació en estat de ruïna total.
La falta de electricitat, les fonts que s’han anat assecant, i l’estat de les vies de comunicació han estat els resultats del poc interés del govern per el que jo penso que son una part de les nostres arrels.
Per això des de fa anys penso que he de contribuir conservant d’alguna manera aquest pobles abans que desapareguin totalment, només ho se fer amb fotos, així que fa temps que penso en fer un petit arxiu fotogràfic de tots els pobles, nuclis disseminats, ermites, etc. I així he començat, poc a poc i amb bona lletra, esperant que algun dia algú pugui veure una foto de com èren abans de desaparèixer aquests pobles, i de la seva importància quan encara hi vivia gent, i del patrimoni que teniem a la comarca.
He fet una petita presentació d’aquest treball personal.

“Pobles, veïnats i masos condemnats per la despoblació. Habitats en un temps per grans famílies que treballaven la terra de sol a sol mentre forjaven la història a cop d’aixada.
Uns pobles on s’han escrit llegendes i d’on han sortit grans cavallers que han format part de la història de Catalunya, una història de la que en formem part,i que dóna a aquest país la seva identitat.
Pobles que han sobreviscut a freds rigorosos, a sequeres i a grans tempestes, pobles que han estat incomunicats molt de temps, i que tot i així han sobreviscut a allò que ara els esta fent desaparèixer.
Igual que desapareixen vells costums i velles tradicions, com també vies de comunicació, com el camí d’Alinyà a La Vansa,o el de Castellbó a Albet i Solanell, el de Anserall a Farrera dels Llops, i d’altres usades des de antic i ara deixades de banda per la desaparició dels seus habitants.
Un abandó que s’ha estès al romànic català, el patrimoni mes representatiu de les nostre valls, a la arquitectura que identifica el nostre poble i l seva gent.
Esglésies,ermites i capelles amb secrets mai escoltats, i esforços mai compensats, aixecades amb el propòsit de fer arribar la fe, i amb la finalitat de protegir les seves gents, una finalitat oblidada envers aquests monuments que poc a poc van caient, i com els pobles que guardaven, van morint en l’oblit.

“Ara, tan sols xiula el vent per els carrers solitaris,
ara tan sols corre l’aigua, quan plou,
ara només juguen les fulles dels arbres al caure,
i es ara, quan aquests pobles s’han quedat, tant sols.”

Pobles en llista i amb publicació al bloc.


Ministrells.
Sendes.
Sauvanyà.
Fontelles.

Propers pobles per publicar.


La Freita.
Nabiners.
La Coma de Nabiners.
Llirt.
Solanell.
Sallent de Castellbó.
Les Eres.
Forn i Caferna.
Colldarnat.
Morters.
Nyus.
Estelareny.
Senyús.
Lletó.
Banyeres.
Cerneres.
Farrera dels Llops.

Despoblat de Fontelles (IV)

Ahir al matí vaig sortir a la recerca de Fontelles, tot i que ja hi havia passat algun cop, mai havia parat a mirar-m’ho amb l’interès que tinc ara.
Vaig anar cap al Pla de Sant Tirs, i allà vaig agafar la pista que mena cap a la Freita i la Coma de Nabiners.
Un cop passat per el Mas d’en Planes vaig agafar un trencall a mà dreta, seguint un itinerari de btt, i poc a poc vaig arribar al despoblat de Fontelles.
Cal a dir que petit i aïllat, és un lloc privilegiat amb vistes cap a la vall de Tost, de fet al fons es pot veure el poble de Torà.
Cap a l’esquerra veiem part de la Serra del Cadí.
Aquest llogaret es troba al vessant meridional del tossal de Can Franc , avui despoblat, on al segle XIX hi havia el Mas de Fontelles. S’hi dreça l’antiga església sufragània de Sant Fruitós de Fontelles, romànica, amb un absis semicircular i la coberta de la nau, refeta, sobrealçada.
L’esglèsia resta amagada entre uns arbres, vaig poder veure que el petit cementiri encara conserva algunes creus, la mes antiga del 1918, i la mes moderna del 1969.
Prop del poble vaig trobar fins i tot un pou del qual devien treure l’aigua potable.

Devia de ser una zona prou concorreguda, doncs els camins enllacen la Freita, Nabiners la Coma de Nabiners, Fontelles i Mas d’en Planes, als quals es podia arribar per la Seu o per el Pla de Sant Tirs.
Sant Fruitós de Fontelles

Disseminat de Fontelles
Pou d’aigua

Despoblat de Sauvanyà (III)

Per arribar a Sauvanyà seguirem des de Torà de Tost una pista que gira a esquerra un cop som al dipòsit del poble, la pista al final està en força mal estat però amb un 4X4 arribarem prou be, hi ha una cadena que ens farà deixar el cotxe i caminar una mica fins al poble, cosa que servirà per entrar en situació, i gaudir del silenci i la calma del poble.

El despoblat de Sauvanyà, es troba a 1 081 m, també dit a vegades Selvanyà. La seva església sufragània de Sant Esteve és d’origen romànic, d’una sola nau coberta a doble vessant amb teulada de llicorella i absis semicircular. A la façana de ponent té una finestra cruciforme i, a sobre, una espadanya de dos ulls.

Tot i que inclòs en la meva llista de despoblats, de moment només hi viu un pastor durant uns mesos a l’any. Si algun dia arriba la llum, potser tornaran alguns veïns.

Sant Esteve a Sauvanyà
Sauvanyà vista general

Despoblat de Sendes (II)

Tot i que ja us vaig ensenyar unes fotos en un altre bloc, aprofito per posar-hi alguna de diferent. De pas a veure si puc començar una sèrie sobre els pobles abandonats.
El poble de Sendes es troba a la vall de Castelbò, una de les valls mes despoblades que conec.
Sendes, a 1 243 m d’altitud, al N de la vila de Castellbò, és sobre el barranc del seu nom. Era un lloc important i cap d’una extensa parròquia i ara és un despoblat, que tenia encara 7 habitants el 1970 i 23 el 1960; havia arribat a 73 h a mitjans del segle XIX.
L’església de Sant Vicenç, un edifici del segle XVIII amb campanar de torre, tenia un retaule gòtic de Sant Feliu dels segles XIV-XV, que el 1972 es va portar a la casa del comú de Montferrer per dur-lo al Museu Diocesà d’Urgell.

Casa a Sendes
Poble de Sendes

Despoblat de Ministrells (I)

Ministrells es un petit poble, o llogaret, despoblat ja des de els anys 70. És un poble format per poc menys d’una desena de cases mirant totes a sud-est, i segons informacions abans nomenant Sant Joan de Ministrells.
Fins l’any 1970 pertanyia a Arcavell, ara pertany a Anserall.
Està situat sota el cap del Solà de Ministrells, entre el barranc d’Ars i el riu de Civís. Hi havia capella dedicada a Sant Jaume. El poble es troba en un estat lamentable i ruïnós, la capella no la vaig trobar, tampoc duia el calçat adequat, anava amb albarques, sembla ser que està per damunt del poble, o engolida per la vegetació com la majoria de cases i carrers. Curiosament en apropar-nos al poble veiem que hi arriba fil elèctric, i fins i tot en alguna casa es veu part del que era l’enllumenat públic.
Ara la casa que resta en millor estat serveix com a estable.
Un de tants pobles que cauran en l’oblit col·lectiu, i desapareixeran del lloc on eren amb el pas del temps i les tempestes.

Carreró a Ministrells