Photographic activities in nature

Patrimoni

Catedral del Mar

Sempre impressionant, una de les majors obres que tenim a Catalunya ique fins i tot ha donat peu a escriure un llibre.

“Siglo XIV, Barcelona. Bajo la Corona de Aragón, la Ciudad Condal se encuentra en su momento de mayor prosperidad y los habitantes del humilde barrio de pescadores de la Ribera deciden construir, con el dinero de unos y esfuerzos de otros, el mayor templo mariano jamás conocido: Santa María de la Mar.

Mientras se construye el edificio, Arnau Estanyol va creciendo y descubriendo Barcelona. Aunque el verdadero protagonista de la historia es Arnau, no se conoce a éste sin su padre, Bernat Estanyol, un siervo de la tierra, aunque con gran prosperidad, que se vio obligado a dejar sus propiedades y vida, junto a su hijo casi recién nacido, a causa de los terribles abusos de un señor feudal (empezó por yacer con su mujer recién desposada, según los derechos que estos señores poseían en la época, volviéndola casi una demente desde entonces); trabajará como palafrenero, estibador, soldado y cambista mientras vive una vida extenuante siempre al amparo de su catedral. Su vida, con una historia de amor complicada, pasará de la pobreza del fugitivo a la riqueza del noble, no sin provocar la envidia de sus enemigos que trazarán una conjura para llevarla hasta la Inquisición.”

Davidmsfoto ©


El pont

De vegades explorant en busca d’un racó que pugui oferir una imatge diferent i espectacular, et trobes amb obstacles que fan que hagis de desviar el camí, de vegades i sense adonar-te aquell obstacle pot ser el que busques.

davidmsfoto©

davidmsfoto©


Ruïnes

De quan el patrimoni i la història es converteixen en natura passiva i art casual.

Davidmsfoto ©


Oblit

L’abandonament dels pobles de muntanya per manca de serveis, comoditats i canvis en la manera de treballar i el tipus de feina sempre deixen uns rastres gràfics i tangibles que al mateix temps que entristeixen mostren una relalitat que alguns no hem conegut i d’altres han oblidat.

Davidmsfoto ©


La línia P

La línia P, oficialment Organització defensiva del Pirineus, va ser una barrera defensiva construïda entre 1939 i 1948 per evitar que, depenent de les èpoques, els maquis, la Alemanya nazi o els aliats penetressin al territori espanyol. Es componia teòricament d’uns 10.000 búnkeres, dels quals uns 6.000 van ser acabats. Cap a 1980 es van abandonar definitivament. Després de finalitzar la guerra civil espanyola, el govern del general Franco decideix construir una gran barrera defensiva en els Pirineus, en alguns casos molt similar a les existents en la resta del continent. Aquesta barrera aniria des del Mediterrani fins al Cantàbric, aproximadament 500 km d’assentaments fortificats.

Així doncs ens trobem enmig d’aquesta famosa línia P, i la prova la veiem en molts punts de les nostres carreteres, la Seu-Puigcerdà, la Seu-Andorra..etc…però hi ha d’altres que resten amagats, com ell del parc de búnquers de Martinet – Montellà, i d’altres que resten amagats per les nostres muntanyes, normalment prop dels turons i llocs elevats. Aquest matí he tingut la sort d’estar-hi en uns que restaven amagats per la vegetació i l’oblit de la gent de la zona i que es van retrobar arràn d’unes feines de neteja de bosc. Es tracta de tres petits túnels d’uns 2 metres d’alçada i uns 6 de llarg, possiblement per encabir-hi entre tres i quatre persones que devien fer-hi torns de vigilància en el búnquer que hi ha a tocar, el temps i la vegetació han fet que la natura vagi pujant de nivell i faci que aquests túnels vagin quedant en un nivell per sota terra, el que ve a dir que possiblement amb el pas del temps aniran desapareixent. Son obres curioses de contemplar per la seva construcció i el fet que es troben sempre en llocs de difícil accès.

Un altre cop ens trobem que dins del Pirineu tenim un patrimoni històric que ens mostra la importància del nostre territori i que amb el temps es va perdent, tot ique en aquest cas es tracta d’un patrimoni modern, no deixa de ser un patrimoni que forma part de la nostra història i en el que hi van participar la gent del nostre territori.

Us en deixo doncs una imatge d’aquest búnquers i dels túnels.

Més informació sobre la línia P: La línia P

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Foto nocturna 5. Sant Marc. Bellestar

De nou i com gairebè cada divendres ens preparem per una altra sortida nocturna, aquest cop ho decidim sobre la marxa, i com que tampoc volem anar molt lluny ens apropem a la ermita de Sant Marc, prop de Bellestar. Poques coses trobem d’aquesta petita ermita, però per avui ja ens està bé, el nostre interès no es històric sino fotogràfic.

Vuit imatges han estat les que hem pogut fer durant aquesta hora i mitja, ens anem apropant al nostre objectiu com a resultat final, aquest cop l’excés de gra o soroll, que ens diu que hem disparat amb una ISO alta, en aquest cas 640, queda clar que hem de baixar-la més.

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Foto nocturna 3. Sant Antoni del Tossal. Cerc

Ahir vam tornar a sortir amb en Pep, a les 11:30 èrem a l’ermita de Sant Antoni a Cerc, amb una lluna plena impressionant i una calma absoluta, mentres que a pocs kilómetres més amunt un batibull de gent es trobàven a Ortedò per veure el Picurt.

La temperatura era ideal però la lluna ens va donar massa llum per obtenir els resultats que volíem, tot i que ara ja tenim disparadors automàtics, ens va fallar la llum, però com tot, el camí es llarg i feixug, i no aprendre d’aquest temps que pot semblar perdut, es un error que ja hem après a no cometre, tard o d’hora tot arriba, es qüestió de paciència.

Davidmsfoto

Feta amb una obertura f4 a 30 s. i una ISO a 500.

Davidmsfoto

Feta amb una obertura f4 a 62 s. i una ISO a 400.

Davidmsfoto

Feta amb una obertura f5 a 30 s. i una ISO a 400.


Foto nocturna 1 Les Peces. Alàs

Aquí comencem aquesta incursió en una de les tantes tècniques fotogràfiques que existeixen, la fotografia nocturna, una tècnica complexa i acurad que requereix molt de temps i moltes proves per obtenir uns bons resultats. En aquesta tècnica tot el treball es manual, hem de desactivar vàries funcions automàtiques de la càmera per què desprès no realitzi medicions i ens espatlli el resultat final per intentar compensar la manca de llum.

Els meus primers intents van començar ara fa tres anys a Solsona en una trobada amb uns amics fotògrafs on vanm experimentar amb aquesta tècnica, desprès he continuat fen breus intents amb reslutats més o menys acceptables. Ara vull començar una nova sèrie que iniciaré avui amb la imatge de l’ermita de la Mare de Dèu de les Peces a Alàs, al costat de la Seu.

Amb aquesta primera prova he pogut constatar que necessito urgentment un disparador automàtic, mantenir el disàrador apretat 3 minuts fa que les petites vibracions quedin registrades en la foto final en forma de petits detalls borrosos, en aquesta podem apreciar els estels amb molt poca definició.

Les dades d’aquesta imatge son f 3.5, temps exposició 174 s a 18 mm.

Davidmsfoto


La ruta de serra seca – Vall de Castellbò

Avui al matí i aprofitant aquest espectacular dia, he sortit a fer una excusioneta amb el company Pep, la ruta l’ha triada ell, ens hem dirigit a la vall de Castellbò per fer la Ruta de Serra Seca.
Es tracta d’una ruta circular que surt i torna al mateix punt, amb un recorregut aproximat d’uns 6 km, la ruta ens apropa a uns masos antics i ens porta a una torre defensiva que vigilava l’entrada a la vall de Castellbò.
Una ruta còmoda i tranquila, tot i que les indicacions més que precàries en molts moments son escases, sort que l’experiència a la muntanya i el bon coneixement de la zona ens ha ajudat.
Res millor per a un matí de diumenge que la companyia d’un bon amic, i una cerveseta al lloc habitual a la Seu, com no…..
Castellbò
Torre dels Moros o Torrota
En Pep buscant el camí

Les valls amagades de Lavansa

Aquest matí aprofitant aquest sol regalat, hem sortit per fí a fer una petita excursió cap a la vall de Lavansa, aquesta vall desconeguda i que tenim tant a prop. De fet ens hem arribat a una petita vall que sembla ser té el nom de Baiell.
Hem deixat el cotxe a l’inici de la pista, i hem començat a baixar a peu uns 3 km, desprès d’aquest 3 km hem agafat un camí a mà dreta que ens ha anat baixant cap al riu i en paral·lel, fins haver-lo de creuar, cosa que hem retrocedint uns metres i passant per un pont de fusta en força mal estat, desprès de creuar uns prats prop d’una cova força interessant.
Passats els prats hem seguit pujant serpentejant pel camí, hem anat guanyant alçada sobre el riu, que sentíem de fons carregat per les plujes d’aquests dies.
El nostre objectiu era una mena de mas o borda que ja havíem vist abans desde una altra vall i que semblava gran i interessant per la seva ubicació.
Continuem pel camí i arribem a un lloc on la vall s’estreta, i forma un petit canó que podem observar desde un curiós lloc on l’erosiò de l’aigua ha fet que es formin força escletxes en un cingle calcàri, d’un pam a un metre d’ampla i d’una fondaria que molts cops no es veu final.
Poc desprès elcamí comença a baixar, en  aquest punt un torrent creuava el nostr camí, a curiosita i el fet que ens trobàvem prou engorjats ha fet que el resseguíssim uns metres per descobrir, que tal i com creiem, provenia d’un barranc estret i força maco i curiós.
Al cap d’una estona hem pogut veure en la llunyanía el nostre objectiu, que per desgràcia nostra es troba a l’altre banda del riu, intentem buscar un lloc per creuar-lo però desprès de buscar un lloc poc fons o poc ample no trobem solució, el riu baixa fort així que creuar-lo es complicat, ho deixem per un altre dia.
Ens quedem devant admirant el paisatge i l’emplaçament privilegiat del mas, o el que sigui que es, i que no em pogut averigüar per no poder acostan’s-hi més.
Això vol dir que tornarem, i fins i tot si ens sentim valents arranjarem una mica el camí que acusa l’oblit i el nul pas de les persones.
De tornada aprofitem per visitar una petita esglèsia que s’ha restaurt no fa gaire, l apena es que es troba tancada, doncs a l’interior es troba un retaule que també s’ha aprofitat de la restauració.
La tornada es fa una mica pesada per la interminable pujada, la gana i el sol que ja comença a empènyer.

La cova

Uns amics

El Mas en qüestiò

El temps passa….i la història amb ell

Inevitablement el temps passa, res de nou i que no sapiguem ja però quan amb el pas del temps veiem com tot es deteriora, es inevitable pensar-hi.
Diumenge passat vam anar a fer una visita a Tost, el despoblat de Tost, aquí es on més apreciem el pas del temps, i si ets una persona obsertvadora encara més, els murs de les cases van caien més ràpid que lent, vaig recordar el primer cop que vaig veure aquest despoblat, encar s’hi podia entrar en més d’una casa, s’intuia el que era la plaça del poble i la rectoría encara estava dreta, d’això ja farà uns deu anys.
Des de aleshores només una casa aguantava el pas del temps,,i dic aguantava  per què finalment ha caigut, possiblement feia pocs dies doncs la runa encara no estava aposentada.
Poc abans de l’estiu encara agunatava dreta, i s’hi podia accedir a l’interior, ara ja es cel obert, no hi ha teulada, tot ha caigut.
Ara ja queda convertit en un poble fantasma, en un poble en ruïnes, ha passat de ser un despoblat a ser un munt de ruïnes que s’han empassat la seva história, sabíeu que a Tost hi havia un castell, el castell de Tost, en ell hi va nèixer l’Arnau Mir de Tost, cap a l’any 1000, dada important ja que ens dona una idea de l’any de construcció del castell, com l’Arnau venia d’una família poderosa possiblement el castell havia sigut heretat d’altres generacions, hi ha documents que diuen que probablement era de l’any 800.





El senyor Arnau Mir de Tost, nascut a la nostra comarca va ser un dels caballers més importants de catalunya en quant a estratègia militar es refereix. Va conquerir moltes ciutats en mans dels sarraïns, gràcies a ell gran part del municipi de Lleida es va alliberar del sarraïns.
Més informació sobre l’Arnau Mir de Tost. Aquí.


Protecció del patrimoni……..????Sant Serni de la Mala Sort….!! o de Coborriu

No vull ni volia que aquest bloc fos un bloc de denúncia, per això ja en tinc un altre, però no puc evitar dir res quan veig coses com aquestes, o com va ser en el seu moment l’estat de Sant Martí de Tost, en aquest cas li ha tocat a un altre sant, Sant Serni, a Coborriu de Bellver, conegut també com Sant Serni de Coborriu, i es que em sap greu veure aquesta deixadesa patrimonial que temin avui en dia, sobre tot que tenen els que poden fer alguna cosa, si estigués en les meves mans prou sabeu que ho faria.
Els que em coneixeu sabeu que tinc debilitat per la nostra història i el nostre patrimoni, penso que es el que ens identifica com a poble, i l’hem de conservar i protegir. Això ho dic perquè em ve mal de cap quan veig segons quines aberracions, animalades, o bestieses, ahir vaig estar a Sant Serni de Coborriu, volia calcar unes làpides del 1800 que estan en el que sembla un cementiri, les volia calcar perquè em dona la sensació que algun dia desapareixeran per art de màgia, com que no les he pogut calcar les he fotografiat. Com he dit tenen prop de 250 anys i em sobta i preocupa la seva disposició, hi ha una que està recolzada en un mur com qui deixa un bastó després d’una llarga caminada, el curiós d’aquesta làpida es que a sota de tot hi té dibuixada una mena de corona, us he de dir que son unes lloses de pedra calcària bastant dura, i que estan gravades a mà, com no podia ser d’una altre manera. El perquè de la corona es el que em pregunto, si es que realment ho es, l’altre làpida important, o millor dit gran, es el que em sobta més encara, si es que hi cap la opció, la he trobat arrencant l’herba, la molsa, i les plantes que hi creixien damunt d’ella, però el més increïble es que aquesta làpida enorme, té una doble funció, es la que fixa la barana d’un petit tancat que protegeix un pedestal on imagino hi havia una creu, i que com suposo la màgia l’ha fet desaparèixer.
Doncs així es, una barana de forja, està literalment clavada en ella, suposo que el terra era massa tou i hi van buscar una “pedra”, una pedra que fa gairebé dos metres.
Com l’altre aquesta també té una curiositat i es que al damunt de tot apareix un dibuix d’una gran creu entre el que sembla que son dos arbres, potser xiprers, una altre curiositat, més aviat misteri per a mi, es el fet que algú!? ha esborrat el nom i la data de la mort del personatge, per amagar quelcom potser?, o per pur entreteniment.
Tot i que sembla minimament ben conservada, si ens fixem bé veurem que la única cosa que es fa periòdicament es tallar l’herba, dels voltants, ningú s’ha preocupat, per mantenir el mur que l’envolta i que formava part del camí que anava cap a l’antic poble de Coborriu, darrera l’església hi ha uns matolls que en un parell d’anys la devoraran, i a sobre d’una de les teulades hi creix un arbre que ja fa més d’un metre i que possiblement amb les seves arrels està deteriorant el sostre.
Sembla ser que la història i el temps no perdonen a Sant Serni de Coborriu, datada de finals del segle X, al 1198 els tant estimats Càtars la van saquejar, robant el que hi havia dintre, i tots els seus ornaments, aprofitant els donatius per l’adquisició de nou material van construir dues capelletes als laterals, que com no podia ser, només en queda un, al 1793, els nostres veïns de l’altre banda del Pirineu, la van cremar, potser era hivern i els va agafar fred a la nit, ja era la tercera vegada que s’aixecava quan al 1936 i com no podia ser menys entre elles, va ser profanada durant la guerra civil, així doncs el 1967 s’aixecà de nou i es restaurà per quart cop!!
Del 1967 ençà, no s’hi fet cap remodelació important que coneguem, i sembla que esperi un nou i desgraciat aconteixement per sumar a la seva llarga història, encara que sigui la única església romànica que té un gravat cúbic, es a dir en dues dimensions, d’un orant, o orador, potser no hi ha prou amb això.
Jo, però tot i així seguiré pensant que si que val la pena protegir i restaurar, però per si un cas això no passa i la vegetació i la falta d’interés per part de qui toqui, pot amb ella, jo li vaig fent fotos que sé que li agrada, i potser d’aquí uns anys quan passi per allà i vegi un munt de pedres escampades pel terra somriuré, i pensaré que jo, si que faré que la seva accidentada història no pugui amb ella.


Despoblat de Lletó XIV

Tot i estar als peus del Cadí, tot i ser pas de nombrosos rapinyaires migradors, i tot i formar part de la “Volta a Lletó”, itinerari en btt; Lletó no resisteix al pas del temps i poc a poc va caient al terra mentre la serra del Cadí resta impassible davant el seu abandonament. En un marc increïblement espectacular i amb unes vistes del Cadí impressionants aquest despoblat sembla tenir un final proper, encara que hi ha una casa arreglada, la resta cauen sense treva alguna.
A la xarxa només trobem això:
El despoblat de Lletó és situat al vessant septentrional de la serra de Cadí (1 470 m), prop del coll de Vanses. Hi ha una capella dedicada a Sant Esteve.



Despoblat de Nyus XIII

Aquest cop, no vam haver d’agafar el jeep, i tot que plovia vam sortir a la caça de Nyus, que no son animals!, si no un poblet, o un agregat, de poc més de quatre cases, això si amb la seva església.
Trobem Nyus, a la carretera que de Noves de Segre surt cap a la Guàrdia d’Ares, poc abans del desviament cap a Els Castells, el poble queda en un revolt de la carretera, i tot i que només veim tres cases, fa anys hi havia més, la despoblació i la vegetació han acabat d’ensorrar-les i amagar-les.
Tot i que a Nyus ara mateix hi viu un home gran, aviat quedarà despoblat doncs possiblement haurà de marxar a un lloc més poblat i amb mes serveis degut a la seva avançada edat.
L’església era dedicada a Sant Lluc d’Anyús, tot i que molt simple encara es manté dempeus, poca es la informació que trobem sobre aquest despoblat.


Despoblat de Senyús ( XII )

Després de les festes, i d’una mudança interminable reprenem el recull dels despoblats de l’Alt Urgell, aquest cop amb Senyús, a la Vall de Cabó, poble que ja havia visitat en anteriors excursions.
Trobem el despoblat de Senyús poc després d’entrar al poble de Cabó, seguint una pista a mà dreta que mena cap al Boumort, i prenent poc després la desviació cap a aquest poble, la pista es troba en força mal estat, i l’ús d’un vehicle 4X4 es imprescindible per arribar-hi, tot i que sempre podem fer-ho a peu, encara que la pendent es considerable i la excursió es fa una mica pesada.
De camí cap al poble passem per davant de l’avenc de Senyús, petita cavitat vertical.
El poble es troba en força bon estat, tot i que no hi viu ningú hi ha alguna casa que s’està arreglant i sembla que hi ha intencions de fer-ho amb alguna altre.
La situació es increïblement privilegiada, sobre un petit turó que domina part de la vall de Cabó, i des d’on arribem a veure el Pedraforca, fins i tot afinant l’ull veiem el despoblat d’Ares el silenci es total, i algun cop es trencat per alguna gralla, o algun ramat de cérvols fent caure pedres barranc avall.
Té una petita església romànica dedicada a Sant Iscle datada del segle XII, d’una sola nau amb un absis semicircular i un campanar de cadireta de dos ulls.

Navegant hi trobem això;
“Despoblat (1134 m alt) del municipi de Cabó (Alt Urgell), a la vall de Senyús , drenada pel barranc de Senyús, que desguassa per la dreta al riu de Cabó, aigua amunt del cap de municipi. L’església de Sant Iscle, antiga sufragània de la de Cabó, és romànica, amb absis sobrealçat i portal amb arquivolta a ponent.”

La proximitat a la serra del Boumort feia que antigament les gents de les valls de Cabó i voltants es guanyessin la vida acollin i ajudant els pastors que venien del sud fent la transhumància, la ruta més coneguda i que passava prop de les valls era la anomenada La Cabanera, usada des de l’època medieval per a portar els ramats d’ovelles fins als Pirineus (a la primavera) i vice-versa (a la tardor). En aquesta serra hi ha un pas, anomenat Pas Comptador, usat els pastors per a poder comptar les ovelles que guiaven i comprovar que no n’havien perdut gaires. Quan els ramats tornaven a la tardor dels prats del Pirineu, podien optar per fer estada a Taús (pocs quilòmetres més al nord, un important centre de compra i venda de ramats) o baixar a vendre’ls a la Fira de Sant Andreu a Organyà. Aquesta situació privilegiada i el Pas Comptador donaven a Cabó una gran importància estratègica i econòmica. Molt a prop del pas Comptador s’hi troba també un pou de gel, que contribuïa també a l’activitat econòmica de la zona

Part del poble i l’esglèsia.

Finestra.

Part del poble.


Despoblat de Colldarnat ( XI )

Ahir diumenge, de nou vaig sortir a la caça d’un altre despoblat, aquest cop Colldarnat, al Municipi de Lavansa i Fórnols.
El poble es troba situat prop del coll d’Arnat, d’aquí el seu nom, aquest coll separa les valls de Tost i Lavansa, a pocs kilómetres de Montant de Tost i Torà de Tost.
El poble gaudeix d’unes vistes impressionants sobre la vall i el congost del riu Lavansa, les muntanyes nevades del Port del Compte i la serra del Cadí.
El poble presenta un estat de semiruïna, de fet només l’esglesia i una casa es mantenen dretes, la casa es de dues plantes, i estable sota la casa, la primera planta està formada per dues habitacions, la cuina, i el menjador, i una porta que dona a una possible era, derruïda, al pis de sobre dues habitacions més amb una altre de més gran sota teulada.
L’església de moment resta sencera, actualment oberta i usada com a estable, amb una capa de fems al terra.
Com a informació només he trobat això.

“Llogaret del municipi de Lavansa i Fórnols (Alt Urgell), a 1 243 m d’altitud al vessant meridional del Montsec de Tost, prop del coll d’Arnat, a la capçalera del torrent de l’Espluga, al camí vell de la vall de Lavansa a la Seu d’Urgell, per on ara passa la pista cap a Montan de Tost. Hi ha la capella de Sant Antoni de Colldarnat. No gaire lluny d’aquesta hi ha una altra capella, Sant Fruitós de l’Espluga, d’origen romànic.”

Vista parcial del poble



La capella de Sant Antoni



L’interior de la capella


Despoblat d’Ares. ( X )

Seguint amb el treball sobre els despoblats de la nostra comarca, afegim a la llista, el despoblat d’Ares.
Situat sota el cim del Cogulló d’Ares, i a mig camí entre la Guàrdia d’Ares i Cabó, amb orientació sud, cap a la vessant de la Vall de Cabó.
En la tasca de recerca informativa només he trobat aquesta informació.

“Llogaret despoblat del municipi de Cabó (Alt Urgell) situat a 1 400 m d’altitud, al vessant meridional de la serra d’Ares (1 847 m, al pla Redon), gran altiplà ramader, limitat per altes cingleres, que separa la vall de Cabó de la vall de la Guàrdia o d’Aguilar. El lloc és presidit per l’església de Sant Bernabé, d’origen romànic, amb absis quadrat i dues capelles fent transsepte. Antiga sufragània de la de Cabó, ara depèn de la parròquia de Coll de Nargó. Prop hi ha les bordes d’Ares. Ares pertanyia al quarter d’Organyà, del vescomtat de Castellbò.”

Es un poblet amb cases molt disperses, i sense una estructura de les edificacions formant carrers o carrerons.
En el punt alt del poble trobem l’anomenada església de Sant Bernabé, en bon estat de conservació, gràcies a que resta tancada amb candau i cadena.
El poble està orientat al sud, aprofitant així al màxim les hores de llum solar i les magnífiques vistes, les cases que resten dretes son grans masos de mes d’una planta, alguna de les edificacions té el teulat restaura i s’empra com per a resguardar bestiar, en aquest cas ovelles, al poble hi trobem aigua, d’una font que encara raja amb un petit dipòsit.
Com en molts pobles imaginem que la font era punt de reunió, doncs es troba resguardada del sol per un gran om, i hi petits murs on la gent hi devia seure, converses i converses mantingudes al llarg del temps sota aquest om, han quedat en el passat, mentre l’arbre va creixent.

Mas a Ares i vista de la Vall de Cabó i Serra de Boumort.



Interior de l’església.



Un dels masos que encara resisteix el pas del temps.


Despoblat de Banyeres ( IX )

També “Banyers” o “Banyeres de Lavansa”.
La informació sobre aquest petit poble es escasa, es troba a la vall de Lavansa, s’hi accedeix per una pista que surt de la carretera de la Seu a Tuixén, abans d’arribar a Adraén i passat el coll de la Traba hi ha una pista que surt a mà dreta i que ens porta fins a Banyeres.
La vistes son espectaculars i el paratge es idíl·lic, veiem la vall de Lavansa i el Cadí, el Cadinell i Port del Comte, es un poble petit que encara conserva algunes cases dretes i en un estat prou acceptable, en el seu cementiri només he vist tres creus i un parell de làpides, tot i que el poble es devia abandonar als 60, una làpida datava del 1983, un fet prou curiós, una mare i una filla enterrades amb el pare, mort l’any 1949.
Té una església d’origen romànic dedicada a Sant Joan i Sant Vicenç i el seu estat es lamentable i ruïnós, la teulada i una paret han caigut senceres, queda mig campanar dret i tota la runa es dintre del recinte amb la qual cosa al entrar caminem per damunt de muntanyes de rocs i un metre i mig per sobre del que seria el nivell de l’església cosa que fa que no puguem apreciar el seu interior, només la part del presbiteri es visible. En una publicació del 1999 en que s’anomena la església, el seu estat era bo.
En moltes de les cases en estat semiruïnós podem veure el que devien ser forns de pa, fins al moment en cap altre poble els havia vist en tan bon estat, seguint la pista amunt ja sortint del poble arribem a un gran mas i a les restes del castell de Banyeres del qual només resten dues parets que fan cantonada, i d’uns 6 metres d’alçada, però que ens dona una idea de com era el castell i l’entorn. Possiblement una de les tantes pertinences dels comtes d’Urgell.
Des de Banyeres surt l’antic camí que mena cap a Torà de Tost i que passa per Sauvanyà.
Es curiós imaginar com era la vida en aquests pobles, i intentar recrear-la mentalment, més curiós es el fet que hi hagués un castell que dominés el poble i la vall, devien haver cavallers?.
Com un cavaller m’he quedat assegut en un dels murs del castell, amb els peus penjant al buit, i gaudint del silenci, la posta de sol i la tranquil·litat mentre em recreava admirant la vasta extensió del meu domini.


L’església i una casa del poble


Làpida


Torre del desaparegut castell de Banyeres


Despoblat de Sallent de Castellbò ( VIII )

Dissabte al matí, vaig sortir en busca d’aquest petit poble, tantes i tantes vegades passant per davant, i sense fixar-m’hi. Està relativament a prop i ben comunicat, i tot i que jo l’afageixo a la llista de despoblats em va semblar veure que hi vivia algú, de fet hi ha una casa a la qual li arriba electricitat, amb flors als balcons i uns quants gossos bordant. Tot i que em vaig acostar prou al poble no hi vaig poder entrar-hi dintre, la cridòria dels gossos em va atabalar enmig de tant silenci i vaig optar per marxar.
Properament hi tornaré a veure si puc parlar amb la persona que hi viu, i puc fer un passeig pel poble.
Sallent de Castellbò era antigament un punt fortificat, amb unes quantes cases entorn de l’església i uns pocs masos, Can Damians, Can Tomàs, Mas d’en Roca, etc., entorn seu. És a 1 243 m d’altitud i tot el seu conjunt tenia 2 habitants el 1991 i un màxim de 9 famílies a mitjan segle XIX. La seva esglesiola de Sant Serni, un edifici rectangular, amb façana i campanaret a ponent, cobert de llosa, depenia de Sendes i ara de Castellbò.


Despoblat de la Freita ( VII )

Aquesta tarda a tocat la Freita, aquest poble tot i no estar molt lluny de la Seu, està en molt mal estat, les cases només conserven el murs i l’accés a l’església es gairebé impossible. L’any 1991 restava el darrer habitant en aquest poble, suposadament un pastor.
Veiem però, que tot i que el cementiri no es molt gran hi ha ben be una quinzena de creus visibles, faltaria netejar els matolls per tenir una visió mes clara.
L’església està dedicada a Sant Joan i es d’origen romànic, com dic l’accés es casi impossible, el carreró que hi arriba està replet d’esbarzers i ortigues, només la persistència permet arribar-hi.
Com que possiblement un dia caigui, he de ser persistent, l’església presenta una planta d’una sola nau amb un petit presbiteri. Una cosa que m’ha xocat es trobar restes d’ossos humans al terra de l’església, imagino que les guineus o altres bestioles han aprofitat el poc que quedava d’ells.
Com a l’església de Solanell els arcs del sostre no han pogut aguantar el pas del temps i part d’ell ha caigut, deixant al descobert l’estructura de fusta de la taulada. Un fet que condemna l’església a la seva total desaparició.
Prop de la Freita hi trobem una creu de terme, per una banda hi diu: “Santa Creu de Tost” i per l’altre: “Digna creu de la Freita”. Fins aquí s’estenien les terres del senyor Arnau Mir de Tost, d’aquest lloc on trobem avui la creu sabem que a tenir lloc una de les últimes batalles de la tercera guerra carlina.

Poble de la Freita.

Església de Sant Joan amb el cementiri en primer terme.

Creu de terme de la Freita


Despoblat de Nabiners ( VI )

El poble de Nabiners, es troba a pocs minuts de la Seu d’Urgell i hi podem arribar per el Pla de Sant Tirs o la Seu.
Les vistes que s’aprecien des de les rodalies son impressionants, la plana de la Seu, les muntanyes d’Andorra, etc.
Tot i que ja no queda cap casa dreta i l’església ja ha caigut casi tota en cara queden restes evidents del que fou com a poble, i encara queden restes evidents del que fou el cementiri.
A la xarxa he trobat això;

“Aigua amunt del torrent de la Coma, a la dreta d’aquest, hi ha el despoblat de Nabiners, amb l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Nabiners, romànica, sobrealçada, amb un bell aparell d’espiga al mur de tramuntana. Amb un campanar de dos ulls sobre la façana de ponent, el portal de mig punt és a migdia i el porxo que l’aixoplugava és mig arruïnat. La parròquia és mencionada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell i la vila de Nabiners és citada el 987; el lloc fou del capítol d’Urgell i ja a mitjan segle XIX era un agregat d’Arfa. Dins el terme de la seva parròquia (de la qual era sufragània la de la Coma) hi havia els masos de Murris, Casanoves, Planes, Canturri i altres.
Seguint aigua amunt el torrent de la Coma, al capdamunt i a l’esquerra d’aquest trobem el llogaret de la Freita (1 h el 1991), a 1 161 m d’altitud, sota el tossal de la Freita (1 191 m). Hi ha l’església parroquial de Sant Joan, d’origen romànic, sobrealçada.
A mitjan segle XIX són documentats, a més, les Bordes i
el Mas del Trilla, el Mas d’Aristot, el de Franquet, el del Fonso i el de Llerola, el Mas de Carbonell, el del Castell, el del Poblador de la Serra (la Coma) i, a Nabiners, el Mas de Ramon i el Mas del Ripoll.
La primera es de la porta d’entrada al que era l’església, el primer cop que vaig trobar Nabiners vaig poder entrar a l’interior d’aquesta.

Porta de l’església

Cementiri

Restes del poble


Despoblat de Solanell ( V )

Tot i que publicats, en tingui 5, gairebé els he recorregut tots, tots menys Solanell, i ja tenia ganes, no podia ser això que un professor de geografia de la universitat de Queen’s hagués fet un estudi que posteriorment va publicar en forma de llibre sobre aquest poble. I encara menys després de estar treballant a Sant Joan de l’Erm i passar gairebé pel davant.

Us he de dir que em va impactar i força.
Un poble enorme, en comparació de la resta de despoblats, amb aigua i llum, i una situació increïblement privilegiada, la arribada es espectacular, doncs fins el darrer revolt de la pista no apareix, i quan ho fa ho fa tot sencer, imponent, gegant desolador i misteriós, i amb un campanar octogonal que enfila per la part del darrera del poble.


De fet i segons estudis havia arribat a ser més important que Castellbò, i amb mes habitants.
La majoria de cases estan en estat ruïnós i molts dels carrers son inaccessibles a causa de la densa vegetació, son cases grans en molts casos amb mes d’una planta.


L’església com a la majoria de pobles està oberta a qualsevol desaprensiu que hi deixa el seu rastre a la paret, totalment buida, té el sostre interior caigut, tot i que la teulada la conserva, encara conserva l’escala de fusta que puja al campanar, que amb un mica de por i incertesa vaig pujar, campanar, però, que ha perdut part de la teulada.
El mes estrany i impactant es el dibuix que es troba al que devia ser l’altar, us he posat una foto per satisfer la vostra curiositat.
Un poble curiós i misteriós abandonat a la dècada dels 60.



Vista general Solanell

Un dels masos del poble

Dibuix a l’altar


Despoblat de Fontelles (IV)

Ahir al matí vaig sortir a la recerca de Fontelles, tot i que ja hi havia passat algun cop, mai havia parat a mirar-m’ho amb l’interès que tinc ara.
Vaig anar cap al Pla de Sant Tirs, i allà vaig agafar la pista que mena cap a la Freita i la Coma de Nabiners.
Un cop passat per el Mas d’en Planes vaig agafar un trencall a mà dreta, seguint un itinerari de btt, i poc a poc vaig arribar al despoblat de Fontelles.
Cal a dir que petit i aïllat, és un lloc privilegiat amb vistes cap a la vall de Tost, de fet al fons es pot veure el poble de Torà.
Cap a l’esquerra veiem part de la Serra del Cadí.
Aquest llogaret es troba al vessant meridional del tossal de Can Franc , avui despoblat, on al segle XIX hi havia el Mas de Fontelles. S’hi dreça l’antiga església sufragània de Sant Fruitós de Fontelles, romànica, amb un absis semicircular i la coberta de la nau, refeta, sobrealçada.
L’esglèsia resta amagada entre uns arbres, vaig poder veure que el petit cementiri encara conserva algunes creus, la mes antiga del 1918, i la mes moderna del 1969.
Prop del poble vaig trobar fins i tot un pou del qual devien treure l’aigua potable.

Devia de ser una zona prou concorreguda, doncs els camins enllacen la Freita, Nabiners la Coma de Nabiners, Fontelles i Mas d’en Planes, als quals es podia arribar per la Seu o per el Pla de Sant Tirs.
Sant Fruitós de Fontelles

Disseminat de Fontelles
Pou d’aigua

Despoblat de Sauvanyà (III)

Per arribar a Sauvanyà seguirem des de Torà de Tost una pista que gira a esquerra un cop som al dipòsit del poble, la pista al final està en força mal estat però amb un 4X4 arribarem prou be, hi ha una cadena que ens farà deixar el cotxe i caminar una mica fins al poble, cosa que servirà per entrar en situació, i gaudir del silenci i la calma del poble.

El despoblat de Sauvanyà, es troba a 1 081 m, també dit a vegades Selvanyà. La seva església sufragània de Sant Esteve és d’origen romànic, d’una sola nau coberta a doble vessant amb teulada de llicorella i absis semicircular. A la façana de ponent té una finestra cruciforme i, a sobre, una espadanya de dos ulls.

Tot i que inclòs en la meva llista de despoblats, de moment només hi viu un pastor durant uns mesos a l’any. Si algun dia arriba la llum, potser tornaran alguns veïns.

Sant Esteve a Sauvanyà
Sauvanyà vista general