Photographic activities in nature

Fotoperiodisme

Final

Esperança, emocions i amor, sentiments que queden enrere al abandonar llocs, llars i cases amb records atrapats que s’esvairan com el fum de les fogueres que les van escalfar, somnis i projectes de millora i de futur que potser van ser la raó per abandonar aquests sentiments, o potser l’incompliment d’aquests i la manca de futur van ser la causa.

De moment testimonis muts que van perdent forma i que aviat seran un desmunt de pedres i rocs.

@davidmsfoto


Palestina.

Un conflicte que mai acaba, masses interessos pel mig, polític i econòmics, que contrasten amb algunes de les situacions que es viuen en aquests moments,.

Mentres un bon grapat de turistes fa cua per entrar al Sant Sepulcre, fora cauen bombes i moren civils….

#Freepalestine


StreetPhoto

Poder baixar a Barcelona i sentir-me com un estrany és una sensació que em permet veure-ho tot desde una perspectiva que no havia tingut fins ara i observar moments de durada inexistent però que acaben sent captats.

©davidmsfoto

©davidmsfoto


Dia de la dona treballadora

Avui una imatge que representa la feina que no es veu per celebrar el dia de la dona treballadora.

Davidmsfoto@

Davidmsfoto@


Dia de la dona treballadora

Avui una imatge que representa la feina que no es veu per celebrar el dia de la dona treballadora.

Davidmsfoto@

Davidmsfoto@


Foc

Com bé sabeu ahir es van iniciar una sèrie d’incendis a l’Alt Urgell, el més proper el de Calvinyà, com ahir no vaig poder sortis, avui ho he fet, aquí us deixo unes imatges.

[slideshow]


Hamàs trenca la treva.

Avui llegeixo amb sorpresa i indignació que el braç armat de Hamàs ha trencat la treva de que havia assolit amb Israel, farts de tants abusos al seu poble, finalment ha esclatat la venjança continguda durant tots aquests anys en els que Israel ha fet el que ha volgut sense cap mena de respecte cap al poble Palestí, han aguantat la pressió del govern Israelià i al final han esclatat, ara toca rebel·lar-se, això es el que ha estat buscant Israel tot aquest temps i ara ho ha aconseguit i encara després es faran les víctimes.
Els palestins han aguantat els saquejos, els bombardejos a la franja, i la prohibició d’entrada d’ajuda humanitèria i aliments, la ocupació de colons jueus i la construcció d’assentaments il·legals per aquests forçant a marxar als palestins, el tancament del subministrament d’aigua potable a molts campaments, la construcció d’un mur, i la prohibició de sortir de molts d’ells sense un passi imposat per Israel, ni tan sols per anar a un hospital o al metge.

Més informació en un altre post; Palestina.

Davidmsfoto ©


Treball i constància

Podria ser un lema de campanya ara que ha començat la cursa electoral i que finalitza el 22M, però es el que jo espero de qui guanyi, tot i que a la Seu ja sabem qui ho farà.

Treball i constància porten a molts llocs i aconsegueixen els canvis necessaris per qué tot rutlli.

Davidmsfoto ©

Cistellera al mercat Càtar de Castellbó, Alt Urgell. 


De nou el poble Palestí

Un poble eternament castigat, i a qui cap govern s’atreveix a recolzar per l’aliança dels seus enemics amb països més forts i potents, però ja està bé de tanta hipocresía i injustícia, em vull la sang veure com cada dia els més desfavorits pateixen les conseqüències d’una situació que fa que la seva sort enpitjori minut a minut. Que passa amb Haití quan encara no han aixecat el cap d’un dels seísmes més grans i destructius que ha patit ara li vene a sobre tempestes i huracans, però clar, a un poble mig destrossat i on el 70 per cent de la població es troba sot el llindar de la pobressa, a qui li interessa invertir en ajuda i equipaments.

Ara de nou el poble Palestí es veu atacat pel seu veí i invasor Israel, que per assegurar que la població no continui eternament amb la lluita destrueix escoles, ataquen el problema d’arrel, més de 39.000 nens no poden asistir a les seves escoles, doncs Israel amb la seva gran estratègia militar ha sabut on fer mal, als nens, i tornem al de sempre, els més dèbils, els que no entenen res i els que ni tan sols saben per qué pasen les coses al seu voltant.

A les poques escoles que queden els nens tripliquen el número d’alumnes per clase, les condicions per aprendre son mínimes per no dir nules, a part de la manca de material escolar que Israel no permet fer arribar, manté un bloqueig d’ajuda humanitària que a mi em fa vergonya que hi hagi països que permetin, només deixen entrar 140 camions amb material humanitari, per al 1’5 mil·lions d’habitants que te Gaza, feu números, quan l’ajuda ha pogut arribar al últim dels refugiats, el primer ja fa més d’un mes que no rep res.

Jo tinc la sort d’haver-hi estat, i d’haver viscut aquest bloqueig i aquesta pressió constant i diària, un bloqueig que afecta a persones grans i malaltes a les que no se’ls permet sortir en busca d’una assistència sanitària millor, per no poseïr el permís corresponent, o millor dit per ser refugiats. Els refugiats els divideixen en catedories, que diferencíen amb una mena de DNI que es de colors, segons els color se’ls deixa sortir o no, independentment de la necessitat que tinguin.

Jo vaig poder veure com una dona volía sortir per portar un dels seus fills a un hospital proper, doncs allà no hi havia cap, i el militar que controlava les entrades i sortides, amb tot el desprèci que us podeu imaginar agafava el carnet, i sense ni acostar-se’l li deia que no amb el cap, la pobre dona li pregava i li demanava siusplau mostrant-li el seu fill, l’home l’apartava a empentes com qui s’espanta una mosca, la dona desprès de uns pocs intents va veure que era inútil i desesperada va marxar.

I tot això quan avui el govern Israelí ha tirat a terra varies vivendes a Jerusalem est, per qué si, per que així pot construir noves vivendes per als jueus, jueus amb alt poder adquisitiu que provenen dels EE.UU i Amèrica del Sud.

I que podem fer? qui ho sap, jo només puc escriure unes poques línies mostrant la meva desaprovació a aquesta política corrupta i falsa que només es mou per els interessos dels qui més tenen, una política que ja fa molts anys que e practica i que porta a la autodestrucció a pobles i comunitats amb pocs recursos i poder.

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Cròniques Palestines.Dia 6. El museu del Holocaust

Aquest matí he aprofitat per anar al museu del Holocaust, una visita que no podía perdre’m i menys encara després d’haver vist la coneguda pel·lícula, “La Lista de Schindler”.
Al estar una mica allunyat del centre he hagut d’agafar un bus i he pogut constatr que per als Jerusalemites la por no existeix, i menys encara pels conductors d’autobús, no tene cap límit.
La entrad al museu es gratuita i la construcció es original i moderna, el recorregut transcórre per diferents sales on expliquen tot la história del extermini jueu que alemanya vava començar ja cap al 1918 amb una sèrie d’estratègies molt estudiades abans de començar el seu macabre pla el 1933. I això ho demostra el funcionament del primer camp de concentració poc més d’un mes de la sev arribada al poder, però la história ja la coneixeu si no es això, no seré jo qui us la expliqui.
Una de les coses que més m’ha impactat ha sigut una filmació en la que es veien els nens abandonats al carrer problabement orfes, desnutrits i malalts ploraven mirant a la gent buscant algú que els ajudés, en una imatge es veu un nen movent el cap del seu germà, que està recolçat al terra, d’una banda a l’altra sense obtenir cap mena de reacció de resposta, problabement ja moribund.
Una masacre que mai estarà justificada i que sobretot no s’ha d’oblidar, doncs es un clar exemple d’on pot arribar la malaltia de la ment humana.

Com a dada curiosa a espanya van morir 4.000 persones a causa de la masacre.

Cròniques Palestines.Dia 5. El Sant Sepulcre.

La jornada d’avui ha estat tranquila, he aprofitat per anar a visitar l’altre punt calent de la religió a Jerusalem, el Sant Sepulcre, un cop visitat el mur de les lamentacions principal punt de fé per ls jueus, em faltava el de la religió cristiana.
Del Sant Sepulcre sabem que es on un cop Jesús va ser baixat de la creu sense vida, va ser dipositat en aquesta tomba i cobert de plantes aromàtiques, sembla serque dies depsrés el cos va desparèixer, si fem cas la biblia diríem que va resucitar, per tant es el darrer lloc on es va trobar el cos de crist després de tan i tan patiment.
Just a l’entrada de la catedral on es troba, hi ha una llosa de marbre vermell al terra, on se suposa van estirar a jesus quan el van baixar de la creu per netejar-li les ferides. Fins i tot si pujem per unes escales hi ha el lloc on va estar clavada la creu i en ell el protagonista.
Religió a part, el que sobta es com la fé de la gent pot arribar a estats que  moltes vegades confonen la ment, les cues per entrar a la petita capella on estava enterrat, son impressionants, més impressionant es veure sortir la gent amb profunda tristesa, em recorda certes processons del sud d’espanya.
Igualment sorprenent es veure com la gent porta objectes de familiars i amics per passar-los per damunt de la llosa on el van netejar.
Com a monument es força interessant, amb sales subterràneas i portes tancades,  de fet es l’únic punt de vista amb el que aprecio aquesta construcció, doncs no sóc dels que sortirà plorant, ni encongit, ni desencaixat pel significat bíblic del monument.
Després he seguit perden-me pel barri hebreu, he descobert una petita plaça molt acollidora amb algunes botigues i una mena de MacShawarma….de fet es troba a dos carrers de l’alberg, i no ho he descobert fins avui.
De tornada dins d’una església hi havia un grup de gent tocant la gaita! però en sentit literal, no figurat!, i m’he quedat una estona veient l’espectacle.


Cròniques Palestines.Dia 3. El mur de les lamentacions.

A la espera que arribi demà per anar a visitar els camps de refugiats amb la gent de la UNRWA, he aprofitat avui per fer una visita més a intensa de la part vella i deixar-me portar per la massa.
La visita ha transcorregut pel barri hebreu, la diferencia entre barris es notable, al barri hebreu no hi ha tantes botigues, i la gent no es tan insistent a l’hora de vendre’t qualsevol artefacte  o suvenir de Jerusalem,  visualment es més lluminós i  està més net, i es pot passejar amb plena tranquilitat.
He seguit durant uns minuts un grup de turistes que anàven amb guia, i sense imaginar-m’ho m’han portat de nou al mur, aquest cop per una altre de les seves entrades.
Heu de saber que per accedir a la plaça on estroba el mur de les lamentacions ha de ser obligatoriament per qualsevol dels controls que té la policia a cadascuna de les seves entrades, allà es passa per sota un arc detector i les bosses passen per un escàner, així impossibiliten l’entrada de qualsevol objecte perillós.
Un cop dins la plaça he estat una estona observant la gent, hi ha jueus que venen de diferents països i diferents llocs del territori israelià, i es fan fotos amb el mur de fons, volía quedar-me fora del lloc de les plegàries, però finalment hi ha hagut d’entrar, he agafat de nou la kippah, i no sé per què no serà el darrer cop, i he entrat de nou avui no hi havia tanta gent com ahir la tarda, però hi havía dos grups d’escolars que estàven aprenent a reçar, i ho feien com si d’una cançó es tractés.
Després d’una bona estona he sortit fora de la ciutat vella, i m’he apropat fins on es troba el cementiri jueu, i el conegut “monte de los olivos” he vist un parell de edificacions religioses força interessants, èren la Zechariah Tomb, i la Tomb of Absalom; i molta policia i militars, de fet hi hagut un moment en el que un helicòpter sobrevolava la zona de molt a prop.
Desprès de fer algunes fotos al cementiri jueu, he tornat cap al barri vell, es curiós com desprès d’un parell de dies ja sento com la meva àrea de moviment es va extenent més enllà dels carrers més propers a l’alberg.
Avui he pogut dinar en un autèntic bar jerusalemita, amb els seus falafels, febab’s,  humus, pites, etc….picants, això si, amb una coca cola per esmorteïr i destruïr el picant…per acabar un típic té amb menta, tot plegat 34 shékels, que al canvi son prop de 7 €.
Demà al matí he quedat a les 8 a les dependències de la UNRWA, així que matinaré, cosa no gaire difícil ja que a les 6 del matí es de dia ja, i aniré xino xano, a punt per la visita.

aprenent les oracions

Tomb of Absalom


Cròniques Palestines.Dia 2. La UNRWA






Avui he pogut contactar amb la gent de la UNRWA, he agafat un taxi per anar fins a les seves instalacions, la calor segueix apretant, tot i que per internet diu que estem sobre els 18 graus, hi ha una mena d’onada de calor d’aire procedent del desert, la realitat es que estem al voltant dels 34-35 graus, amb un polsimen en suspensió que porta el mateix vent.
A la UNRWA he conegut la Paz, la noia amb qui vaig contactar per mail, una noia de Santander amb parella canadenca que fa un any que està a càrrec del depertament de Relacions Externes. Hem parlat sobre la visita als campaments, que realitzarem finalment dimecres i dijous tot el dia.
Com que era prop del migdia he dinat amb els treballadors de l’UNRWA, allà hi havia gent d’altres departaments i hem pogut parlar una estona sobre el caos polític que regna a Palestina i més concretament a Jerusalem, he pogut constatar que es un problema que té un complicada solució, si la té, ara sembla que Palestina ha donat l‘esquena a EE.UU. un dels pocs països que el recolzava.
Tot i que hi ha molt barris amb una probessa constatable i Israel destrueix cases per construir vivendes noves, estrategia per desplaçar als Palestins, res comparable doncs amb la situació dels campaments de refugiats saharauís.
El tema Palestí es com la patata calenta que es passen alguns països de mà en mà, i que molts intentant solventar amb tractats ridiculs com el d’Oslo, que va deixar en mans d’Israel el control de l’aigua d’algunes zones Palestines que viuen de l’agricultura.
A la tarda he hanat a fer un vol per la ciutat vella i m’he arribat fins al mur de les lamentacions, per arribar he hagut de passar un control policial amb detector de metalls i tot, uncopo a la plaça i per apropar-me al mur m’han fet tapar el cap amb la “kippah”, que es aquella mena de petit barret que porten els jueus, també he imaginat alguns dels meus amics amb kippah, i passaríen per jueus. Després quedat amb el Lorenzo el treballador de Sodepau, per mirar de quedar per veure’ns alguna estona amb els refugiats que ell coneix personalment, m’ha comentat que hi ha una zona aquí a Jerusalem on els colons estan expulsant els palestins d’una manera força sutil, compren parts de terreny on hi ha edificades les seves cases i poc a poc els van fent fora.
Tot i que des de forra sembla que palestina està inmersa en un conflicte interminable, amb moments de tensió, i protestes violentes, aquí els hotels están plens, i per la ciutat vlla només es veuen grups de jubilats i turistes fent fotos i deixant-se entabanar per els venedors dels bassars.


Les dependències de la UNRWA


Cròniques Palestines.Dia 1. Arribada a Jerusalem

Començo a explicar-vos aquesta aventura a terres palestines per que pogueu fer un seguiment més proper.

Per començar us comentaré que per arribar a Tel Aviv, que es l’aeroport més proper, ja comença l’aventura al propi aeroport, l’avió ha sortit a les 06:35, per arribar a Tel Aviv a les 15:00, com que ja sabem que hem d’estar una hora abans d’embarcar, i havia d’embarcar a les 6:00, he hagut de llevar-me a les 04:00, que ja de per si es una mica “molest”. La sort es que la cosa a anat prou bé i ens han donat un petit esmorzar en la primera part del viatge, que per si no us ho havia dit ha hagut de fer escala a Zurich per agafar un altre avió fins a Israel.
Ha sigut un viatge curt però impressionant, hem sobrevolat gairebé tots els Alps, i fins i tot he pogut veure el meu estimat Eiger i la seva imponent cara nord.
Un cop a Zurich i mentre esperava per embarcar he aprofitat per esmorzar de veritat, i he fet un entrepà de seguida m’he enbarcat en la segona part del vol, la més pesada i llarga, he sortit de Zurich a les 9:45 i he arribat finalment a Tel Aviv a les 15:00..conteu les hores, amb turbulències, i deu n’hi do, incloses, i a més al passadís del mig, al seient del mig i a l’ultima fila, 44E per ser més exactes.
En arribar a Tela Aviv, la xafogor ens ha donat la benvinguda, amb lo bé que s’estava a la Seu…, he anat a recollir la motxil.la i fora, al control de sortida m’han tingut més de mitja hora fent-me preguntes, on va, per que viatja, quants dies s’hi estarà, i sobretot per sorpresa meva que hi vaig anar a fer a Algèria…ah Algèria!…clar..una ruta pel desert..mai millor dit!, si els hi he d’explicar que he anat als campaments de refugiats, segur que em fan tornar.
Un cop m’han deixat entrar al pais, he buscat un minibús que m’ha portat a Jerusalem, i a les 176:30 arribava a l’hostal…ara vaig a fer el sopar que demà comença l’aventura!

La nova T1


Curs d’estiu UDL

Aquest any un dels cursos d’estiu que cada any programa l’UdL, tractava sobre el fotoperiodisme, el seguiment d’un tema d’actualitat a través del reportatge fotogràfic i amb la mirada particular de diferents fotógrafs.

A part de conèixer diferents autors, vàrem tenir l’oportunitat de conèixer els seus treballs.
L’objectiu del curs però era fer un treball fotogràfic sobre l’inmigració a la Seu d’Urgell, resultat del cual podreu veure l’any que ve en una exposició.
Aquest any el fotógraf convidat, en aquest cas fotógrafa era la Sandra Balsells, una gran reportera guanyadora de molts premis, entre ells l’Ortega i Gasset, i amb una gran trajectória.
Dins dela inmigració jo vaig triar mostrar l’integració dels inmigrants en la societat de la Seu.
El meu personatge es diu Julián, es de Colombia i fa més de tretze anys que resideix a la Seu, parla el català a la perfecció i a més de sentir-se urgellenc, participa en actes que fen que no es perdi la nostra cultura a través de el seu personatge a l’obra Cercamón que es representa a Vilamitjana.
Ara a l’esitu, per treure’s un sobresou treballa de cambrer.
Aquí en podeu veure una imatge.


Exposició fotgràfica a la Seu

El dia de la inauguració de la Universitat d’estiu a la Seu d’Urgell, es farà també la inauguració de les fotos del curs del any anterior, el curs era un treball fotogràfic sobre la ciutat de la Seu d’Urgell, diferents aspectes i punts de vista sobre una mateixa ciutat a través de dotze fotògrafs.

El meu tema va ser la gent gran des d’un punt de vista més anònim però no per això menys important i artístic.

Esteu convidats a la inauguració el dia 8 de Juliol a les 20:00.

Aquí a baix teniu el cartell de l’exposició.


Pasi de diapositives curs fotogràfic de la Seu

Avui us he penjat el treball final del curs de la universitat d’estiu que es va realitzar a la Seu d’Urgell.
El treball era un projecte fotogràfic sobre la ciutat de la Seu d’Urgell, en aquest pasi veureu una selecció final de les millors fotos de cada fotógraf, aquest treball mostra les temàtiques que cada autor va triar al inici del curs, així ,veurem fotos sobre paisatges, sobre la nit a la seu, els seus gossos i gats, els petits detalls, les textures, i els habitants de la Seu, grans i petits.
El curs va estar coordinat per en Xavier Goñi, i va ser impartit per en Manel Esclusa, fotógraf profesional.
Penseu en pausar el reproductor de la dreta.
Els autors per ordre alfabétic van ser;

Josep Mª Abadía;
Leo Abecasis;
Eduard Barrufet;
Antoni Benavente;
Marta Bisbal;
Jaume Charles;
Olga Grau;
Santi Iglesias;
Manel Juan;
José Jurado;
David Manzanera;
Antònia Oliva;
Lluïsa Roca;
Oriol Rosell;

Al treball final he afegit una música de fons que ens ajudarà ha deixar-nos portar per aquestes imatges, la música es del Bengalí Ravi Shankar, gran compositor conegut pel seu art musical amb el sitar.


La gent gran a la Seu

Aquesta foto pertany a una série de fotos realitzades durant la realització d’un curs fotogràfic de la Universita de Lleida a la Seu. El curs era un treball fotogràfic sobre la ciutat de la Seu d’Urgell, els alumnes havíem d’escollir un tema que més tard i mitjançant les fotos hauríem de relacionar els uns amb els altres.

La meva tria va anar per la gent gran a la Seu, aquelles persones que sembla que oblidem un cop deixen d’entrar en la rutina de la nostra vida, deixan de treballar, i en molts casos canvien de domicili. La seva vida es ral·lentitza a partir d’aquell moment, i passen a ser persones desconegudes que es reuneixen i passegen pels nostres carrers.

Aquesta foto mostra precisament això, soledat i invisibilitat per a la gran majoria, un home en una cantonada, observa un parc com alié a aquell moment, com vist des de una persectiva molt llunyana. D’una perspectiva en la que sap que d’aquella situació poc participarà.