Nature & conservation

Fauna

Lo gall

Hi ha poques sensacions a la natura que es puguin igualar de cap altre manera, sobretot quan la sents amb passió, passejar per un bosc vell, veure una posta de sol des d’un cim…trobar-te amb fauna salvatge fent la seva amb normalitat…

Però la que segur que més impressiona es la de trobar-te amb fauna en perill, o en el seu hàbitat, però en el seu hàbitat real…no de dir, aquest és el típic lloc on hi viuria un llop…no, sinó saber que ets en un lloc on hi ha llop!

Per desgràcia aquests llocs son pocs, un exemple es el bosc típic de gall fer, quan recorres boscos i boscos i treballes amb aquesta espècie al final saps quin és l’hàbitat idoni per aquesta espècie, però molts cops tinc la sort de treballar amb aquesta espècie en el que si és el seu hàbitat idoni.

El bosc de gall fer, és un bosc especial, un bosc salvatge que segur que no trepitja gaire gent, però un bosc especial per que el gall fer també ho és, es una espècia hereva de la ultima glaciació, en que després d’aquest període es va anar retirant cap als llocs més alts i freds, que a més han de ser llocs amb una forta presència de pi negre. Escoltar el seu cant en les matinades de primavera és una experiència màgica, però encara ho és més passejar pel bosc i veure’l de lluny, tranquil, peonant i buscant aliment.

Però el futur d’aquesta espècia passa per entre d’altres factors en la conservació i gestió del seu medi, el bosc de pi negre, i l’accés a aquest, sobretot a l’hivern amb motos de neu, raquetes, etc…aquesta gestió va per protegir i respectar les zones més fràgils, com els cantaders, i mantenir-les allunyades de zones d’extracció forestal, però tenint en compte que sí que cal una regeneració del pi negre i una neteja del bosc per tal que aquest tingui prou llum per créixer com cal, tot un equilibri en la gestió. És una espècie forestal de distribució paleàrtica boreal acostumada a viure amb climes freds i presència de neu i la major part del temps està reposant a sobre de les branques de grans arbres.

Hi ha una gran diferència entre el mascle i la femella, tant per les seves dimensions com pel color del plomatge. D’això se’n diu dimorfisme sexual; i és que el mascle sol assolir des dels 4 als 6 quilograms de pes mentre que la femella uns 1,5 a 2,5 quilograms. La coloració general del mascle és totalment negrós i grisós, a la part del pit té reflexos de color verd metàl·lic i el carpó de l’ala presenta una taca blanca. La part ventral i al final de la cua varien del color negre al blanc depenent de la subespècie. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota del bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall, una carúncula a sobre l’ull de color roig que s’infla i coloreja durant l’època de zel i els tarsos plumats.
La femella té una coloració críptica, és a dir, un color del plumatge totalment adaptada als colors de l’entorn del medi on viu, i és que, com que fan el niu a terra han de tenir un camuflatge molt bo per no ser descobertes quan estan covant el niu. Les tonalitats van dels marrons foscos fins a marrons clars passant per motejats blancs i negres. La part ventral és de color lleugerament més blanquinós i groguenc i també presenta carúncula però de menor dimensió que el mascle i els tarsos també plumats.
Fan el niu a terra com totes les gallinàcies i cada femella sol posar de 6 a 7 ous que incubarà uns 24-26 dies. Sortiran els polls que estaran amb la mare fins als 3 mesos d’edat i a partir d’aquest moment ja s’independitzaran.
Tot això per explicar-vos com és de màgic i increïble estar buscant rastres de gall fer i veure parèixer un de lluny, i observar-lo amb atenció i amb cura de no destorbar-lo, però també amb emoció i pena ja que és una espècie condemnada.
Tinc algunes imatges de gall fer fetes des d’un aguait especialment per aixó, però us en deixo una que fa referència al que us he comentat…la troballa casual, en aquest cas d’una femella, que poc a poc es va anar allunyant tot i veure’m.

Natura i fotografia.

Fotografia de natura o natura i fotografia,o potser només natura fotografiada..un concepte difícil de raonar i molt discutible segons com es miri, per mi, de sempre la fotografia de natura es la que es realitza a qualsevol dels elements que formen part de la natura, ja siguin vegetals o animals dins del seu hàbitat i sense cap mena de condicionant extern.

Perquè ara això, per que sembla que cada cop més, i sobretot accentuat per les xarxes socials i el creixement en paral·lel dels diferents usos ecoturístics derivats d’instal·lacions que s’han fet servir per l’estudi de fauna, equipaments d’observació que van néixer amb la finalitat d’estudiar la fauna i observar-ne el comportament. Com en tot les dificultats econòmiques criden a la reinvenció i ara aquests equipaments sovint son utilitzats per fotògrafs que busquen captar imatges de diferents espècies de fauna d’una forma relativament fàcil i còmoda. De fet nosaltres en gestionem un i estem en proves d’oferir-ne dos mes, però la meva reflexió va més enllà de la necessitat de certes associacions o empreses de buscar nous models econòmics que els permeti subsistir.

La meva reflexió va sobre el sobtat creixement de fotógrafs de natura, i es que per mi no val en fotografiar certes espècies amb una llum i escenari muntats per al moment, un cerimònia de boda que casa al animal i al fotógraf, per mi un bon fotógraf de natura estudia el terreny, observa, s’informa i recopila informació de la fauna que pot trobar o que vol trobar, i per mi un bon fotógraf de natura és un rastrejador, una persona que coneix la fauna i que abans ha recorregut aquell indret una i altra vegada a la recerca de rastres i senyals que l’ajudin a interpretar i conèixer les espècies que hi viuen, siguin quines siguin, no cal grans i emblemàtiques espècies, només el plaer de saber trobar-les i esperar el moment oportú per fer la foto, mirant de recol·locar-se per buscar l’escenari idoni segons les circumstàncies, des d’un isard, a un teixó o una guineu. Tot això fusionant-se en l’habitat i integrant-se en la natura passant desapercebut a cada moment i rere cada moviment.

I es que ahir després d’una més que profitosa sortida a la recerca de fauna autòctona amb l’amic Andoni Canela, i més d’una bona estona de conversa i reflexió sobre aquest i altres temes volia transcriure i fer extensiva la meva reflexió, que com dic es meva, no una definició de cap diccionari i segur que hom en te alguna de molt diferent, o no…de moment us deixo una de les tantes imatges de cada un dels moments que màgics que vam viure ahir.

© David Manzanera


Isard pirinenc

Alguns apunts sobre l’Isard pirinenc.

Es troba entre els 400 i els 2.800 m d’altitud, principalment
a Andorra, al Cadí-Moixeró, a l’Alt Urgell,
al Pallars Sobirà, a l’Alta Ribagorça i a la Vall d’Aran
 i als Pirineus en general, tot i que també n’hi ha petites poblacions
als Apenins, Itàlia i a la Serralada Cantàbrica, Espanya.
Viu entre els 1.000 i 2.800 metres als Pirineus
 i entre els 400 i 2.400 m a la Serralada Cantàbrica.
Estudis genètics recents confirmen la separació
de les dues espècies reconegudes.
És un bòvid de mida petita, menor i més esvelt que la cabra salvatge ibèrica
(Capra pyrenaica ). Ambdós sexes posseeixen banyes, amb forma de ganxo,
sent els dels mascles més gruixuts i amb el ganxo més tancat.
Cap i gagarta clares i una taca fosca que cobreix els ulls a manera d’antifaç.
El color del cos és uniforme, amb una línia fosca que
recorre longitudinalment el dors.
Els mascles solen ser una mica més pesants que les femelles.
Els adults solen tenir una altura de llom d’uns 60 cm i pesar uns 30 kg.
 A més del Pirineu també n’hi ha a la Serralada Cantàbrica
 i als Alps, entre altres llocs.

Es mou entre el límit superior dels boscos i les pastures supraforestals, ocupant a l’estiu les màximes altituds.

Prefereix pendents fortes i rocoses on la neu s’acumula poc.

© Davidmsfoto


Abellerols

Un dels ocells que em fascinen, de tants que hi ha…és l ‘Abellerol (Merops apiaster) pel seu vol veloç i estratosfèric, per què és dels pocs que nia en talusos sorrencs i argilosos i sobretot per la seva varietat de colros, de fet casi bé semblaria un ocell tropical, verds, blaus, vermells grocs…espectacular

Aquí l’alt Urgell cada any hi arriben provinents de l’Àfrica i si està a passar  l’estiu, cacen insectes al vol el que també és tot un espectacle i en època de reporducció els ofereixen a les famelles, com fan altres insectívors.


Poesia-Fragilitat

La fotografia és una art en el que el fotògraf mira de mostrar un sentiment o emoció amb una imatge, i en aquesta igual que en un poema és pot transmetre delicadesa, amor, i fragilitat…un simple reflexe de bon matí a mi em transporta i m’aporta pau, com si escoltés un bon poema, recitat casi com una cançó, com es feia abans,  amb sentiment….

pirineus, pirineos, fotografia, seu d’urgell, nature, birds


L’imatge i el moment

Quants cops he esperat camuflat entre vegetació, assegut al terra i sovint amb fred, el moment perfecte, la imatge que em transmet…..hores i hores sense cap resultat.

Arriba el dia però en que sense ni tenir la càmera a la mà apareix el moment mentre esmorzes assegut en un camp, t’incorpores, vas cap al cotxe, te prepares d’esquenes a l’individu i dispares….i així apareixen aquests instants efímers que captas per segons i que mostren l’equilibri, i la convivència, allò tan fràgil que l’èsser humà s’esmerça en trencar com un full de paper mullat.

Davidmsfoto ©


Àntrax

En les sortides de dissabte per veure els voltors després de fer l’aport en el punt d’alimentació faig una petita explicació del comportament i característiques de les quatre espècies que podem veure, mai és igual i varia també en funció de l’interès i la motivació dels clients en fer preguntes. El que no canvia mai i que deixo fins al final després de característiques, alimentació, morfologia, nius, creixement etc, és la importància de que hi siguin, la importància que existeixin i formin part de la natura i treballin en equip, son elementals per la eliminació dels cadàvers i tothom ho sap, però perqué?

Senzill i a l’hora més que necessàri, evitar la propagació de bacteris que son portadors d’enfermetats, els voltors poden cruspir-se el cadàver d’un animal en descomposició amb aquests bacteris actius sense que els passi res i el que és més important sense propagar-los o escampar-los. Però si parlem d’enfermetats difícilment si no es que som metges ens venen al cap termes més enllà de grip, neumonia…etc

Doncs bé enfermetats com la Leptospirosi, la Brucel.losi o l’Àntrax, si heu llegit bé, Àntrax una variació del famós Àntrax que es va utilitzar com arma de guerra.

Aquest és el causat pel Bacillus anthracis, que te associades ferides o úlceres d’un color negrós quan afecta la pell amb una infecció cutània. Aquesta causa en els humans causa una lesió a la pell que s’acaba transformant en una úlcera de color negre i d’aquí ve també el nom de carboncle. L’úlcera sol començar com una lesió irritant i indolora, però que causa picor al lloc de la infecció, i sol aparèixer uns dies després de la infecció. Això es causa quan el bacteri entra a través de talls i petites ferides a la pell. Aquesta forma d’àntrax maligne és molt comú en persones que manipulen animals infectats. L’àntrax maligne cutani no té una mortalitat gaire alta si es tracta amb antibiòtics. Sense tractament, el 20% dels casos acaben desembocant en la mort.

Però hi ha dos tipus més.

Pulmonar
La infecció respiratòria presenta inicialment els símptomes típics d’un refredat durant diversos dies, seguits d’un col·lapse respiratori greu. La mortalitat és del 92%, però si es tracta aviat, és del 45%. És molt important diferenciar l’àntrax maligne d’un refredat per poder-lo tractar al més aviat possible i millorar les possibilitats de supervivència. La mortalitat quan la malaltia ha arribat a fases avançades és del 97%, independentment del tractament.

La infecció letal sol ser el resultat d’inhalar 10.000-20.000 espores, però hi ha individus que moriran amb una exposició molt inferior (hi ha poca documentació sobre el nombre d’espores necessàries per produir una infecció).

Gastrointestinal
En els humans es causa per la ingesta de carn infectada amb Bacillus anthracis. Els seus símptomes són la diarrea intensa, vòmits de sang, inflamació dels intestins i pèrdua d’apetit. Les infeccions gastrointestinals per aquest bacteri es poden tractar, però solen tenir una mortalitat del 25%-60% depenent com d’aviat es tracti la malaltia. És la forma menys comuna de l’àntrax.

Així que podem estar tranquils mentre els voltors segueixen volant per damunt dels nostres caps i segueixin creant noves colònies en penyasegats. I quan us pregunteu perquè hi han de ser només heu de cercar al Google “Malaties zoonòtiques” i dins d’aquestes les que es transmeten per la descomposició d’animals morts i que es propaguen fins i tot per simples picades de mosquit o insecte.

 

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 


Migrant..

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

A la primavera arriben a Catalunya per millorar les seves oportunitats de supervivència i també per millorar el seu èxit reproductor. I aviat, a finals d’estiu i principis de tardor, mil.lions d’ocells tornen a realitzar aquest increïble viatge fins a les seves zones d’hivernada fugint del fred.

Pensem també que a més uns viatges tan llargs són molt costosos per totes les espècies d’ocells. No només per les llargues distàncies, també hi ha altres inconvenients com: el mal temps durant el viatge, la manca d’aliments durant el trajecte, els depredadors, les interferències humanes; tots ells fan que el viatge sigui feixug. La gran majoria necessita reposar quan acaben les seves forces o es troben davant de condicions meteorològiques desfavorables. Per això, necessiten hàbitats favorables per fer parades i recuperar-se abans d’arribar al destí. A l’Alt Urgell un dels ocells migradors més grans que arriba és l’Aufrany (Neophron pernochpterus), concretament a Alinyà hi troba refugi i descans cada any per això és fàcil poder gaudir del seu vol i la seva silueta de planador impolut.

La seva estada coincideix també amb el seu cicle de reproducció i per això no és difícil veure exemplars joves visitant els punts d’alimentació suplementària.

 


Volant….

El voltor és dels més nombrosos dels quatre voltors, no per això hi ha en excès, també és el menys acurat, clar que ha de fer la major part de la feina quan es tracta d’eliminar cadàvers, cosa que hauríem d’agraïr per qué evita la propagació de moltes enfermetats de les que molts ni hem sentit a parlar. Sí, també son una mica maldestres a l’hora de construïr els seus nius i això fa que de tant en tant algun poll caigui i mori, també es part de l’equilibri natural, i la veritat és que bonics i estètics no ho son gaire, vaja potser no tant com els seus “cosins” però son uns grans planadors, una envergadura de 2,65 m per tant sols 7 -9 kg els fa ultra lleugers i tot i que no son gaire acrobàtics en vol com els grans trencalosos tenen un vol majestuós i espectacular que no deixa indiferent a ningú.

Voltor comú a Alinyà

Davidmsfoto ©


Aufrany

L’Aufrany, o voltor egipci és un dels quatre voltors que sobrevolen la nostra comarca, els podem trobar tots quatre junts amb una mica de sort a Alinyà.

És el més petit dels quatre i l’unic migrador, s’alimenta evidentment de carronya i la seva envergadura no supera els 2 metres adiferència dels altres tres, el seu pes oscila entre el 1,6 i els 2,5 quilos.

Amb un vol acrobàtic i ostentador en època d’aparellament persegueix la famella i fa giravolts agafant-se amb les potes, tot un espectacle de l’aire, la primera reproducció es dona als 4-5 anys, poden viure una mitja de 23 anys en estat salvatge, més si és en captivitat. També és l’ùnic dels quatre que alhora és coprófag, s’alimenta dels excrements de les vaques per aconseguir insectes i per aprofitar els carotens i la luteïna que é el que li dona aquest color ataronjat a la careta, mentre que la resta del cos és tot blanc i amb les extremitats de les ales i el contorn negre.

Davidmsfoto ©

Neophron percnopterus


Voltor comú. Gyps fulvus

Amb més mala fama que bona els voltors sempre han estat perseguits, a mi sempre m’ha fascinat el seu vol, i relacionats amb la mort i els mals auguris pel  sol fet d’alimentar-se de carronya.

És l’únic dels quatre voltors que viu en colònies, son gregaris i tenen uns rols de comportament que es mantenen en el moment d’alimentar-se d’un cadàver, a més és l’espècie més nombrosa, es normal veure alguna baralla entre membres d’una colonia, i escoltar els sons que hi emeten.

Però de fet tenen un paper molt important dins del rol ecològic de la natura en l’eliminació de cadàvers evitant així la propagació de malalties infeccioses i bacteris que poden perjudicar altres animals. De vegades se’ls acusa injustament d’atacar bestiar, però no hi cap indici fiable de fet de les 53 denùncies que es van fer durant el darrer any sobre atacs a bestiar, només 5 son possibles positius, encara s’investiguen els fets. És un ocell que no està preparat per atacar, morfològicament no tenen armes, així com hi ha altres ocells amb potents urpes, el voltor te les potes que més aviat semblen de gall, amb ungles curtes i gens esmolades.

Si que és veritat que quan una vaca ha parit el voltor baixa a alimentar-se de la placenta, evidentment com son gregaris, no en baixa un baixen gairebé tots els mebres de la colònia i això per als ulls inexperts i amb la vaca molts cops esgotada per l’esforç del part i el tamany del vedell estirada al terra, pot semblar un atac. És possible que en algún moment molt puntual hagin provat de tantejar el vedell a veure si reacciona bé o no per menjar-se’l, ( algún cop neixen mig morts o molt dèbils ) però podríem dir que un cas entre mil, i evidentment això no el converteix en assassí i menys encara a tota l’espècie, és una qüestió més aviat d’oportunisme o supervivència.

No per això hem de condemnar l’espècie i molt menys exterminar-la com ha passat amb alguns depredadors quan l’home a envaït el seu territori per fer cultius i ha fet desaparèixer les seves presses.

De fet tampoc hem d’oblidar l’actuació e l’home sobre la natura, quan li ha interessat se n’ha aprofitat i no li ha importat gens l’ecosistema del lloc arribant a extinguir espècies, es el cas per exemple del voltor negre, l’únic dels quatre voltors que fa els nius en arbres, degut al seu gran tamany ho ha de fer en arbres grans, i aquí és on vull matissar el fet que fa més d’un segle que per motius diversos es va a començar a talar el bosc per l’aprofitament de fusta i evidentment quan més gran era l’arbre millor, ara queda a l’aire si aquesta actuació és la que va fer desaparèixer el voltor negre al Pirineu en destruïr el seu hàbitat

 

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Espera

Si us agrada la fotografia de fauna, sabreu que el més important, a part d’un bon equip és la paciència, però en el món de la fotografia la paciència no és simplement saber esperar, la paciència és restar immòbil, en una mateixa posició, amb atenció però, perspectiva i en silenci per escoltar el so de la natura i percebre qualsevol canvi i preparat per enfocar i disparar,

Això que sembla tan simple porta temps perfeccionar-ho, conèixer el nostre cos, saber quina és la nostra comoditat i on està el nostre límit de molèstia o dolor, conèixer la natura, buscar bons llocs amb visió perifèrica màxima. També hem d’aprendre a acceptar que molts cops perdrem el temps, molts cops ningú vindrà, ni un trist moixó, però si sabem esperar i som constants al final tindrem premi.

 

davidmsfoto, safaris, fotografia, cadí

Davidmsfoto ©

 


Home i natura

Quan l’home accepta el seu lloc dins del planeta i entèn que no és superior a la resta dels èssers amb els que conviu és quan pot establir vincles  relacionar-se amb ells.

©Davidmsfoto

©Davidmsfoto


Àpat

Imatges com aquestes son un reflex del que passa actualment amb els voltors, la falta de menjar fa que es llencin en massa sobre qualsevol animal mort deixat per algú amb, suposem, bones intencions.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Salamandra salamandra

Salamandra és un gènere d’amfibis urodels de la família dels salamàndrids.

 

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 


Gyps fulvus

Una altre imatge d’aquests grans rapinyaires que tant m’apasionen.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Gyps Fulvus

Voltor comú, avui he dedicat mig matí ùnica i exclusivament a apropar-me a aquestes grans aus planadores, i que molta gent ignora per la seva condició de rapinyaires, però que son unes grans voladores i que saben aprofitar les tèrmiques com poques aus ho fan.

L’exoeriència ha estat impressionant i he tingut el plaer de ser sobrevolat a poc menys d’una quinzena de metres per aquestes aus, al ser tant a prop m’ha costat mès fotografiar-les per la seva velocitat de vol però alguna cosa ha sortit.

Davidmsfoto ©

 

 

 

 


Podarcis muralis sp.

Una altre imatge d’aquest rèptil tan comú.!

davidmsfoto ©


Ànec collverd

L’ànec collverd o ànec de bosc (Anas platyrhynchos) és una espècie d’ànec que viu a prop dels rius i els estuaris. Es troba a tot l’hemisferi nord i és l’arrel de moltes races domèstiques. Tot i que sembli que ha de ser a l’inrevès, la famella es de color bru i petita, i el mascle té el cap i el coll de color verd.

Aquesta tarda m’he pogut escapar una estoneta i fer-hi quatre fotos.

Davidmsfoto ©

 


Rapinyaires

Aquest matí i durant uns pocs minuts s’ha pogut veure sobrevolar per la Seu una parella de Voltors (Gyps fulvus) i dues de Milans Reials (Milvus milvus), pels vols de les 11:00, poc després han començat a agafr alçada fins desaparèixer entre els núvols. Segons el SIOC, perilla l’estat de conservació del Milà Reial.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Esquirol

Esquirol, científicament Scirius Vulgaris els podem trobar enfilats als arbres corrent de branca en branca, o a la tardor, pel terra recollint fruits caiguts, com nous. A Catalunya trobem l’esquirol comú, que es vermellós amb la panxa blanquinosa, d’uns 38-45 cm de longitud incloent la cua (20-30cm del cos i 14-25 de la cua).

Davidmsfoto ©


Marmota marmota

Aquesta marmota no és autòctona de les nostres contrades, sinó que hi va arribar des dels Pirineus francesos, on el 1948 es van realitzar les primeres introduccions de marmotes procedents dels Alps amb l’objectiu de reduir la predació de l’àliga daurada (Aquila chrysaetos) sobre les cries d’isard. Al cap d’un temps, alguns exemplars van passar al vessant meridional de la serralada pirinenca. Al Principat de Catalunya van arribar cap alsanys setanta: s’hi van establir i aviat van començar a reproduir-se.

Rosegador d’aspecte rabassut, cap arrodonit amb unes orelles petites i potes curtes i fortes, proveïdes d’ungles adaptades a l’excavació.

La cua és molt peluda i equival a 1/3 de la longitud del cap més el cos.

La coloració general del pelatge és grisa, barrejada amb groc i negre, més fosca pel dors que pel ventre. La part superior del cap és més fosca, de vegades negra i la punta de la cua també és negra.

Dimensions corporals: cap + cos (49 – 58 cm) i cua (15 – 19 cm).

Pes: les femelles fan entre 2,8 i 4,5 kg, mentre que els mascles acostumen a fer entre 3 i 8 kg.

Ja sabeu doncs, si sortiu a passejar per les nostres muntanyes escolteu bé i obriu els ulls, els seus xiulets son ùnics.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 


Podarcis muralis. Sargantana roquera

Habitualment la podem trobar en parets, murs i llocs rocosos.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Sempre em veuen

Isard, o per a molts amics Rupicapra rupicapra, pertànyen a la família dels ungulats de mida mitjana, d’una alçada de 70-80 cm i un pes de 25-40 kg. Fa salts de més de sis metres de longitut i quatre d’alçada.El pelatge es curt i de color castany, més clar durant la primavera i l’estiu, es caracteritzen per tenir bandes de pèl fosques que li van des del musell – travessant-li l’ull – fins a la zona de les orelles. La cua és curta i de color negre. Els Isards estàn adaptats a l’alta muntanya, sota les peülles hi tenen un coixinet esponjós, útil per aferrar-se a les superficies de les roques i del gel, el gran tamany del seu cor, un nombre elevat de eritrocits (glòbuls vermells) i el pelatge dens a l’hivern per reduir les pèrdues de calor. Viu en ramats d’entre 5 -30 o més individus, solen veure’s grups de mascles sols i ramats de famelles, cries i joves d’un any. LA famella es la que normalment sol dirigir el grup, sempre en previsió als atacs a les cries, molts cops trobem un mascle desplaçat del grup que fa de vigilant i avisa al grup del perll fent uns esbufecs força sorollossos. Els Isards realitzen desplaçaments estacionals d’altitud a l’alta muntanya a l’estiu, alimentan-se de herbàcies, gramínees i lleguminoses i a l’hivern a àrees més baixes on  s’alimenten de brots de coníferes  i altres.

Amb més oida que vista, qualsevol petit soroll els alerta i ajudas del seu olfacte ensumen el perill a distància, no sé com s’ho fan però tot i que acabo arrossegant-me pel terre sempre acaben veient-me, o sentint-me.

Davidmsfoto ©