Photographic activities in nature

Excursions

Taller de fotografia a la selva d’Irati

Ja el tenim aquí! Taller de ‪#‎fotografia‬ a la Selva d’‪#‎Irati‬ a ‪#‎Navarra‬.
Aprofundirem en el control de la càmera, il·luminació i perspectiva, i més
Si teniu smartphone també us esperem.
Sortim dijous 29 a les 15:00 des de ‪#‎laSeu‬ i tornem diumenge 1 de Novembre. Pels que no sou de la Seu ni rodalies ens trobarem en un punt de la A2 a Lleida.
El preu del taller son 160€ per persona i inclou a part de l’allotjament en mitja pensió, el dossier del taller i un petit obsequi.
També la visita a l’antiga fàbrica d’armes d’Orbaizeta on aprofitarem per fer una petita introducció a la fotografia de monuments i edificis.
L’antiga fàbrica d’armes està actualment abandonada tot i que en molt bon estat de conservació i es en part visitable. A destacar un sistema de túnels i galeries que faran que passem un dia ple d’aventures. https://es.wikipedia.org/…/Real_Fábrica_de_Armas_de_Orbaice….
Les inscripcions es formalitzaran en ordre d’arribada i es confirmaràn un cop fet l’ingrès de reserva que serà del 30%,les places estan limitades a 10, no us ho penseu més i reserveu-vos les dates. Teniu temps fins al 15 d’Octubre.
Un cap de setmana en un dels boscos de faig i avet més gran d’‪#‎Europa‬. https://ca.wikipedia.org/wiki/Selva_d%27IratiIrati taller foto davidmsfoto-1.
Més informació i dades david@davidmsfoto.com.


Illuminati

Ni molt menys sóc religiós, més aviat tot el contrari, bé també depén com es miri…però si es cert que els temples erigits en noms de Déus i altres divinitats representatives d’alguna de les doctrines que intenten “reconduïr-nos” tenen el que un fotógraf curiós i obert busca, la tranquilitat, l’essència antiga i sobretot i tant o més important que la pròpia arquitectura, la llum, la benïda llum, i mai millor dit.

Tot i que amb la calor acostumo a rendir menys, vaig poder trobar l’escena que mes o menys havia previsualitzat abans d’entrar a la catedral, la meva composició mental afegia una persona per comptes d’un objecte però heus aquí un banc.

La foto original és en color, i al passar-la a BN he forçat una mica el contrast per donar més rellevància al banc.

Davidmsfoto ©


Fageda de la Mena

Evidentment la millor època per visitar una fageda és la tardor, l’hivern peró és un moment en que en dinsar-se pel bosc buscant la baixa llum de l’estació també permet conèixer i gaudir aquest tipus de bosc.

Molt a prop de casa tenim la vall d’Ingla al lloc més humit de la vall de l’Ingla es trobaen roures, pins rojos, pins negres, avets, gatsaules, blades, aurons, avellaners, saulics, boixos, moixeres, moixeres de guilla, trèmols, grèvols, bedolls, ginestes sessilifòlies, corners, corneres, tortellatges… i una fageda amb el·lèbor verd. Aquest bosc de faigs és l’únic que hi ha en tota la Cerdanya.

Davidmsfoto ©


Cadí

Un d’alquells dies en que matinar per sortir a caminar val la pena quan arribes a dalt de tot i gaudeixes del silenci i del paisatge.

©davidmsfoto

©davidmsfoto


Cadí

Res millor que una escapadeta matinal a tastar la neu recent caiguda, silenci al bosc, pau a la muntanya, només el crepitar de la neu seca sota els peus, i la natura cebant-se amb un vent castigador als cims.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Racons de l’Alt Urgell. Torrent d’en Mi

Entre els molts racons que té la nostra comarca, el torrent d’en Mi en plena tardor es un lloc obligat pels amants de la natura i la fotografia.

Davidmsfoto ©


Aigua


Pla de Boavi

Avui hem fet una escapadeta a la Vall de Cardós, hem arribat fins al Pla de Boavi després d’una caminadeta.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Tossa plana i Pic del Setut

Si voleu descarregar-vos el trac aqui el teniu W

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

 

 

 

 


Carlit

Imatges de la excursió al Carlit. Amb 2921 el cim més alt de la Cerdanya.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


El vigilant

Sempre que he pujat a Cadí, he gaudit d’aquesta serra espectacular i caracterìstica que tenim tant a prop, ho he fet a la primavera per alguns dels seus accesos més ràpids, amb una aire fresc i un cel net. També a l’estiu per la obaga, creuant els seus boscos i evitant la calor, mentre de fons s’escolta l’aigua que baixa dels rierols, a la tardor per la seva banda oest i amb un sol que ja baix, ofereix unes llums espectaculars, càlides i ataronjades que em fan sentir com a casa; i a l’hivern per alguna de les seves canals gelades, piolet en mà i en un ambient que res ha d’envejar a qualsevol altre del Pirineu. Però sempre atent als meus moviments, vigilant la serra, i en una posició estratègica apareix el Pedraforca, massis cosí del Cadí i amb qui comparteix la protecció administrativa que dona nom al parc natural Cadí-Pedraforca.

Imponent i al que he tingut la sort de compartir també moltes estacions, vigila d’aprop, amagat i en silenci, com en un segon pla, però sempre allà, sempre que pujes al Cadí hi es, a tocar, però lluny, i sempre sense voler-ho el tens pressent.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Els boscos del Cadí

Ja feia dies que no sortía a fer terapia per la muntanya, i es troba a faltar, així que aquest cap de setmana he aprofitat i amb el Jordi hem sortit a fer una mica de teràpia boscal. Ens hem arribat fins a la ermita de Sant Salvador però hem sortit de Coll de Vanses per així creuar el bosc i canviar per un dia el tipus d’excursió, per comptes de seguir el camí que ja existeix hem improvisat el nostre seguint una direcció bruíxola en mà i per on millor hem pogut i ens ho ha permès la vegetació. La veritat es que es un plaer endinsar-se pels boscos del Cadí i travessar-los sense seguir cap camí marcat, només la intuició i l’esperit muntanyenc ens han guiat. Clar que també ajuda el ser tècnic en esports de muntanya, i tenir algun curs més sobre orientació i autorrescat. Ha estat una experiència nova al estil més aventurer, i que ens ha agradat molt, evidentment ho repetirem i haurèm de pensar com batejem aquesta nova modalitat.

Davidmsfoto ©

Davimsfoto ©


La Bastida – Coll de Creus

Aquest matí i aprofitant el clima primaveral hem sortit a fer una petita excursioneta, avui per variar una mica ha sigut en Pep qui m’ha portat a mi, la ruta va desde la Bastida d’Hortons fins al Coll de Creus, bé realment segueix més enllà, però nosaltres hem arribat fins al Coll de Creus.

Deixant el cotxe a l’encreuament de Sagars per estalviar el primer tram sense gaire interès, seguim la pista amunt intentar evitar els tan amables i sempre tan comprensibles i respectuosos senyors caçadors, que ens saluden amb alegría i efusivitat i ens desitjen una bona ruta, fins i tot a algú de la emoció se li ha escapat un ” viva los excursionistas “. 😉

Poc desprès la pista es va estretan i es converteix en sender, marcat amb els colors del GR ja que ens trobem en el GR 7, que es el que seguirem fins al Coll de Creus, el camí es interessant per la varietat de paisatge per el que discorre i el sol ens fa bona companyia. Passem del bosc caducifoli mediterràni amb alzines, roures i boix per entrar al bosc humit prepirinenc amb pi roig, faigs i algún nabiu, amb molsa tapissant el terra i alguna falguera, es nota el canvi de temperatura i a més canvia la geologia del terreny ja que passem d’un terreny de guixos al terreny argilós que recorre una part de la Serra del Cadí fins a ben bé arribar a Sort.

El paisatge es torna lunar amb la combinació de la argila, els torrentes gelats i la gebrada nocturna que encara es manté.

A la arribada al Coll de Creus seiem contemplant el silenci i escoltant el paisatge sota els nostres peus, un moment que congelem en les nostres ments i que ja forma part del record comú del Pep i meu, un instant que només ha estat nostre.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Les Boires del Cadí

Aquest matí hem intentat aprofitar els previs al mal temps anunciat per avui i ens hem escapat al Cadí, tot i que ja des de la Seu la Serra no apareixía mès que ennuvolada no hem dubtat en seguir el nostre plà i atacar per la banda mès planera i fàcil, l’objectiu era la Torreta del Cadí.

Amb el cotxe no hem pogut arribar a la barrera degut a la gran capa de gel que cobria la pista en tota la seva amplada, així que l’hem hagut de deixar un parell de quilòmetres abans, igual que per al jeep per a nosaltres a estat un tram gairebè impracticable degut a la extensió del glaç, tot i així hem continuat endavant i poc desprès de la barrera, la feble nevadeta de la nit ha cobert el glaç i ens ha ajudat a proseguir, això si amb precaució i un parell de patinades, cap al nostre objectiu.

Desprès d’uns interminables quilòmetres en els que el vent, la neu, el fred i la boira feien que fòssim un de sol en mig d’una muntanya àspera i monocromàtica, hem decidit fer mitja volta.

Tot i que com sempre la bona companyia, l’aventura i unes hores de camí a la meva segona llar sempre son profitosses.

Aquí teniu un parell d’imatges del moment.

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Cap del Pradell

Aquest matí he aprofitat per escapar-me una estona i renovar oxígen, he triat com no, el cadí, aquest cop he anat cap a la zona mès occidental, cap al Moixeró i voltants, de fet m’he arribat fins al coll de Pendís, un coll que ja vaig recòrrer fa temps en una circular que venía des de el Moixeró.

Fins a coll de Pendís s’hi arriba per una pista que ve del poble de Bor i va enfilant muntanya amunt, es un dels pasos estratègics que tè el Cadí, doncs podem anar cap a Nord, Sud, Est i Oest, jo he triat cap a l’Est en direcció al Comabona i al Pas dels Gosolans, però nomès m’he arribat fins al Cap del Pradell, un petit turó que descobrim desprès de un parell d’hores d’una ràpida ascensió pel mig del bosc, un bosc màgic i silenciós que resta sota el serrat de la Moixa, paral·lel al que segueix el nostre camí.

Arribem fins a un coll i desprès carenejem fis al turó, les vistes ens apropen al Pedraforca i les valls berguedanes, als inicis de la serra cadinenca mès dimensionada ja, i com sempre a les muntanyes pirinenques de França i Andorra.

Una excursioneta fàcil, còmoda i agradable que per afegir un toc d’esportivitat mès extrema he desfet corrents bosc avall fins al cotxe. Tot plegat uns 10 kilómetres que he fet en un total de 2’40h sense contar les parades i com que duia pulsómetre amb una freqüéncia mínima de 71 ppm, i una máxima de 181…segons el gps una mitja d’uns 2,9 km/h, i un desnivell de pujada de 633 m.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Vall de Ridolaina

Diumenge i per intentar no perdre el costum vam sortir amb en Pep, aquest cop cap al Cadí, i cap a una petita vall que fins ara no havíem explorat, la vall de Ridolaina, aquesta petita vall la travessa el torrent de Ridolaina a tocar del petit poble de Nas a la Cerdanya. Nosaltres vam agafar una pista que ens va dur pel mig de la vall i del bosc fins a tocar al refugi del Prat d’Aguilò, tot i que la intenció en un principi era una altre, per temps ( havíem d’anar a dinar a ca la Sindi ) i logística es va convertir en un agradable passeig enmig d’un silenci cadinenc, i d’un clima i unes olors que deixen palès que la tardor ja es aquí.

Es curiòs com aquestes petites passejades t’endinsen al cor d’aquesta magnífica i màgica serra fins a fer-te sentir part d’aquest habitat, tal es el punt que trobem racons que fins i tot ens fan sentir com a casa.

Com que l’objectiu principal de la sortida va canviar, us deixo algunes de les imatges que vaig poder fotografiar.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


El Grau de l’Os

Diumenge al matí per canviar el tipus de excursions i seguint la recomanació d’en Manel , vam fer una petita excursió que ascendeix per un torrent sec que amb el treball de l’aigua i el pas dels anys ha anat excavant un canó on la roca ha pres curioses formes. Es tracta del Torrent del Grau del l’Os, a la Cerdanya, prop del poble de Riu de Cerdanya, acompanyat novament per en Pep, deixem el cotxe al Refugi del Serrat de les Esposes, i ens dirigim en direcció al abandonat poble de Canals, per anar a buscar el torrent al fons de la vall, i així emprendre desprès el seu ascens. Un cop al peu del torrent, comencem aquest ascens seguint el llit del riu, ara ja sec, caminant per sobre dels rocs i còdols i seguint el passadís que l’aigua ha anat deformant, tot i no ser un canó molt profund ens maravella l’alçada de les parets i anem descobrint en cada revolt algún racó que ens fa perdre uns minuts de contemplació, i que juntament amb la vegetació típica, i la humitat, conformen petits jardins zen, que en Pep ja es demana per fer-sea casa. El punt que li dona el toc d’aventura el trobem a l’hora de superar un bloc encastat de grans dimensions i que passem pujant per una escala metàl·lica i una cadena per un espai estretque ha quedat entre el roc i la paret.

Riu amunt el canó perd fondària alhora que interès i es torna una excursió com una altra en la que caminem per un riu sec, poc desprès arribem a una pista que prendrem a dreta per anar de nou cap al refugi on hem deixat el cotxe.

Diferent i interessant per fer en un matí amb poc temps i ideal en dies de molta calor doncs el canò ens reserva una mica de frescor en el seu fons per gaudir més pausadament del seu encant i els seus racons.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


2914 Puigpedròs

Amb els seus 2914 metres el puigpedròs es el tercer cim mès alt de la Cerdanya, per fugir una mica de la calor i aprofitar el matí de dissabte, hem sortit a assolir aquest cim avui a les 7 del matí desde l’estació d’autobusos de la Seu, amb els Miquel’s, pare i fill, i en Pep.

Una ascensiò fàcil i gens tècnica, cosa que queda demostrada per la marabunta de gent que hem trobat pujant devant nostre, potser una cinquantena de persones, amb fuet i cerveseta inclosa, i un yogurt per veure que algún ignorant ha pensat que la muntanya s’ho menjaría.

El paisatge de pujada es ranci i pobre, no hi ha bosc, però la vista desde el cim es impressionant i espectacular, les muntanyes d’Andorra, Cerdanya francesa, i fins i tot l’Aneto i Maladetes, per descomptat  tambè el nostre Cadí i les muntanyes de l’Alt Urgell. Les imatges en blanc i negre i fent proves amb els paràmetres de la càmera i ajustant contrastos i tons.[slideshow]


L’essència del Cadí

El que ahir va ser una sortida fotogràfica en busca de bitxos amb en Pep, al final es va convertir en un embadaliment visual de la serra del Cadí, coberta de núvols que de tant en tant la deixàven veure, li donàven un aire de misteri i impassivitat, dignes de les muntanyes més altes i imponents. Així que davant d’aquest espectacle visual tant proper no m’hi vaig poder estar de fer-li una petita sessió de fotos, en concret a la zona de Les tres canalets i les seves canals, en les que tant hem aprofundit en busca de la aventura i la sensació de poder i complicitat, sobre i amb la muntanya enmig del fred de l’hivern i mentre aquesta ens mostrava la seva vessant més dura i determinant.

Ens trobàvem en el santuari del Boscalt,a Ansovell on la vista del Cadí es propera i impressionant i on una oportunitat com aquesta no es pot deixar escapar, les imatges en blanc i negre volen mostrar-vos aquests adjectius amb els que descric la més màgica, per a mi, de les muntanyes, i que sempre seran pocs.

Si deixeu volar una mica la imaginació us podeu traslladar a les moles calcàries dels Dolomites o a alguna vall amagada al Tibet.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


2547 m

Son els metres que separen el cim del Comabona del nivell el mar, i 543 m el que el separa del refugi de Prat d’Aguilò en alçada, en distància tan sols 1’5 km.

Avui i per celebrar que comença el mes d’agost hem decidit sortir a sentir-nos ocells per uns instants, a sentir-nos deus, a saber que se sent en tenir el mòn sota els nostres peus, clar que podíem haver fet un vol en parapent, però hem preferit, de moment, pujar un dels tants cims que tè la serra del Cadí, per proximitat, i sobretot per l’espectacularitat de les vistes hem triat el Comabona, per no variar en les darreres aventures, m’ha companyat en Pep, sempre un plaer.

El millor de pujar un cim acomapanyat es que t’obligues a prendre’t-ho ambmés calma, pujar i baixar tres horetes, ham gaudit del temps, de la excursió i del paisatge, i a més saber pujar amb la calma que dona una serra com el Cadí et permet veure les bèsties amb les que compartim hàbitat, una marmota, dos ramats d’isards, i poc més d’una desena de voltors. I en arribar al cim ham pogut fer una petit àpat asseguts i gaudint de la vista, i del nostre pais.

Esperant transmetre aquest amor i passió per la muntanya als nostres fills hem deixat que el vent ens despentinès i ens fes oblidar per un moment que era estiu i que demà toca tornar a la vida i a la rutina diària, dessitjant que els nostres fills segueixin les nostres pases ho hem fet nosaltres per iniciar la baixada, amb la mateixa il·lusió que un dia van tenir els nostres pares en acompanyar-nos a descobrir la natura, desde Collserola a Sant Joan de l’Erm.

A baix ens espera el Fronti, al sol, per tornar de nou a la Seu, a casa com en lloc.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Estanys del Setut

El paradís desconegut. Els estanys del Setut sempre han estat l’alternativa als concorreguts estanys de la pera, del Pradell i d’altres de la Cerdanya més fàcils i accessibles, aquest cop acompanyat de’n Pep, la Dolors i el Carlos hem matinat per gaudir d’una sortida amb un clima raonable, tot i que en arribar al primer estany el vant bufava amb força i semblava que ens trobessim en ple hivern.

De tant en tant el sol ens recompensava amb uns segons de la seva escalfor, un cop a dalt, a l’estany gran una remulladeta de peus ha posat la nota final de l’excursió, el millor, a part de la companyia, ha estat poger veure la fauna del pais, en aquest cas una marmota ( Marmota marmota ).

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto

La ruta.


La tempesta

Una imatge de la tempesta de l’altre dia des de el Roc Beneïdor, mirant a cadí, la espectacularitat de la natura.


La ruta de serra seca – Vall de Castellbò

Avui al matí i aprofitant aquest espectacular dia, he sortit a fer una excusioneta amb el company Pep, la ruta l’ha triada ell, ens hem dirigit a la vall de Castellbò per fer la Ruta de Serra Seca.
Es tracta d’una ruta circular que surt i torna al mateix punt, amb un recorregut aproximat d’uns 6 km, la ruta ens apropa a uns masos antics i ens porta a una torre defensiva que vigilava l’entrada a la vall de Castellbò.
Una ruta còmoda i tranquila, tot i que les indicacions més que precàries en molts moments son escases, sort que l’experiència a la muntanya i el bon coneixement de la zona ens ha ajudat.
Res millor per a un matí de diumenge que la companyia d’un bon amic, i una cerveseta al lloc habitual a la Seu, com no…..
Castellbò
Torre dels Moros o Torrota
En Pep buscant el camí

Les valls amagades de Lavansa

Aquest matí aprofitant aquest sol regalat, hem sortit per fí a fer una petita excursió cap a la vall de Lavansa, aquesta vall desconeguda i que tenim tant a prop. De fet ens hem arribat a una petita vall que sembla ser té el nom de Baiell.
Hem deixat el cotxe a l’inici de la pista, i hem començat a baixar a peu uns 3 km, desprès d’aquest 3 km hem agafat un camí a mà dreta que ens ha anat baixant cap al riu i en paral·lel, fins haver-lo de creuar, cosa que hem retrocedint uns metres i passant per un pont de fusta en força mal estat, desprès de creuar uns prats prop d’una cova força interessant.
Passats els prats hem seguit pujant serpentejant pel camí, hem anat guanyant alçada sobre el riu, que sentíem de fons carregat per les plujes d’aquests dies.
El nostre objectiu era una mena de mas o borda que ja havíem vist abans desde una altra vall i que semblava gran i interessant per la seva ubicació.
Continuem pel camí i arribem a un lloc on la vall s’estreta, i forma un petit canó que podem observar desde un curiós lloc on l’erosiò de l’aigua ha fet que es formin força escletxes en un cingle calcàri, d’un pam a un metre d’ampla i d’una fondaria que molts cops no es veu final.
Poc desprès elcamí comença a baixar, en  aquest punt un torrent creuava el nostr camí, a curiosita i el fet que ens trobàvem prou engorjats ha fet que el resseguíssim uns metres per descobrir, que tal i com creiem, provenia d’un barranc estret i força maco i curiós.
Al cap d’una estona hem pogut veure en la llunyanía el nostre objectiu, que per desgràcia nostra es troba a l’altre banda del riu, intentem buscar un lloc per creuar-lo però desprès de buscar un lloc poc fons o poc ample no trobem solució, el riu baixa fort així que creuar-lo es complicat, ho deixem per un altre dia.
Ens quedem devant admirant el paisatge i l’emplaçament privilegiat del mas, o el que sigui que es, i que no em pogut averigüar per no poder acostan’s-hi més.
Això vol dir que tornarem, i fins i tot si ens sentim valents arranjarem una mica el camí que acusa l’oblit i el nul pas de les persones.
De tornada aprofitem per visitar una petita esglèsia que s’ha restaurt no fa gaire, l apena es que es troba tancada, doncs a l’interior es troba un retaule que també s’ha aprofitat de la restauració.
La tornada es fa una mica pesada per la interminable pujada, la gana i el sol que ja comença a empènyer.

La cova

Uns amics

El Mas en qüestiò