Photographic activities in nature

Denúncia

Siguem coherents

Siguem coherents.
Avui hem assistit a unes jornades sobre aus necròfagues al Centre de Recuperació de Fauna de Vallcalent. ës alentador saber que fem bé la feina però sobretot que el discurs que oferim cada dissabte sobre costums, comportament i biologia dels voltors es el correcte, el real, i que per molt que molts mitjans intentin vendre una altre idea, els voltors NO ataquen , i el voltor comú encara menys.
Això no es nou i més d’un, de dos i de tres cops ho hem dit, però avui al escoltar com els professionals que s’encarreguen de fer el peritatge i valoració de les queixes i denúncies per part de molts dels ramaders, han donat la visió dels fets, basada en l’experipencia, l’estudi i molts anys de treball he pogut concloure que no anàvem mal encaminats amb les nostres suposicions.
Una gran part de les denúncies son un engany, ja sabem que no ataquen, la seva morfologia ni naturalesa ho permet, però tampoc hem estat mai al lloc dels fets, avui qui hi ha estat i hi segueix estant ha fet palés el que sabíem. Las morts de bestiar en les que s’han vist implicats els voltors, no han estat provocades per ells, l’animal era insalvable, i els voltors només han fet el que els toca, eliminar el cadàver. Hi ha dades que demostren que hi ha una relació directa entre l’augment de denúncies per atac de voltors i la publicació de la llei de compensacions, així com en les èpoques de part de les vaques i poltres, i que és d’on prové un gran percentatge de les denúncies. No ataquen ovelles…ni cabres…seria més fàcil, son més petits….aquí ho deixo…rumieu.
Amb ramaders de la zona algún cop hi hem parlat i comenten que mai abans es pujàven a muntanya animals a punt de parir i es deixàven sols allà…ara es puja el bestiar i se’l deixa dies pasturant i no hi ha un control diari continu com a la granja, com es pot saber doncs si hi ha atac..?
El problema però ve de més amunt, un govern que ja contempla al voltor com a espècie que pot atacar, quan hi ha estudis que demostren que no és així, i comunitats autònomes veïnes que no ho contemplen de cap de les maneres.
I per anar més enllà encara un govern central que permet que s’administrin medicaments al bestiar domèstic de ramaderia extensiva que se sap que és mortal pels voltors, quan països del “tercer món” ja fa anys que el prohibeixen….interessos ocults d’alguna farmacèutica?….siguem coherents..
Els voltors eviten la propagació de enfermetats altament perilloses en forma de virus i bacteris que poden acabar filtrant-se en el subsòl i convertir-se en un greu problema, però obviem la seva funció, obviem la manca d’informació en els mitjans en el que es mostra la polèmica, i obviem la seva importància en la seva funció de sanitaris naturals.
Siguem coherents quan llegim una notícia sobre atacs de voltors i no fem un judici erròni, quants cops sabem com s’ha iniciat el suposat atac?…que feia la vaca allà, quin era el seu estat de salut, ha patit alguna afecció al parir…? el que està clar és com a carronyaires sempre que hi hagi un cadàver, ells hi seran, que fàcil però llençar acusacions….
Siguem coherents i analitzem…
©Davidmsfoto

Palestina.

Un conflicte que mai acaba, masses interessos pel mig, polític i econòmics, que contrasten amb algunes de les situacions que es viuen en aquests moments,.

Mentres un bon grapat de turistes fa cua per entrar al Sant Sepulcre, fora cauen bombes i moren civils….

#Freepalestine


Foc

Com bé sabeu ahir es van iniciar una sèrie d’incendis a l’Alt Urgell, el més proper el de Calvinyà, com ahir no vaig poder sortis, avui ho he fet, aquí us deixo unes imatges.

[slideshow]


Hamàs trenca la treva.

Avui llegeixo amb sorpresa i indignació que el braç armat de Hamàs ha trencat la treva de que havia assolit amb Israel, farts de tants abusos al seu poble, finalment ha esclatat la venjança continguda durant tots aquests anys en els que Israel ha fet el que ha volgut sense cap mena de respecte cap al poble Palestí, han aguantat la pressió del govern Israelià i al final han esclatat, ara toca rebel·lar-se, això es el que ha estat buscant Israel tot aquest temps i ara ho ha aconseguit i encara després es faran les víctimes.
Els palestins han aguantat els saquejos, els bombardejos a la franja, i la prohibició d’entrada d’ajuda humanitèria i aliments, la ocupació de colons jueus i la construcció d’assentaments il·legals per aquests forçant a marxar als palestins, el tancament del subministrament d’aigua potable a molts campaments, la construcció d’un mur, i la prohibició de sortir de molts d’ells sense un passi imposat per Israel, ni tan sols per anar a un hospital o al metge.

Més informació en un altre post; Palestina.

Davidmsfoto ©


De nou el poble Palestí

Un poble eternament castigat, i a qui cap govern s’atreveix a recolzar per l’aliança dels seus enemics amb països més forts i potents, però ja està bé de tanta hipocresía i injustícia, em vull la sang veure com cada dia els més desfavorits pateixen les conseqüències d’una situació que fa que la seva sort enpitjori minut a minut. Que passa amb Haití quan encara no han aixecat el cap d’un dels seísmes més grans i destructius que ha patit ara li vene a sobre tempestes i huracans, però clar, a un poble mig destrossat i on el 70 per cent de la població es troba sot el llindar de la pobressa, a qui li interessa invertir en ajuda i equipaments.

Ara de nou el poble Palestí es veu atacat pel seu veí i invasor Israel, que per assegurar que la població no continui eternament amb la lluita destrueix escoles, ataquen el problema d’arrel, més de 39.000 nens no poden asistir a les seves escoles, doncs Israel amb la seva gran estratègia militar ha sabut on fer mal, als nens, i tornem al de sempre, els més dèbils, els que no entenen res i els que ni tan sols saben per qué pasen les coses al seu voltant.

A les poques escoles que queden els nens tripliquen el número d’alumnes per clase, les condicions per aprendre son mínimes per no dir nules, a part de la manca de material escolar que Israel no permet fer arribar, manté un bloqueig d’ajuda humanitària que a mi em fa vergonya que hi hagi països que permetin, només deixen entrar 140 camions amb material humanitari, per al 1’5 mil·lions d’habitants que te Gaza, feu números, quan l’ajuda ha pogut arribar al últim dels refugiats, el primer ja fa més d’un mes que no rep res.

Jo tinc la sort d’haver-hi estat, i d’haver viscut aquest bloqueig i aquesta pressió constant i diària, un bloqueig que afecta a persones grans i malaltes a les que no se’ls permet sortir en busca d’una assistència sanitària millor, per no poseïr el permís corresponent, o millor dit per ser refugiats. Els refugiats els divideixen en catedories, que diferencíen amb una mena de DNI que es de colors, segons els color se’ls deixa sortir o no, independentment de la necessitat que tinguin.

Jo vaig poder veure com una dona volía sortir per portar un dels seus fills a un hospital proper, doncs allà no hi havia cap, i el militar que controlava les entrades i sortides, amb tot el desprèci que us podeu imaginar agafava el carnet, i sense ni acostar-se’l li deia que no amb el cap, la pobre dona li pregava i li demanava siusplau mostrant-li el seu fill, l’home l’apartava a empentes com qui s’espanta una mosca, la dona desprès de uns pocs intents va veure que era inútil i desesperada va marxar.

I tot això quan avui el govern Israelí ha tirat a terra varies vivendes a Jerusalem est, per qué si, per que així pot construir noves vivendes per als jueus, jueus amb alt poder adquisitiu que provenen dels EE.UU i Amèrica del Sud.

I que podem fer? qui ho sap, jo només puc escriure unes poques línies mostrant la meva desaprovació a aquesta política corrupta i falsa que només es mou per els interessos dels qui més tenen, una política que ja fa molts anys que e practica i que porta a la autodestrucció a pobles i comunitats amb pocs recursos i poder.

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Protecció del patrimoni……..????Sant Serni de la Mala Sort….!! o de Coborriu

No vull ni volia que aquest bloc fos un bloc de denúncia, per això ja en tinc un altre, però no puc evitar dir res quan veig coses com aquestes, o com va ser en el seu moment l’estat de Sant Martí de Tost, en aquest cas li ha tocat a un altre sant, Sant Serni, a Coborriu de Bellver, conegut també com Sant Serni de Coborriu, i es que em sap greu veure aquesta deixadesa patrimonial que temin avui en dia, sobre tot que tenen els que poden fer alguna cosa, si estigués en les meves mans prou sabeu que ho faria.
Els que em coneixeu sabeu que tinc debilitat per la nostra història i el nostre patrimoni, penso que es el que ens identifica com a poble, i l’hem de conservar i protegir. Això ho dic perquè em ve mal de cap quan veig segons quines aberracions, animalades, o bestieses, ahir vaig estar a Sant Serni de Coborriu, volia calcar unes làpides del 1800 que estan en el que sembla un cementiri, les volia calcar perquè em dona la sensació que algun dia desapareixeran per art de màgia, com que no les he pogut calcar les he fotografiat. Com he dit tenen prop de 250 anys i em sobta i preocupa la seva disposició, hi ha una que està recolzada en un mur com qui deixa un bastó després d’una llarga caminada, el curiós d’aquesta làpida es que a sota de tot hi té dibuixada una mena de corona, us he de dir que son unes lloses de pedra calcària bastant dura, i que estan gravades a mà, com no podia ser d’una altre manera. El perquè de la corona es el que em pregunto, si es que realment ho es, l’altre làpida important, o millor dit gran, es el que em sobta més encara, si es que hi cap la opció, la he trobat arrencant l’herba, la molsa, i les plantes que hi creixien damunt d’ella, però el més increïble es que aquesta làpida enorme, té una doble funció, es la que fixa la barana d’un petit tancat que protegeix un pedestal on imagino hi havia una creu, i que com suposo la màgia l’ha fet desaparèixer.
Doncs així es, una barana de forja, està literalment clavada en ella, suposo que el terra era massa tou i hi van buscar una “pedra”, una pedra que fa gairebé dos metres.
Com l’altre aquesta també té una curiositat i es que al damunt de tot apareix un dibuix d’una gran creu entre el que sembla que son dos arbres, potser xiprers, una altre curiositat, més aviat misteri per a mi, es el fet que algú!? ha esborrat el nom i la data de la mort del personatge, per amagar quelcom potser?, o per pur entreteniment.
Tot i que sembla minimament ben conservada, si ens fixem bé veurem que la única cosa que es fa periòdicament es tallar l’herba, dels voltants, ningú s’ha preocupat, per mantenir el mur que l’envolta i que formava part del camí que anava cap a l’antic poble de Coborriu, darrera l’església hi ha uns matolls que en un parell d’anys la devoraran, i a sobre d’una de les teulades hi creix un arbre que ja fa més d’un metre i que possiblement amb les seves arrels està deteriorant el sostre.
Sembla ser que la història i el temps no perdonen a Sant Serni de Coborriu, datada de finals del segle X, al 1198 els tant estimats Càtars la van saquejar, robant el que hi havia dintre, i tots els seus ornaments, aprofitant els donatius per l’adquisició de nou material van construir dues capelletes als laterals, que com no podia ser, només en queda un, al 1793, els nostres veïns de l’altre banda del Pirineu, la van cremar, potser era hivern i els va agafar fred a la nit, ja era la tercera vegada que s’aixecava quan al 1936 i com no podia ser menys entre elles, va ser profanada durant la guerra civil, així doncs el 1967 s’aixecà de nou i es restaurà per quart cop!!
Del 1967 ençà, no s’hi fet cap remodelació important que coneguem, i sembla que esperi un nou i desgraciat aconteixement per sumar a la seva llarga història, encara que sigui la única església romànica que té un gravat cúbic, es a dir en dues dimensions, d’un orant, o orador, potser no hi ha prou amb això.
Jo, però tot i així seguiré pensant que si que val la pena protegir i restaurar, però per si un cas això no passa i la vegetació i la falta d’interés per part de qui toqui, pot amb ella, jo li vaig fent fotos que sé que li agrada, i potser d’aquí uns anys quan passi per allà i vegi un munt de pedres escampades pel terra somriuré, i pensaré que jo, si que faré que la seva accidentada història no pugui amb ella.


Morir en l’oblit II ( el baldaquí de Tost )

Després de veure com el Govern i l’església deixen caure monuments tan impressionants com l’església de Sant Martí de Tost, en Marc em comenta que irònicament al Museu Episcopal de Vic podem veure exposat part d’el Baldaquí de Tost, doncs l’altra part per a més inri està al MNAC.

Abans de seguir, em pregunto, com es possible que aquests tresors de la nostra comarca, de la història de la nostra comarca, s’exposin en dos llocs diferents i no aquí, per què no hi ha un lloc destinat al museu diocesà per a aquests petits tresors, i per què no els reclamem, com han fet no fa gaire al Pallars?
Segueixo doncs. Es lícit, socialment parlant, emportar-se els elements valuosos d’una església, i després deixar que aquesta caigui? i dic socialment parlant per que si no evidentment seria el que coneixem com saqueig, una pràctica molt habitual a des de l’edat mitjana, i que ara s’ha “legalitzat”.
El pitjor però, es el que diu el Museu Episcopal de Vic per vendre aquesta exposició;
“El baldaquí de Sant Martí de Tost (Alt Urgell) és una obra excepcional del romànic català que es conserva en dos museus diferents. Mentre que el MEV posseeix la biga davantera i la cresteria, el MNAC conserva la taula-plafó. Per tal de donar al públic l’oportunitat de gaudir, per primera vegada, del conjunt sencer, ambdues institucions han decidit desenvolupar aquesta exposició temporal, la qual s’entén com un primer pas dins un projecte més ampli de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya, projecte que ja fou iniciat per la Junta de Museus de Catalunya l’any 2000.
Això si, ara que ja hem retrobat els conjunts dispersos, a les esglésies els hi deixarem el pa mullat, com als coloms.
Això es la classe de política de conservació del patrimoni que promou el Govern català?, aquests es el projecte de retrobament de conjunts romànics dispersos per Catalunya?, doncs no sé si algú se’n ha adonat però ho estan fent a mitges.
Ara que clar, si saps que el vaixell s’ha d’enfonsar ” las mujeres i los baldaquis primero! “….ara ho començo a entendre tot….ja ho diuen ja ” murs més alts han caigut” i “amb l’esglèsia hem topat”, ara no us sabria dir si son dos dites diferents o una de sencera…….

Restes del altar central

Morir en l’oblit

Ja feia dies que no pujava cap a la vall de Tost, de fet m’hi he decidit després de veure que en Marc ha publicat un nou bloc i utilitza una foto de l’interior de Sant Martí de Tost, una església romànica imponent.

Se’m cau el món als peus en veure monuments com aquests en un estat d’abandó i degradació tan grans, la porta l’ultim cop tenia una cadena i un candau, ara té la cadena i el candau no hi es, la església serveix de magatzem o de contenidor d’escombreries, no se de que ben bé, l’interior està destrossat, hi ha restes dels altars escampats per tot arreu, el terra està aixecat i quasi no queden lloses, però no descriuré la tragèdia amb pels i senyals, simplement es molt trist.
Ja sabeu que el tema de la despoblació al Pirineu em preocupa, i molt, però encara més la mort de monuments tan importants i significatius com aquest.
Estem parlant d’un monument que ja se’n parla d’ell a l’any 815, poca broma.
Estem parlant, també de la historia de la vall de Tost, i de la història de l’Alt Urgell, una història plena de comtes i cavallers, una historia amb lluites i assassinats, i una història que forma part de la història del nostre país.
I amics meus, la história tal i com jo l’entenc, es l’esperit del poble, la identitat de la gent que en ell hi viu i del respecte que s’han guanyat, un respecte a base de lluites i batalles que han anat forjant la nostra história.
Es per això que se’m cau el món als peus quan veig coses així, i es quan penso que si comencem perdent monuments com aquests ho acabarem perdent tot, i la història ja no serà com ara, i fins i tot d’aquí uns anys en parlar de la història de Catalunya hom podrà o no creure-la per què només seran lletres en un llibre.

I ja sabem que passa amb els llibres, es queden als prestatges, i molts cops ens oblidem d’ells.
Proposo ara, i des de aquí la creació d’una comissió per la recuperació del nostre patrimoni, tot i que ja se’n va començar a parlar fa uns mesos en la versió digital de Viure als Pirineus en un article d’en Toni Alet, hem de fer alguna cosa per no perdre el que els nostres avis i basavis van construir, i que ens identifica com a poble.

Ni tan sols dos segons

Un miler de persones es van manifestar Diumenge 20 de Juliol a Barcelona en defensa de la llibertat i independència del poble sahrauí.
Sota el lema “Tots per la independència del Sàhara Occidental”, els manifestants hem recorregut la Plaça Catalunya, Ronda Sant Pere i Via Laietana, finalitzant al migdia al Pla del Palau.
La Marxa per la Pau i la Llibertat del Poble Sahrauí ha exigit l’aplicació dels principis de legalitat internacional, que reconeix el dret del poble sahrauí a celebrar de manera immediata un referèndum d’autodeterminació per decidir lliurement el futur i l’accés a la independència.
També s’ha pretès evidenciar la constant violació de drets humans de la població sahrauí per part del Marroc, i l’oblit per part del Govern Espanyol.

Mentre Marroc i Espanya juguen a passar-se la pilota, els saharauis viuen enmig del desert amb temperatures que arriben fins als 56º. Sense una identitat reconeguda que els permeti moure´s lliurement i ser ciutadans d’aquest planeta.
Envoltats per el mur de la vergonya per que no surtin dels camps de refugiats i amb mines antipersona amagades per dissuadir als valents.
La manifestació, organitzada per la delegació del Front Polisari a Catalunya, ha estat recolzada pel Moviment Solidari amb el Sàhara a Catalunya, amb la participació de les associacions que reben els nenes i nenes saharauis a les diferents comarques catalanes.
Tot plegat un vergonya, i el pitjor per mi es el poc interès dels mitjans de comunicació, premsa, radio i televisió, on la notícia no va durar ni tan sols dos segons.
Potser no volem reconèixer que estan en aquesta situació gràcies a Espanya i Marroc, potser ens fa vergonya que hagin arribat a aquesta situació.
M’agradaria saber que en diuen els senyors socialistes després de prometre que si guanyaven les elccions farien els possible per solucionar els problemes del poble saharaui.

De Nador a Andorra

A hores d’ara, si tot surt com hem planejat, en Omar deu anar camí del Pas de la Casa per creuar la frontera, ho farà tal i com ha creuat la d’Espanya amb Andorra, amb compte de no ser descobert, amb por, nervis i amb l’esperança de poder arribar a Montpeller.

Ahir la nit apareixia a peu, descalç, xop i exhaust entre el punt de trobada i la duana, havia sobreviscut al que segur era la experiència més traumàtica de la seva vida, pitjor que creuar l’estret en pastera. Va creuar la frontera pel riu i en el moment de creuar-lo, sabates en mà, per canviar de banda el riu l’arrossegà uns cent metres corrent avall, la sort va voler que es pogués agafar en una pedra, això si, sense sabates ni documentació, tot s’ho havia endut el riu, fins i tot el rellotge i una mica de certesa i esperança.
Aquesta mateixa sort va voler que es trobés amb algú amb massa bon cor per pensar el que implica ajudar un immigrant il·legal en un país com Andorra, aquest algú li va oferir roba i una dutxa calenta, no tenia ni gana de l’ensurt.
Aquest algú el va portar cap a Sant Julià a veure si podia passar la nit en algun hotelet o pensió, al no dur documentació no el van voler enlloc, així que de nou li van oferir passar la nit en algun lloc calent i amb sostre.
Van quedar per l’endemà a les 8:00 en un punt proper a la frontera, aquesta persona li va portar una bossa d’esport amb més roba, un rellotge, fruita, unes magdalenes que tenia a casa, i una ampolla d’aigua, ah! i un mapa d’Andorra per saber on havia d’anar.
La nit abans mentre buscaven un hotel per en Omar, li havia explicat que era de Nador, tenia 27 anys, i que anava a Montpeller a buscar la seva família, duia un paper mullat amb els telèfons, explicava també que havia esta treballant a Espanya il·legalment a la construcció durant quatre mesos, havia pogut estalviar una mica de diners;
– ara la construcció ha baixat i m’han fet fora, ja no es bon lloc per treballar Espanya.
Entre conversa i conversa es recordava encara del seu ensurt al riu, es feia creus de seguir viu i només repetia;
– jamais en vie, jamais en vie.
Quan el deixava per dormir li va preguntar on era, que era aquest lloc amb una duana i que estava entre Espanya i França;
– Ça c’est l’Andorre monsieur, ça c’est l’Andorre.
Aquell pobre home que volia creuar a França havia anat a parar al pitjor lloc del mon, a Andorra.
Li va dir al seu salvador que si el creuava la frontera amb França li pagava 200 €, de bon gust ho hagués fet, i no pels diners, però això es Andorra i el sistema judicial el més descompensat i irregular que conec, alhora que molts cops incoherent.
Així que amb un gran pesar li va dir que no, l’esperaria l’endemà a les 8:00, per duur-lo a l’estació d’autobusos, d’allà fins al Pas de la Casa, i amb sort i fent dit podria creuar cap a França.
A les 8:00 del matí es troben i ell encara dolgut per la sacsejada del riu, no pot caminar molt bé del dolor als peus, quan arriben a l’estació prenen un cafè i es despedeixen, l’Omar encara te esma per parlar de la selecció Espanyola de futbol, un darrer comiat i li agraeix tot el que a fet, no ho oblidarà mai, ell tampoc no ho oblidarà mai.
Quants cops ho havia sentit i vist per la tele, ahir ho va viure, va ser verídic, va ser emocionant, però també va ser molt trist, va viure en primera persona gairebé, el sentiment de por, d’impotència i d’incertesa que viuen ells, tot això aquí a Catalunya, a Andorra, a Sant Julià…..
Ara encara trist per els moments reflexiona i pensa com es de dura la vida i com molts cops, en una societat en que no falta de res, ens queixem per això, per no res.
Aquesta història podrà ser real o no, la podré haver viscut o no, però estic segur que ha passat.

La casualitat, el cosmos o d’altres energies ha volgut que ens trobéssim, doncs aquest Nadal el passarem a Marroc, de Nador anirem fins al desert, a més repartirem si tot va bé, 50 bicicletes entre els poblats més allunyats, per més inri, aquest estiu acollirem una nena Saharaui i justament ahir em comentaven per què no creava una ONG a la Seu…..quan el cosmos i les energies s’ajunten i es posen d’acord prenen una sola direcció, i pensem que tot es casualitat, però les casualitats no existeixen.

La natura crea i l’home destrueix

Ja fa setmanes que recopilo fotografies per fer aquest slide, quan vaig sentir la cançó l’slide es va començar a crear a la meva ment, i l’havia de fer.

Com no sobre un tema tan actual i candent com la natura o més aviat la destrucció i l’acós que pateix dia a dia per causa de l’home, des de el pare de família que deixa la brossa després del picnic fins al desaprensiu que llença i abandona un automòbil, sense deixar de banda les industries. Un atac que la natura pateix i aguanta com pot, tot i avisar-nos del seu poder de defensa envers un atac global, terratrèmols, inundacions, sequeres, etc.

Però no dirè res que no hagi dit abans en altres posts, simplement que m’entristeix que hi hagi persones que no vegin i estimin la natura com o faig jo, digue’m egoista.
Tornant a l’slide he trigat cinc dies a fer-lo realitat, la música, es d’un grup que es diu Aqualung, la cançó es diu Broken Bones.
Tot i que parla de l’amistat de tres persones, es podría traslladar a l’amistat amb la natura, una amistat que ara per ara no existeix.
Amb l’slide us he volgut mostrar alló que l’home causa sobre la natura, alló que destrueix, i alló que podem perdre, per què res no es per sempre i menys si no ho cuidem.
Volía posar l’slide al blog com he fet d’altres cops, però no sé si l’ordinador no tira o internet no va prou ràpid, o el servidor de blogger no dona a l’abast, així que us poso el link per què el veieu bé, em sap greu.
http://blip.tv/file/948051


El darrer vol del Voltor (Gyps Fulvus)

Sembla ser que l’home al seu pas per aquest planeta s’ha proposat aniquilar i exterminar totes les espècies possibles.
Més de 15.000 espècies estan en perill d’extinció en el món, aproximadament unes 5.000 son animals, i l’home n’es la causa més directa.
Desforestació, urbanització, contaminació, ignorància, etc.
L’home mai ha tingut en compte la resta d’habitants d’aquest planeta i ha anat fent la seva com si fos un ésser únic i suprem des de els inics dels nostres temps, darrerament la urbanització massiva que s’està vivint en moltes zones de muntanya està fent que petits mamífers vegin alterat el seu habitat, i morin o en el millor dels casos emigrin a un altre lloc, trencant així un important habitat.
Aquest trencament suposa que d’altres espècies es vegin alterades en les seves conductes habituals, se sap de casos de guineus que baixen als pobles o als masos mes propers per alimentar-se.
El Juny d’aquest any es van observar prop de 200 voltors comuns o voltor lleonat, del Pirineu, a Holanda, una distància superior a 3.500 Km que aquestes aus ven recórrer per buscar menjar.
Aquest comportament es inusual, dons el voltors viuen en colònies majoritariament fixes i normalment establertes en zones amb un radi d’actuació aproximat d’uns 100 km.
No fa gaire va sortir una noticia publicada al Diari Segre sobre l’atac d’un voltor a una vaca i el seu vedell acabat de néixer, aquest es un altre comportament poc usual, tot i que darrerament ja se sent massa sovint. La causa es la falta d’aliment ,com en el cas de la migració a Holanda, des de l’any 2002 es va deixar d’alimentar amb bestiar mort als voltors, actuació que tampoc crec que fos gaire estudiada en el seu moment, així doncs els voltors sense aliment procedent de l’home s’ha de buscar la vida per sobreviure i alimentar els petits, i això ho fa d’una manera selectiva, atacant animals dèbils i malalts, en el cas del vedell i la mare van ser atacats poc després que es produís el part.

Tot això no es més que un efecte causat per l’home, que en la seva ambició de poder i control ho ha volgut tenir i dominar tot fins i tot a ell mateix.
Mai hem seguit l’exemple de la natura, mai hem agafat per després retornar, i mai ens hem preocupat pels que venen darrera, sempre he cregut que l’home i la societat actual viuen a un ritme que no els deixa pensar en que després d’aquesta generació en vindran més, i el que estem fent no es precisament afavorir la perpetuació de la espècie.

Filosofia a apart, i tornant amb el tema dels voltors, amb aquests atacs s’està començant a donar una fama al voltor que no es la merescuda, i que és la que tenia el trencalòs abans de estar a punt d’extingir-se. Tot per la ignorància.
De seguir així perdrem aquest perfecte planador carronyaire, una au magistral i admirable per la seva manera de volar aprofitant les corrents tèrmiques com si d’un ball es tractés, una dansa digna d’admirar i observar.
Una dansa que sempre he admirat i per sort de ben a prop, un vol majestuós per una au incompresa i jutjada , un vol que podria ser el darrer.

Dos voltors sobrevolant per damunt de Bellestar, al fons a l’esquerra el Montsec de Tost, a la dreta la serra de Prada i la Serra d’Aubenç, a baix la vall del Segre de la Seu a Oliana.
Fotografia realitzada el dia de Tot Sants d’aquest any, a les 13:36 ,quina ironia.
Dades de la fotografia.
Longitud focal 240 mm
Obertura f 5,3
Valocitat 1/2500

Consciència

Avui faré un petit incís en un tema que la veritat em preocupa i em fa por, deixarem per una dia la catedral i la arquitectura de la Seu d’Urgell, però no marxarem gaire lluny, ens quedarem a la comarca.
Cada dia es parla del canvi climàtic o de l’escalfament global, les glaceres retrocedeixen cada dia, algunes desapareixen, però sembla que tot això queda lluny.
I tot es l’efecte, l’efecte d’una causa, la causa del poc respecte cap al medi, capa la natura.
Lluny de poder controlar l’emissió de gasos de les ciutats i el forat de la capa d’ozó, si que podem contribuir a pal•liar aquest efecte.
Podem ser més respectuosos amb el medi, un medi que està emmalaltint i que em de cuidar dons encara no som conscients que aquest medi ens dona la vida, els boscos netegen l’aire, un aire que respirem i necessitem per viure.
Podem començar amb els pobles i les ciutats petites creant noves lleis de protecció del medi, i si cal crear uns agents municipals encarregats de complir aquestes lleis i vigilar més els boscos. Poden crear més espais verds de veritat igual de moderns i sense tant ciment i ferro.
Però nosaltres com a individus únics i dependents d’aquest medi podem començar per endur-nos les deixalles que generem,a casa, i si en trobem d’algú que no ha sigut conseqüent no ens costa res agafar-la i desar-la al primer contenidor que trobem.
Avui en dia no hi ha lloc a les nostres muntanyes on no trobem una llauna o un paper al terra.
Els senyors caçadors també poden recollir les baines dels cartutxos que disparen, per que cap animal se les menja de moment…
Està en les nostres mans mantenir la salut dels nostres boscos, si cada poble o cada ciutat es cuidés del seu entorn aquest entorn s’aniria multiplicant fins a arribar a ser un comarca sencera, una província, un país……
Està molt bé sentar-se davant de la televisió i lamentar-se del que estem perdent quan encara nosaltres podem posar el nostre gra de sorra, recordem que un gra de sorra per si sol no es res, però si actuem tots junts podem arribar a ser un desert, però hem de ser-hi tots.
Pot semblar una utopia , però es la realitat, la natura està canviant i això ho podem veure cada dia, aquí a casa nostra, a Catalunya, a la Seu……
Es un petit esforç que tots podem fer per intentar no perdre aquest bé que tenim.
Aquest bé es la natura, els rius, les flors, els animals…..
Us he fet un slide per que veieu de quin bé parlo, un recull de fotos realitzades totes a la nostra comarca, poder alguna no, penseu que dintre d’alguns anys aquestes imatges només les podrem veure en fotografia, o en vídeo, i no com ara, quan sortim a la muntanya a passejar, a escalar, a córrer, a collir bolets, a dinar amb els nens….etc.
Us he posat una cançó de la Karen Matheson, que es diu An Fhideag Airgid, es cantada en gaélic, la llengua dels celtes, i vol dir “qui tocarà la flauta de plata”.
La flauta de plata era tocada per un jove en cada poblat per que aquest no perdés l’esperit celta, l’esperit de germandat amb els seus i amb la natura, es diu que el só de la flauta de plata feia que la mare natura estigués tranquila i oferís els seus fruits als vilatans, cada estació. La cançó parla de la mort d’aquest jove… amb la possible mort de la natura, la mare natura.