Photographic activities in nature

Cadí

Espera

Si us agrada la fotografia de fauna, sabreu que el més important, a part d’un bon equip és la paciència, però en el món de la fotografia la paciència no és simplement saber esperar, la paciència és restar immòbil, en una mateixa posició, amb atenció però, perspectiva i en silenci per escoltar el so de la natura i percebre qualsevol canvi i preparat per enfocar i disparar,

Això que sembla tan simple porta temps perfeccionar-ho, conèixer el nostre cos, saber quina és la nostra comoditat i on està el nostre límit de molèstia o dolor, conèixer la natura, buscar bons llocs amb visió perifèrica màxima. També hem d’aprendre a acceptar que molts cops perdrem el temps, molts cops ningú vindrà, ni un trist moixó, però si sabem esperar i som constants al final tindrem premi.

 

davidmsfoto, safaris, fotografia, cadí

Davidmsfoto ©

 


Esperant la llum.

La clau de la fotografia és, a part d’una bona perspectiva i composició, la llum, buscar aquella llum que dura tan sols uns segons, esperar aquell moment i tenir a punt la màquina amb la velocitat i l’obertura correctes, una mica per experiència, una mica per intuició i una mica per sort…

Quan arriba el moment disparem i creuem els dits, i ens quedem una estona contemplant la imatge en moviment, l’aire, els arbres…escoltant i sentint..sempre he dit que el millor de captar una imatge, és el que ve després, allargar aquell segon capturat i gaudir del moment, del silenci, de l’entorn i de la màgia.

 

davidmsfoto ©


Grandesa

Només els que hi han estat sota i gaudint del seu silenci caracteristic han entès que per a ella no som res.

©davidmsfoto

©davidmsfoto


El pont

De vegades explorant en busca d’un racó que pugui oferir una imatge diferent i espectacular, et trobes amb obstacles que fan que hagis de desviar el camí, de vegades i sense adonar-te aquell obstacle pot ser el que busques.

davidmsfoto©

davidmsfoto©


Cadí

Un d’alquells dies en que matinar per sortir a caminar val la pena quan arribes a dalt de tot i gaudeixes del silenci i del paisatge.

©davidmsfoto

©davidmsfoto


Primavera al Cadí

L’arribada de la primavera omple de colors i contrastos les nostres muntanyes mentre l’hivern comença a retirar-se.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Cadí II

Ventada al Cadí a la zona de Les Tres Canaletes.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Cadí

Res millor que una escapadeta matinal a tastar la neu recent caiguda, silenci al bosc, pau a la muntanya, només el crepitar de la neu seca sota els peus, i la natura cebant-se amb un vent castigador als cims.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Mirades

Quanta estona ens passaríem sentats gaudint d’una imatge com aquesta….

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Les llums del Cadí

La bùsqueda de la llum pot semblar una utopia de doctrina oriental segons com es miri, en la fotografia es un dels objectius del fotògraf, trobar una llum ideal que transmeti en la imatge el que el fotògraf ha volgut captar, el moment, el segon, aquell aire humit que ha respirat mentre feia la foto i aquell vent que feia ballar l’herba del camp.

Moltes coses a transmetre en una sola imatge, que molts cops que pels incomprensibles i poc entesos o sensibles, acaba sent una muntanya, o un pont o unes flors, així que segons com es miri potser si que formem part d’una doctrina que busca la llum perfecta per una imatge que molt possiblement tingui un paral·lelisme a la vida real i encamini aquella persona que hi ha darrere la càmera a deixar fluír els sentits i alliberar-se de qualsevol energia negativa i fenòmen extern per aconseguir transmetre el que vol en una sola imatge.

Hi ha qui aconsegueix i hi ha qui, com jo, ho intenta…

Davidmsfoto ©


Esperant la llum

Sortir a buscar la llum no es fàcil, amenys que siguis un gran professional, treballar la llum i crear grans imatges requereix un coneixement  de la tècnica i una experiència com cap, tot i així sovint intento buscar un moment de relax que em permeti dedicar una estona a fer una foto que hi plasmi el que jo vull i sobretot el que jo veig tal i com ho vull veure.

Avui ha sigut un d’aquests dies, he tingut un moment durant el matí i he pogut fer una escapada, sòc conscient de les meves limitacions per això també se on puc arribar, el resultat d’avui es dels pocs que no em desagrada, fins i tot el trobo prou atractiu, tot i que segueix sent una de les tantes imatges d’aigua que ja haureu vist per la xarxa, però per mi, aquesta l’he fet jo.

 

Davidmsfoto ©


Bosc del Cadí

Segons com es miri podríem dir que el Cadí està envoltat per un gran bosc, però com jo ho veig hi ha diferents boscos que envolten el Cadí, i això depén de la orientació, l’antiguitat i les espècies arbòries que hi trobem, fins i tot dins d’aquests boscos hi ha espècies que destaquen i es diferencien de l’espècie predominant, això aporta una riquesa increïble i una major població d’ocells que a la primavera es converteix en un concert natural.

Jo he triat dues imatges molt diferents d’un mateix bosc i a una distància de poc més de 5 metres de l’una a l’altre, però amb una gran diferència.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Les imatges estan fetes amb el mètode convencional, però un cop a casa i amb ajuda del Photoshop les he tractat amb el conegut efecte Orton, un efecte que va nèixer abans que internet i de manera artesana es feia superposant dues vegades la mateixa foto en un mateix paper.


Sant Antoni i el Cadí

Davidmsfoto ©


Cadí

Tot i que la capçalera es una foto de la serra del Cadí, ara feia dies que no en pujava una al bloc, la d’avui es del diumenge a la tarda mentre preparava el primer Time Lapse.

La imatge està feta des de el castell de  Cava, una de les vistes més inspiradores i un dels paratges més tranquils que conec.

Davidmsfoto ©

Davidmfoto ©


El vigilant

Sempre que he pujat a Cadí, he gaudit d’aquesta serra espectacular i caracterìstica que tenim tant a prop, ho he fet a la primavera per alguns dels seus accesos més ràpids, amb una aire fresc i un cel net. També a l’estiu per la obaga, creuant els seus boscos i evitant la calor, mentre de fons s’escolta l’aigua que baixa dels rierols, a la tardor per la seva banda oest i amb un sol que ja baix, ofereix unes llums espectaculars, càlides i ataronjades que em fan sentir com a casa; i a l’hivern per alguna de les seves canals gelades, piolet en mà i en un ambient que res ha d’envejar a qualsevol altre del Pirineu. Però sempre atent als meus moviments, vigilant la serra, i en una posició estratègica apareix el Pedraforca, massis cosí del Cadí i amb qui comparteix la protecció administrativa que dona nom al parc natural Cadí-Pedraforca.

Imponent i al que he tingut la sort de compartir també moltes estacions, vigila d’aprop, amagat i en silenci, com en un segon pla, però sempre allà, sempre que pujes al Cadí hi es, a tocar, però lluny, i sempre sense voler-ho el tens pressent.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Sempre em veuen

Isard, o per a molts amics Rupicapra rupicapra, pertànyen a la família dels ungulats de mida mitjana, d’una alçada de 70-80 cm i un pes de 25-40 kg. Fa salts de més de sis metres de longitut i quatre d’alçada.El pelatge es curt i de color castany, més clar durant la primavera i l’estiu, es caracteritzen per tenir bandes de pèl fosques que li van des del musell – travessant-li l’ull – fins a la zona de les orelles. La cua és curta i de color negre. Els Isards estàn adaptats a l’alta muntanya, sota les peülles hi tenen un coixinet esponjós, útil per aferrar-se a les superficies de les roques i del gel, el gran tamany del seu cor, un nombre elevat de eritrocits (glòbuls vermells) i el pelatge dens a l’hivern per reduir les pèrdues de calor. Viu en ramats d’entre 5 -30 o més individus, solen veure’s grups de mascles sols i ramats de famelles, cries i joves d’un any. LA famella es la que normalment sol dirigir el grup, sempre en previsió als atacs a les cries, molts cops trobem un mascle desplaçat del grup que fa de vigilant i avisa al grup del perll fent uns esbufecs força sorollossos. Els Isards realitzen desplaçaments estacionals d’altitud a l’alta muntanya a l’estiu, alimentan-se de herbàcies, gramínees i lleguminoses i a l’hivern a àrees més baixes on  s’alimenten de brots de coníferes  i altres.

Amb més oida que vista, qualsevol petit soroll els alerta i ajudas del seu olfacte ensumen el perill a distància, no sé com s’ho fan però tot i que acabo arrossegant-me pel terre sempre acaben veient-me, o sentint-me.

Davidmsfoto ©


Les Boires del Cadí

Aquest matí hem intentat aprofitar els previs al mal temps anunciat per avui i ens hem escapat al Cadí, tot i que ja des de la Seu la Serra no apareixía mès que ennuvolada no hem dubtat en seguir el nostre plà i atacar per la banda mès planera i fàcil, l’objectiu era la Torreta del Cadí.

Amb el cotxe no hem pogut arribar a la barrera degut a la gran capa de gel que cobria la pista en tota la seva amplada, així que l’hem hagut de deixar un parell de quilòmetres abans, igual que per al jeep per a nosaltres a estat un tram gairebè impracticable degut a la extensió del glaç, tot i així hem continuat endavant i poc desprès de la barrera, la feble nevadeta de la nit ha cobert el glaç i ens ha ajudat a proseguir, això si amb precaució i un parell de patinades, cap al nostre objectiu.

Desprès d’uns interminables quilòmetres en els que el vent, la neu, el fred i la boira feien que fòssim un de sol en mig d’una muntanya àspera i monocromàtica, hem decidit fer mitja volta.

Tot i que com sempre la bona companyia, l’aventura i unes hores de camí a la meva segona llar sempre son profitosses.

Aquí teniu un parell d’imatges del moment.

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Cap del Pradell

Aquest matí he aprofitat per escapar-me una estona i renovar oxígen, he triat com no, el cadí, aquest cop he anat cap a la zona mès occidental, cap al Moixeró i voltants, de fet m’he arribat fins al coll de Pendís, un coll que ja vaig recòrrer fa temps en una circular que venía des de el Moixeró.

Fins a coll de Pendís s’hi arriba per una pista que ve del poble de Bor i va enfilant muntanya amunt, es un dels pasos estratègics que tè el Cadí, doncs podem anar cap a Nord, Sud, Est i Oest, jo he triat cap a l’Est en direcció al Comabona i al Pas dels Gosolans, però nomès m’he arribat fins al Cap del Pradell, un petit turó que descobrim desprès de un parell d’hores d’una ràpida ascensió pel mig del bosc, un bosc màgic i silenciós que resta sota el serrat de la Moixa, paral·lel al que segueix el nostre camí.

Arribem fins a un coll i desprès carenejem fis al turó, les vistes ens apropen al Pedraforca i les valls berguedanes, als inicis de la serra cadinenca mès dimensionada ja, i com sempre a les muntanyes pirinenques de França i Andorra.

Una excursioneta fàcil, còmoda i agradable que per afegir un toc d’esportivitat mès extrema he desfet corrents bosc avall fins al cotxe. Tot plegat uns 10 kilómetres que he fet en un total de 2’40h sense contar les parades i com que duia pulsómetre amb una freqüéncia mínima de 71 ppm, i una máxima de 181…segons el gps una mitja d’uns 2,9 km/h, i un desnivell de pujada de 633 m.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Fred

Amb la tardor arriba el fred, aquest cap de setmana j acomença la devallada de les temperatures i possiblement les tempestes i la neu, desprès de la cromacitat dels boscos caducifolis, passarem al blanc de la neu que cobrirà les nostres muntanyes quan arribi l’hivern, una tardor curta que donarà pas a un hivern llarg.

Un hivern que segons les previsions serà fred i generòs en neu, i la prova, les primeres i tímides neus que ja es deixen veure en els cims mès alts.

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Vall de Ridolaina

Diumenge i per intentar no perdre el costum vam sortir amb en Pep, aquest cop cap al Cadí, i cap a una petita vall que fins ara no havíem explorat, la vall de Ridolaina, aquesta petita vall la travessa el torrent de Ridolaina a tocar del petit poble de Nas a la Cerdanya. Nosaltres vam agafar una pista que ens va dur pel mig de la vall i del bosc fins a tocar al refugi del Prat d’Aguilò, tot i que la intenció en un principi era una altre, per temps ( havíem d’anar a dinar a ca la Sindi ) i logística es va convertir en un agradable passeig enmig d’un silenci cadinenc, i d’un clima i unes olors que deixen palès que la tardor ja es aquí.

Es curiòs com aquestes petites passejades t’endinsen al cor d’aquesta magnífica i màgica serra fins a fer-te sentir part d’aquest habitat, tal es el punt que trobem racons que fins i tot ens fan sentir com a casa.

Com que l’objectiu principal de la sortida va canviar, us deixo algunes de les imatges que vaig poder fotografiar.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


El Grau de l’Os

Diumenge al matí per canviar el tipus de excursions i seguint la recomanació d’en Manel , vam fer una petita excursió que ascendeix per un torrent sec que amb el treball de l’aigua i el pas dels anys ha anat excavant un canó on la roca ha pres curioses formes. Es tracta del Torrent del Grau del l’Os, a la Cerdanya, prop del poble de Riu de Cerdanya, acompanyat novament per en Pep, deixem el cotxe al Refugi del Serrat de les Esposes, i ens dirigim en direcció al abandonat poble de Canals, per anar a buscar el torrent al fons de la vall, i així emprendre desprès el seu ascens. Un cop al peu del torrent, comencem aquest ascens seguint el llit del riu, ara ja sec, caminant per sobre dels rocs i còdols i seguint el passadís que l’aigua ha anat deformant, tot i no ser un canó molt profund ens maravella l’alçada de les parets i anem descobrint en cada revolt algún racó que ens fa perdre uns minuts de contemplació, i que juntament amb la vegetació típica, i la humitat, conformen petits jardins zen, que en Pep ja es demana per fer-sea casa. El punt que li dona el toc d’aventura el trobem a l’hora de superar un bloc encastat de grans dimensions i que passem pujant per una escala metàl·lica i una cadena per un espai estretque ha quedat entre el roc i la paret.

Riu amunt el canó perd fondària alhora que interès i es torna una excursió com una altra en la que caminem per un riu sec, poc desprès arribem a una pista que prendrem a dreta per anar de nou cap al refugi on hem deixat el cotxe.

Diferent i interessant per fer en un matí amb poc temps i ideal en dies de molta calor doncs el canò ens reserva una mica de frescor en el seu fons per gaudir més pausadament del seu encant i els seus racons.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


L’essència del Cadí

El que ahir va ser una sortida fotogràfica en busca de bitxos amb en Pep, al final es va convertir en un embadaliment visual de la serra del Cadí, coberta de núvols que de tant en tant la deixàven veure, li donàven un aire de misteri i impassivitat, dignes de les muntanyes més altes i imponents. Així que davant d’aquest espectacle visual tant proper no m’hi vaig poder estar de fer-li una petita sessió de fotos, en concret a la zona de Les tres canalets i les seves canals, en les que tant hem aprofundit en busca de la aventura i la sensació de poder i complicitat, sobre i amb la muntanya enmig del fred de l’hivern i mentre aquesta ens mostrava la seva vessant més dura i determinant.

Ens trobàvem en el santuari del Boscalt,a Ansovell on la vista del Cadí es propera i impressionant i on una oportunitat com aquesta no es pot deixar escapar, les imatges en blanc i negre volen mostrar-vos aquests adjectius amb els que descric la més màgica, per a mi, de les muntanyes, i que sempre seran pocs.

Si deixeu volar una mica la imaginació us podeu traslladar a les moles calcàries dels Dolomites o a alguna vall amagada al Tibet.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


2547 m

Son els metres que separen el cim del Comabona del nivell el mar, i 543 m el que el separa del refugi de Prat d’Aguilò en alçada, en distància tan sols 1’5 km.

Avui i per celebrar que comença el mes d’agost hem decidit sortir a sentir-nos ocells per uns instants, a sentir-nos deus, a saber que se sent en tenir el mòn sota els nostres peus, clar que podíem haver fet un vol en parapent, però hem preferit, de moment, pujar un dels tants cims que tè la serra del Cadí, per proximitat, i sobretot per l’espectacularitat de les vistes hem triat el Comabona, per no variar en les darreres aventures, m’ha companyat en Pep, sempre un plaer.

El millor de pujar un cim acomapanyat es que t’obligues a prendre’t-ho ambmés calma, pujar i baixar tres horetes, ham gaudit del temps, de la excursió i del paisatge, i a més saber pujar amb la calma que dona una serra com el Cadí et permet veure les bèsties amb les que compartim hàbitat, una marmota, dos ramats d’isards, i poc més d’una desena de voltors. I en arribar al cim ham pogut fer una petit àpat asseguts i gaudint de la vista, i del nostre pais.

Esperant transmetre aquest amor i passió per la muntanya als nostres fills hem deixat que el vent ens despentinès i ens fes oblidar per un moment que era estiu i que demà toca tornar a la vida i a la rutina diària, dessitjant que els nostres fills segueixin les nostres pases ho hem fet nosaltres per iniciar la baixada, amb la mateixa il·lusió que un dia van tenir els nostres pares en acompanyar-nos a descobrir la natura, desde Collserola a Sant Joan de l’Erm.

A baix ens espera el Fronti, al sol, per tornar de nou a la Seu, a casa com en lloc.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


Ombres a la neu

Desprès d’aquesta petita pausa torno a l’atac, us ofereixo una imatge de la darrera nevada important que vam tenir aquí dalt.
Com que veníem de festes i estres nadalenc no podia desaprofitar la ocasió i vaig sortir a ensumar aquella pau i tranquil·litat que es respira després d’una bona nevada, el silenci es sempre absolut i enmig de la natura i amb el sol escalfant lleument es una sensació de la que em sento privilegiat quan en gaudeixo.
Vaig deixar el cotxe en un revolt i a peu em vaig endisar pel bosc, pel ben mig, fent jo mateix el meu propi camí, al començament sense destí però al final i devant l’intens fred vaig decidir pujar amunt buscant el sol salvador.
Quan la seva escalfor em va alleujar el fred vaig començar la feina amb la càmera, la que us deixo es una imatge que reflecteix una mica tot això que us he explicat, el sol, la neu, la sensació de solitud i la pau del moment.
Salut!