Nature & conservation

Bloc

El consell dels Voltors.

“El consell de voltors ens hem reunit, ens hem assabentat que ens voleu fora, que no ens voleu més, ens acuseu, sense proves, que matem el vostre bestiar, i que som els culpables de les vostres pèrdues. Hem conviscut durant molts anys amb els vostres avantpassats, ells ens coneixien i ens respectàvem, ens veien eliminar el bestiar que moria per malaltia o accident fins que vau canviar la vostra manera de ser pastors, de conviure amb la natura, de respectar els essers vius. Us molestàvem, nosaltres i el llop, l’ós, el linx, les àligues, genetes, fures, fagines, guineus…alguns encara es recuperen, d’altres mai més els veureu per aquí.
Ja fa mig segle ho vau intentar i ens en vam sortir, avui de nou ho intenteu, i sense cap argument lògic no voleu que netegem el medi per on us moveu i feu pasturar el vostre bestiar, no voleu que evitem que apareguin de nou malalties com la ràbia, la brucel·losi, l’antrax, la leptospirosi…Us estimeu més un medi nu, buit, un ecosistema malalt que vagi morint poc a poc, on els pocs animals que quedin acabin enmalaltits per manca de depredadors i superpoblació, un bosc que avanci més ràpid del que ho fa, unes plagues més difícils de controlar…..
Però encara no heu après que no estem aquí per evitar tot això i més, estem aquí per evitar el que vosaltres ja fa anys que heu començat, el vostre declivi. Es tracta de conviure tots plegats, noslatres estem disposats, però el vostre egoisme no us deixa obrir els ulls.
Ara us molestem de nou, voltors, llops, ossos….després cabirols, isards, guineus, teixons, i desprès insectes i més tard les plantes i aleshores serà tard.
Els voltors evitem la propagació de malalties, el llop i l’ós equilibren la població d’herbívors evitant la superpoblació i la sobrepastura i afavorint així herba amb suficient nutrients, cosa que també fa canviar els llocs de pastura i evita el tancament del bosc i l’empobriment del sotabosc; la guineu i els mustèlids ajuden en la dispersió de llavors amb els seus excrements, llavors de fruites que abans han estat flors i han estat pol·linitzades per abelles i altres insectes que a l’hora son aliment per les aus, i controlen les poblacions de petits mamífers, evitant la seva expansió a nuclis habitats i conreus.
Però ja fa molt temps que aguantem les vostres accions, l’escalfament del clima i la contaminació ja us portaran directament al final, ens extermineu o no, i es que no heu après que és l’home qui pertany a la terra i no la terra.
29

Els voltors NO ataquen.

Desprès de molts titulars de mitjans informatius, queixes, denúncies sense fonament ni proves, i difamacions d’algun personatge i altre he cregut convenient fer aquesta entrada, aquest incís, aquest aclariment amb fonament, i basat en dades empíriques i la meva experiència en la gestió d’un punt d’alimentació suplementària per aus carronyaires.

I començaré pel principi, els voltors NO ataquen, ni ho faran, abans moriran de gana, però abans de morir de gana visitaran granges i abocadors en busca de restes, com alguns ja fan ara. El voltor va estar a punt d’extinguir-se fa 40 anys, des d’aleshores s’ha treballat en la reintroducció d’aquesta espècie (voltor comú) per equilibrar l’equip de carronyaires de la natura, desequilibrat com no podia ser d’un altre manera per l’acció directa de l’home.

En un anterior post ja vaig explicar quins son els beneficis que aporten a la societat i a la natura, així que no em repetiré. El que si puc i vull explicar es el per què tinc tant clar que no ataquen, primer per instint, és una au carronyaire, només s’alimenta de bestiar mort, o moribund, i després per morfologia, no està dissenyat ni preparat per atacar, no és àgil en vol com per perseguir una possible pressa, no és àgil en el terra com per enfrontar-s’hi i no disposa de grans urpes ni d’un bec esmolat per infringir un primer atac per danyar i ferir una pressa, això a més salta a la vista, no saben caminar i la seva gran envergadura el fa maldestre al terra, en quant al vol, si qés un gran planador, i això li serveix per poder volar hores i hores sense cap esforç a la recerca d’un cadàver. A Catalunya tenim grans rapinyaires amb un vol àgil i ràpid que permet seguir i llençar-se sobre les seves presses, i amb poderoses urpes per agafar-lo amb força i subjectar-lo fins causar-li la mort mentre el va devorant, la natura és així. Comparar un voltor amb una àliga daurada és com comparar un cabirol amb un llop…o un pingüí amb un tauró.. a que sona estrany….

Ja fa més de dos anys que gestiono dos punts d’alimentació a la Muntanya d’Alinyà, i dos cops per setmana faig aportacions en aquests punts d’alimentació i amb el temps i unes rutines molt marcades els voltors han acabat agafant confiança i baixant mentre estic finalitzant l’aportació, els veig i els he vist de ben a prop, més que la majoria per no dir tots d’aquells qui diuen saber que els voltors son capaços d’atacar, per això tinc tanc clar que son incapaços de fer-ho, i no per què em coneguin, el dia que em mori amb ells a prop, se’m cruspeixen si o si…no ho fan per que no saben, no només no saben fer-ho sinó que no saben ni enfrontar-se, no saben treballar en equip si no es per fer desaparèixer un cadàver. Son porucs i maldestres al terra, els costa fins i tot fugir i molts cops es molesten entre ells de tant grans que son. Durant aquests anys han après quines son les meves rutines d’aportació però curiosament no han après quins son els meus punts dèbils, ni tant sols han après a organitzar-se com a equip letal, arriben a baixar entre 160 i 220, imagineu-vos el que duraria si ataquessin, per un moment canvieu voltors per àligues, llops, gossos salvatges, etc…

Però que passa amb els presumptes atacs, dels que curiosament MAI hi ha un vídeo, sempre el vídeo ens mostra l’animal moribund i els voltors allà fent feina, el vídeo mai hi és perquè en el moment que hi ha entre que el bestiar està en perfecte estat, aquest passa a estar devorat pels voltors, hi ha unes hores en que està sol i ningú, per tant, pot dir quina ha estat la causa que ha portat a aquell pobre animal a emmalaltir fins al punt que els voltors l’han identificat com un cadàver, o un animal amb els minuts comptats;i per això tampoc hi ha gravació, i com ho saben els voltors, doncs ho saben, d’això s’encarreguen, igual que hi ha ocells que saben quan han de migrar, i erugues que s’han d’enterrar i senglars on buscar aigua…..es la natura i sap més del que nosaltres sabem d’ella.

Que es el que passa però, davant d’aquest defalliment, per exemple per un part amb complicacions, de malalties com l’enterotoxèmia, com septicèmies o pneumònies que liquiden un vaca en menys d’un dia, no hi ha ningú prou al cas per detectar-ho a temps, i al final els voltors que ho veuen, aprofiten i comencen, molts cops amb l’animal mort i d’altres a punt de morir, a devorar l’animal. En unes jornades de ramaderia i voltors els ramaders que es queixaven dels atacs coincidien en un aspecte, en que en algun moment havien abandonat l’animal, “- ahir la nit estava bé i a mig matí se’l menjaven els voltors….”

Cap, i dic cap, va dir com els voltors ordenant-se en formació havien seleccionat un dels animals i mentre uns feien feines de distracció els altres l’atacaven per la rereguarda fins causar-li la mort, que això és el que jo entenc com un atac.

Ara bé caldria preguntar-se moltes coses, com per exemple que fan les vaques a punt de parir amb el ramat a muntanya i no hi son a la granja, per què hi ha tant interès en culpar als voltors de la mort del bestiar, a simple vista es fàcil, si hi ha mort hi ha voltors i ells no fallaran mai. S’ha donat casos de mossegades de gossos salvatges, de guineus en vedells, i fins i tot de corbs, però els voltors arriben quan la festa ja està començada. Hi ha estudis que demostren que hi ha una relació entre els parts i els voltors, però segueixen parint vaques soles a muntanya.

També és curiós que Catalunya sigui la única comunitat autònoma on encara es compensin els “atacs” de voltors, serà que els voltors catalans ataquen..

Siguem seriosos, prou de difamar, prou de jugar amb la natura en benefici d’altres i prou de parlar sense fonament!

 

©Davidmsfoto


Llop, el volem?

Ja fa gairebé un any que tenim constància gràfica de la presència del Llop a la Muntanya d’Alinyà, i fa mig any que periòdicament realitzem transsectes per trobar rastres i determinar si només hi ha un i quin és el seu estat de salut o si bé hi ha més.

Les mostres trobades tant per nosaltres com pels tècnics del Cos d’Agent Rurals mostren només un individu en bon estat i mascle. Paral·lelament hem assistit a reunions d’informació amb el CAR als ramaders per què disposin de la màxima informació possible i transmetin les seves pors i dubtes a l’administració, fins i tot s’han acordat actuacions com ajuts per construir tancats de protecció o augmentar el nombre de gossos de vigilància, tot això sempre amb la millor de les voluntats i buscant mantenir un equilibri entre els “afectats” i l’animal, i tenint en compte que al no ser una espècie reintroduïda no existeix una línia d’ajuts o subvencions com passa en altres comarques amb l’ós.

Abans d’entrar en el tema de plé, faig un petit incís, i abans d’això també deixo clar que el que ve ara no és general i se del cert que hi ha pastors que fan molt bé la seva feina, que l’estimen i que entenen que ells fan una tasca molt important en la conservació.

Y a que ve aquest aclariment, doncs tal com comentava hi ha pastors i pastors i tenir el Llop per la muntanya a molts els suposa un mal de cap considerable, en aquesta vida tot evoluciona per bé o per mal, i fins i tot molts cops sense sentit i empès pel corrent social. Que vull dir que els pastors també han evolucionat en la manera en que gestionen els ramats, i aquesta evolució també ajudada per la manca de grans depredadors ara potser cal replantejar-la, i mirant amb perspectiva potser cal fer un pas en una altra direcció. Abans es pujaven els ramats a muntanya amb pastor i gossos, al vespre el pastor els tancava i ell s’hi refugiava al cortal, a tocar del tancat. D’aquesta manera qualsevol amença podia ser resolta amb rapidesa i efectivitat. Aquestes amenaces van desaparèixer, de fet les van fer desaparèixer… Junta d’Extinció d’Animals hi havia massa pressió per part d’alguns sindicats agraris que deien que perillava la economia si no es feia alguna cosa, també va ser l’excusa per caçar sense cap mena d’escrúpols… Ara els pastors ja no pugen, si més no, no tots, ja no hi ha animals nocius, i hom quan no dedica tot el temps a cuidar el ramat, es busca altres activitats de vegades també econòmiques, de vegades no. Ara amb la reaparició dels grans depredadors toca fer bé la feina, i toca fer-la bé, no per caprici dels naturalistes que volem veure un emblema a punt de la extinció passejant pel bosc, toca fer-la per què és ela peça del trencaclosques que falta en l’ecosistema, a la natura.

Que està passant amb les poblacions de porc fer i grans herbívors, de fet si hi donen un tomb amb una mica de perspectiva i plantegem un ecosistema natural complet, començaríem per a baix de tot, amb les plantes i els arbres que netegen l’oxigen i transformen l’energia del sol en energia assimilable, les plantes i arbres creixerien desmesuradament si no hi hagués herbívors, així que ells fan de gestors de vegetació, i els herbívors creixerien desmesuradament si no hi hagués depredadors, de fet com que no hi ha, això és el que passa sense comptar també que el bosc no acaba mai de recuperar-se del tot degut al excés de pastura per part de l’excés d’herbívors, és una cadena, arriba un moment que hi ha xones que es deixen de pasturar per manca de recuperació i per tant manca de nutrients això fa que els herbívors abandonin aquestes zones i acabin creixent espècies arbòries de ràpid creixement, com el pi, que al seu temps deixen sense sol la vegetació i aquesta mor o creix pobrement deixant pas a espècies resistents com gavarneres i argelagues, i això provoca que els grans herbívors s’acostin a llocs on les pastures i la vegetació es cuida i manté, com les pastures per bestiar domèstic, a part que hi ha espècies que emmalalteixen per aquesta manca de aliment. I no entrem en el detall d’afectació en la reducció de plantes amb flor i els insectes pol·linitzadors, i de retruc la disminució dels ocells insectívors, i de retruc la disminució de petits rapinyaires que s’alimenten d’aquests ocells insectívors,  o dels grans que s’alimentàvem de conills i llebres quan hi havia herba i matollar…això una cadena.

I com deia al començament de tot només cal una peça, una, la que regulava aquest ecosistema, però ara no val amb reintroduir, ens hem passat de llarg, i perquè, doncs per manca d’interès, quants diners es destinen en els governs a la protecció del medi, i quan a infraestructures, defensa, i més que desconec, no sóc polític, i ja no els governs sinó les autonomies…quin percentatge s’hi destina….no ho he entès mai, si ho mirem bé la natura és la que fa que puguem viure en aquest planeta, aigua, oxigen…aliments….i no invertim res en cuidar-la, que per mi és el mateix que no invertir res en cuidar-nos…si no canviem de mentalitat ens auto-extingirem, però potser això la natura ja ho sap, i nosaltres només som la plaga que ho exterminarà tot per tal que la natura torni a començar de nou, com en qualsevol procés ecològic.

Així que, el Llop el volem o no el volem?

© David Manzanera


Harmonia

Hi ha imatges que transmeten harmonia, sense saber perquè a primer cop d’ull ens agraden i les recordem com una composició màgica o bucólica.

Tot te un perqué, i son imatges que al meu parer costen molt de trobar, i no parlo d’un paisatge harmònic nomès, parlo de incloure altres elements incontrol·lables com èssers vius.

Qaun t’agrada la fotografia o millor dit quan t’apassiona, com és el meu cas, passes més estona mirant fotos que fent-les, també per una qüestió de l’ogica i es que és més fàcil lo primer que lo segon. Així s’aprèn, i comences a crear-te les teves composicions, a mi fa molts dies que en ballen moltes composicions ideals però de vegades també cal ser al lloc correcte, digue-li muntanya, comarca, o continent…! Una de les que tenia ganes de recrear o composar era la d’una cadernera ( Carduelis carduelis )en ple hivern, en plena nevada, volia que la imatge fes resaltar els seus colors de plomatge acolorit amb la neu blanca i la llum difuminada que aquesta crea, un ocell força comú però alhora molt difícil de trobar-lo en el moment idoni. De fet fent un repàs mental moltes de les composicions que m’agradaria aconseguir son amb neu, mussol pirinenc ( Aegolius funereus ) amb plomatge hivernal, perdiu blanca ( Lagopus mutus ) i fora d’aquí guineu àrtica ( Alopex lagopus )…..que seria l’excusa per viatjar a qualsevol punt de l’hemisferi nord…

Tornant a la realitat, aquesta setmana i amb la nevada caiguda,sense buscar-ho; que és com surten casi sempre les coses; vaig sortir a fer un tomb fotos pel Parc del Valira de la Seu, si esperava veure algún ocell, però no tenia clar poder treure imatges decents, la veritat és que sempre es pot millorar però van ser tant sols uns segons per enquadrar i disparar, així que no estic descontent amb el resultat.

 

© David Manzanera


Mil paraules

“Una imatge val més que mil paraules”, quants cops ho hem sentit a dir, jo sempre ho he tingut clar, per això escric poc..;-)

Però exactament que vol dir, per mi no només el fet que molts cops hi ha situacions, experiències o emocions que costa descriure, i que amb una imatge solventem en aquell instant. També el fet que una imatge ens pot trasportar a un moment que per cadscú pot ser diferent, un record, una experiència, però també imaginar i donar vida a aquell instant congelat, perquè de fet la fotografia tracta d’això, de congelar instants efímers que només nosaltres veiem i triem, només aquells, ni un segon més, ni un de menys.

Imagineu si cadascú escriguès el que li aporta una imatge, a on el transporta o en que el fa pensar, serien més de mil paraules oi!, o com jo faig, intenteu imaginar com s’ha creat aquella imatge, l’abans de la foto i el desprès, com si descongeléssim l’instant.

Amb la foto següent jo imagino el trànsit animal del lloc, les anades i vingudes d’isards i cabirols, alguna llebre….guineu i fins i tot algún petit ocell, tots allà a trobar-se, un encreuament de camins a la natura, un lloc de pas. Fin i tot per qué no, un idividu solitari enmig de la neu, tranquil, observant i gaudint de la pau, de la manca de depredadors, de casa seva, trepitjant la neu i passejant amb unn privilegi envejable, i en arribar la nit, el fred i la lluna il·luminant l’estampa.

I d’aquí en sortiria una història, la meva, i també la vostra, i segurament si les ajuntéssim podríem comptar mil paraules.

Davidmsfoto ©


Descobrint el Delta

Segur que deu ser dels pocs que no coneixia el Delta de l’Ebre fins fa un any, no, m’agafa lluny i l’he associat sempre a calor i xafogor…i és del que sempre he fugit….

He de dir però que m’ha sorprés gratament, evidentment a nivell naturalístic pel paisatge tan peculiar i per la varietat d’ocells que s’hi poden veure durant tot l’any, el que aquí al Pirineu no és tan fàcil.

Desprès d’un inmersió de tres dies en molt bona companyia torno carregat d’una gran quantitat d’imatges i del record d’un gran experiència.


Guineu. (Vulpes vulpes)

La tant menyspreuada guineu, oportunista, caçadora i alhora carronyaire. Massa sovint esmentat en contes i llegendes que no li fan justícia. Amb un olfacte excepcional fa que sigui molt esmunyedissa i poc visible per l’home.

Viu escampada per tot el país, des de la costa fins als cims més alts dels Pirineus, si que per molts es com el gos carronyaire de la muntanya i fins i tot hi ha qui posa paranys il·legals per matar-la…

Però com tota bèstia té una funció reguladora en el medi que compleix molt bé tot i que ella no pot ser regulada de manera natural.

 

© Davidmsfoto una funció reguladora en el medi que compleix molt bé tot i que ella no pot ser regulada de manera natural.


Migrant..

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

A la primavera arriben a Catalunya per millorar les seves oportunitats de supervivència i també per millorar el seu èxit reproductor. I aviat, a finals d’estiu i principis de tardor, mil.lions d’ocells tornen a realitzar aquest increïble viatge fins a les seves zones d’hivernada fugint del fred.

Pensem també que a més uns viatges tan llargs són molt costosos per totes les espècies d’ocells. No només per les llargues distàncies, també hi ha altres inconvenients com: el mal temps durant el viatge, la manca d’aliments durant el trajecte, els depredadors, les interferències humanes; tots ells fan que el viatge sigui feixug. La gran majoria necessita reposar quan acaben les seves forces o es troben davant de condicions meteorològiques desfavorables. Per això, necessiten hàbitats favorables per fer parades i recuperar-se abans d’arribar al destí. A l’Alt Urgell un dels ocells migradors més grans que arriba és l’Aufrany (Neophron pernochpterus), concretament a Alinyà hi troba refugi i descans cada any per això és fàcil poder gaudir del seu vol i la seva silueta de planador impolut.

La seva estada coincideix també amb el seu cicle de reproducció i per això no és difícil veure exemplars joves visitant els punts d’alimentació suplementària.

 


Voltor negre

Aprofito per fer la primera entrada de l’any coincidint amb un nou projecte de gestió de la biodiverrsitat i millora del media ambient, amb una part de protecció de les espècies.

Amb aquest nou projecte espero també poder gaudir de la fotografia i de la natura, amb això i aprofitant un cens que es va haver de fer divendres passat en un punt d’observació de carronyaires amb hide fotogràfic, vaig aprofitar també per fer fotos amb la sorpresa que vaig poder caçar un voltor negre introduït i alliberat a la muntanya per l’anterior equip de gestió.

En Trasgu un mascle nascut al 2010 i alliberat el 2013 a la Muntanya d’Alinyà, és un plaer veure que la feina ben feta segueix per bon camí.

Davidmsfoto ©


Streetphoto

De vegades cal trencar rutines, encara que ens agradin eh!, això ens permet tornar desprès amb mès perspectiva, de tant en tant m’escapo de la natura i recorro carrers buscant imatges o escenes.

És curiós com una imatge quotidiana de qualsevol ciutat té certa gràcia amb un bon enquadrament i com no en blanc i negre, una visió monocrom que nosaltres no tenim i que transforma les imatges.

Aquesta n’és una de tantes, aquest cop a #Barcelona.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


5 boscos per fotografiar.

Si us agrada la natura fins a tal punt que de tant en tant necessiteu perdre-us en ella i al mateix temps us apassiona la fotografia no us podeu perdre aquesta experiència fotonatural.

Cinc boscos molt propers a la Seu d’Urgell per sentir-vos part de la natura, per desconectar i renovar oxigen iq eu us permetran gaudir d’un cap de setmana complert i ùnic si a més el combineu amb una bona estada en un allotjament de la zona.

Si us motiva la idea us apunto uns petits consells per tal que l’experiència sigui del tot profitosa;

1. Si voleu gaudir de la fotografia i no fer fotografies innecessàries, us recomano qe porteu un bon tripode, us permetrà analitzar la imatge al detall i obtenir un bon resultat.

2. Evidentment us recomano el mode manual però si no teniu prou experiència podeu optar pel mode semiautomàtic amb prioritat a la obertura i jugar amb diferents valors per aconseguir la imatge amb la llum desitjada, això també variarà segons l’hora del dia en que sortiu a fer fotos.

3. ISO, o el que representaria la sensibilitat de la “pel.licula”, com que probablement la il.luminació no serà la que trobarem en paisatge obert, de fet aquesta és la gràcia, el millor es baixar la ISO al mínim valor possible, en el meu cas és 200 però ja hi ha càmeres que poden baixar fins a 100 i fins i tot 50.

4. Quan fotografiar boscos, sobretot les primeres i darreres hores del dia, ja que la llum no serà tan forta i ens entrarà perpendicularment, que sempre es millor que no pas totalment vertical, sobretot el matí a més ens permetrà jugar amb boires i contrallums que faran que aconseguim imatges espectaculars.

5. Equip, independentment del fotogràfic, sinó és estiu, porteu guants, gorro, roba d’abric i bon calçat els boscos pirinencs normalment son força frescos i humits, i aquesta és una activitat que requereix certa calma i observació i sobretot un mapa de la zona per si us despisteu una mica 😉

A continuació la selecció boscal.

1.- Fageda de la Mena. Cerdanya. Talló, font de l’Ingla. Parc Natural Cadí Moixeró

2.-Avetosa de Pi. Cerdanya. Vall de Pi. Parc Natural de Cadí Moixeró

3. Bosc de Solanell. Solanell. Alt Urgell. Parc Natural de l’Alt Pirineu.

4.-Bosc de Sant Miquel. Canturri. Alt Urgell. Parc Natural de l’Alt Pirineu.

5.-Bosc de Castanyes. Estamariu. Alt Urgell.

Davidmsfoto ©

Avetosa de Pi – Davidmsfoto ©

Bosc de Castanyes -Davidmsfoto ©

Bosc de Castanyes – Davidmsfoto ©

 

Amb això el que aquí us mostro és una petita part del que podem trobar prop de la Seu, quan més us mogueu i exploreu més descobrireu, cada bosc és un món que varia en funció de l’alçada, la orientació, la vegetació i la varietat dels arbres. Tant se val si és un bosc vell o jove, no hi ha una regla ni una norma que asseguri una bona imatge, més que les pròpies de la fotografia en llum i composició.

Més imatges dels nostres boscos https://500px.com/davidmsfoto/sets/forests


Abandó

Sembla que és ara que l’interés per l’abandonament dels pobles en la dècada dels 50 ens ha fet adonar-nos d’aquest acte passivisme cultural i etnogràfic i ens posem les mans al cap en veure monumentals edificacions en ruïnes, fortaleses que ara ja no ho son i antics casalots que ara només aguanten pedres amuntegdes, però això no es propi de les actuals generacions del segle XX ni de la cursa al progrés i la modernitat, és una simple qüestió pràctica i de subsistència, de fet al llarg de tota l’Edat mitjana hi hagué l’abandonament de llocs de poblament, a causa d’actes violents, de canvis econòmics, d’unes necessitats defensives diverses, de la pressió senyorial o de transformacions demogràfiques, fins i tot al final de les èpoques visigòtiques i andalusina s’abandonaren nombroses viles.

 

Antic mas de La Sisca, Ribera d’Urgellet conegut en època medieval i molt proper a una important via de comunicació amb la vall de Tost.

pirineus, fotografia, abandonat,

La Susca, Ribera d’Urgellet