Nature & conservation

Bitxos

Trencalòs

De la majoria de grans aus hi neix una llegenda, pel tamany i l’aspecte, en el cas del trencalòs deien que menjava nens, que era capaç d’empènyer besties barranc avall per després cruspir-les, i la més maca la del au Fènix, pels seus vols en picat per deixar els ossos al trencador i pujar de nou enlairant-se, un efecte visual que juntament amb el desconeixement semblava que ressorgia després d’estavellar-se contra les pedres i mostrant el seu pit ataronjat en la vertiginosa pujada.

En molts casos llegendes i històries que van fer que estigués molt a punt d’extingir-se. El treball de molts naturalistes i entitats conservacionistes va aconseguir aturar aquest declivi.

Per tothom es sabut ja que el trencalòs s’alimenta en un 95 % d’ossos i que es capaç d’ingerir-los d’una mida de fins a uns 30 cm, el seu esòfag elàstic comunica directament amb el seu estòmag, a diferencia dels seus cosins voltors, la adaptació del seu tub digestiu i unes glàndules gàstriques molt potents el fan únic i especialitzat en aquesta dieta osteòfaga.

Les seves necessitats alimentàries corresponen a la necessitat calòrica en funció de les estacions, 535 KCal durant primavera-estiu i 615 durant la tardor-hivern aproximadament, es difícil fer un càlcul aproximat ja que cada ingesta varia l’aportació calòrica però rondaria uns 500 gr. per dia. Evidentment igual que els grans rapinyaires poden estar dies sense menjar, no tants en època de cria, on s’ha calculat que una parella que alimenta un poll jove amb normalitat consumeix durant aquest cicle anual uns 350 kg d’aliment, és a dir uns 350 kg d’ossos eliminats del medi per parella de trencalossos. Que juntament amb l’anterior eliminació de cadàvers del voltors eviten la incineració d’aquests cadàvers estalviant emetre més de 193.000 tones de co2 a l’atmosfera. Però això és ja un altre tema, juntament amb la permissió per part de les administracions de la administració de certs antibiòtics al bestiar domèstic que son mortals per als voltors, i amb ells incloem al trencalòs.

Tornant al trencalòs, quan el veiem volar hem de saber que aquests vols son vols prospectius i que dediquen el 80 % del seu temps diürn a volar buscant aliment, traduït en quilòmetres i tenint en compte que el territori normalment forma uns 50 km2, poden realitzar recorreguts d’uns 400 km sense gairebé esforç i només deixant-se portar per les tèrmiques que es formen en l’aire.

Però anem al que menys es coneix, la coloració o tintat de les plomes del pit i el cap, com ja sabeu el trencalòs es negre amb el pit i les plomes del cap de color blanc, fins fa anys es pensava que el tintat del plomatge es donava només en exemplars joves, el seguiment d’alguns individus i posterior filmació mostren com exemplars joves encara amb plomatge negre es banyen en basses de fang amb component fèrric, potser en una mena de pràctica per a futures tincions o banys, també es creia que anava associat a l’eliminació de paràsits com fan altres animals, però un seguiment de 8 parelles durant unes 2000 hores d’observació va fer descartar aquesta opció i també el fet que els paràsits poden establir-se en altres parts del cos on n hi ha tintat. Aquest seguiment conjuntament amb el de 33 trencalossos captius amb possibilitats de banyar-se van determinar que el tintat i el to augmentava a mida que l’individu es feia gran i que sobretot es donava amb més intensitat en femelles que en els mascles, per tant aquest comportament únic i innat es l’expressió d’una jerarquia molt marcada i en el que la femella te un paper molt important, en aquest estudi es van observar 143 còpules en les que en 142 la femella era la que mostrava un color més intens.

En les imatges tenim un cap d’un exemplar jove i un exemplar adult en cos sencer. Fixeu-vos que a simple vista ja denota un port diferent als altres voltors, la seva figura estilitzada i la seva cua allargada recorden morfològicament a una àliga, mentre que la resta de voltors son d’aparença més vertical amb una cua que gairebé toca el terra.

La famosa escleròtica vermella apareix en els individus abans  de començar la muda als 13-15 mesos, aquesta escleròtica es dilata en casos d’excitació i serveix també per la comunicació entre individus, però a part també i com la majoria de rapinyaires tenen una vista excepcional, els voltors son capaços de veure una peça d’uns 6cm a 1000 metres d’alçada, els trencalossos no son menys i la seva capacitat visual es deu a que en l’interior dels seus ulls hi ha dues fòvees òptiques, penseu que els éssers humans en tenim una, però això no es tot hi ha estudis i observacions en que es demostra que en els dies de boire els trencalossos prospecten d’igual manera, possiblement aquests ulls tenen part de visió infraroja, més encara tenint en compte que moltes aus es poden orientar amb cel cobert gràcies a la percepció de la llum polaritzada en longituds d’ona properes als ultraviolats.

Però es capaç d’escoltar el trencalòs?..tot i que en comptades ocasions utilitza la veu i a diferència d’altres aus, el trencalòs no necessita utilitzar la seva oïda, per això es de construcció més simple a nivell sonor, tot i que si que l’ajuda a percebre les variacions de pressió atmosfèrica i les diferències d’alçada durant el vol. En el cap del trencalòs podrem identificar l’orifici auricular darrere de l’ull i una mica per sota, marcat amb una petita ratlla negra.

I que me’n dieu dels bigotis, doncs com els cànids i els felins les vibrisses del bec i la barba li atorguen el sentit del tacte, s’ha demostrat que son capaços de trobar aliment mig enterrat a la neu buscant amb el bec, però a part i en coordinació amb l’oïda els ajuda a ajustar la seva posició durant el vol percebent les vibracions  en els canvis de pressió malgrat les corrents d’aire. Tot i que hi ha autors que diuen que es una simple característica morfològica, el cert es que no deixa indiferent a ningú ja que alguns escultors en època romànica ja remarcaven aquestes barbes en els seus gravats, i de fet en alguns lloc i èpoques els hi ha donat el nom  “Aquila barbatta”, “avvoltoio barbuto”, o “bearded vulture”. Hi ha tot un món per descobrir sobre el trencalòs, els voltors i les aus, aquí només he fet una petit post introductori, si us interessa el tema hi ha moltes publicacions per descobrir i internet és un món ben ampli.

 

 

 

 


Isard pirinenc

Alguns apunts sobre l’Isard pirinenc.

Es troba entre els 400 i els 2.800 m d’altitud, principalment
a Andorra, al Cadí-Moixeró, a l’Alt Urgell,
al Pallars Sobirà, a l’Alta Ribagorça i a la Vall d’Aran
 i als Pirineus en general, tot i que també n’hi ha petites poblacions
als Apenins, Itàlia i a la Serralada Cantàbrica, Espanya.
Viu entre els 1.000 i 2.800 metres als Pirineus
 i entre els 400 i 2.400 m a la Serralada Cantàbrica.
Estudis genètics recents confirmen la separació
de les dues espècies reconegudes.
És un bòvid de mida petita, menor i més esvelt que la cabra salvatge ibèrica
(Capra pyrenaica ). Ambdós sexes posseeixen banyes, amb forma de ganxo,
sent els dels mascles més gruixuts i amb el ganxo més tancat.
Cap i gagarta clares i una taca fosca que cobreix els ulls a manera d’antifaç.
El color del cos és uniforme, amb una línia fosca que
recorre longitudinalment el dors.
Els mascles solen ser una mica més pesants que les femelles.
Els adults solen tenir una altura de llom d’uns 60 cm i pesar uns 30 kg.
 A més del Pirineu també n’hi ha a la Serralada Cantàbrica
 i als Alps, entre altres llocs.

Es mou entre el límit superior dels boscos i les pastures supraforestals, ocupant a l’estiu les màximes altituds.

Prefereix pendents fortes i rocoses on la neu s’acumula poc.

© Davidmsfoto


Siguem coherents

Siguem coherents.
Avui hem assistit a unes jornades sobre aus necròfagues al Centre de Recuperació de Fauna de Vallcalent. ës alentador saber que fem bé la feina però sobretot que el discurs que oferim cada dissabte sobre costums, comportament i biologia dels voltors es el correcte, el real, i que per molt que molts mitjans intentin vendre una altre idea, els voltors NO ataquen , i el voltor comú encara menys.
Això no es nou i més d’un, de dos i de tres cops ho hem dit, però avui al escoltar com els professionals que s’encarreguen de fer el peritatge i valoració de les queixes i denúncies per part de molts dels ramaders, han donat la visió dels fets, basada en l’experipencia, l’estudi i molts anys de treball he pogut concloure que no anàvem mal encaminats amb les nostres suposicions.
Una gran part de les denúncies son un engany, ja sabem que no ataquen, la seva morfologia ni naturalesa ho permet, però tampoc hem estat mai al lloc dels fets, avui qui hi ha estat i hi segueix estant ha fet palés el que sabíem. Las morts de bestiar en les que s’han vist implicats els voltors, no han estat provocades per ells, l’animal era insalvable, i els voltors només han fet el que els toca, eliminar el cadàver. Hi ha dades que demostren que hi ha una relació directa entre l’augment de denúncies per atac de voltors i la publicació de la llei de compensacions, així com en les èpoques de part de les vaques i poltres, i que és d’on prové un gran percentatge de les denúncies. No ataquen ovelles…ni cabres…seria més fàcil, son més petits….aquí ho deixo…rumieu.
Amb ramaders de la zona algún cop hi hem parlat i comenten que mai abans es pujàven a muntanya animals a punt de parir i es deixàven sols allà…ara es puja el bestiar i se’l deixa dies pasturant i no hi ha un control diari continu com a la granja, com es pot saber doncs si hi ha atac..?
El problema però ve de més amunt, un govern que ja contempla al voltor com a espècie que pot atacar, quan hi ha estudis que demostren que no és així, i comunitats autònomes veïnes que no ho contemplen de cap de les maneres.
I per anar més enllà encara un govern central que permet que s’administrin medicaments al bestiar domèstic de ramaderia extensiva que se sap que és mortal pels voltors, quan països del “tercer món” ja fa anys que el prohibeixen….interessos ocults d’alguna farmacèutica?….siguem coherents..
Els voltors eviten la propagació de enfermetats altament perilloses en forma de virus i bacteris que poden acabar filtrant-se en el subsòl i convertir-se en un greu problema, però obviem la seva funció, obviem la manca d’informació en els mitjans en el que es mostra la polèmica, i obviem la seva importància en la seva funció de sanitaris naturals.
Siguem coherents quan llegim una notícia sobre atacs de voltors i no fem un judici erròni, quants cops sabem com s’ha iniciat el suposat atac?…que feia la vaca allà, quin era el seu estat de salut, ha patit alguna afecció al parir…? el que està clar és com a carronyaires sempre que hi hagi un cadàver, ells hi seran, que fàcil però llençar acusacions….
Siguem coherents i analitzem…
©Davidmsfoto

Poesia-Fragilitat

La fotografia és una art en el que el fotògraf mira de mostrar un sentiment o emoció amb una imatge, i en aquesta igual que en un poema és pot transmetre delicadesa, amor, i fragilitat…un simple reflexe de bon matí a mi em transporta i m’aporta pau, com si escoltés un bon poema, recitat casi com una cançó, com es feia abans,  amb sentiment….

pirineus, pirineos, fotografia, seu d’urgell, nature, birds


Papallones en declivi.

El 70% de les papallones està en declivi,el canvi climàtic i els canvis en els usos del sòl com a causes del declivi.

Investigadors del CREAF i del Museu de Ciències Naturals de Granollers han estudiat durant dues dècades les poblacions de papallones de Catalunya, Andorra i Menorca i manifesten que tres quartes parts d’aquestes estan perdent individus. Les causes principals són l’escalfament global – i la conseqüent sequera a la regió mediterrània – i els canvis que pateixen els hàbitats de les papallones, sobretot a causa de la urbanització, l’abandonament dels espais oberts i el desenvolupament d’una agricultura intensiva.

Si bé la disminució en l’abundància de papallones és una dada molt informativa de que alguna cosa no funciona bé, també cal tenir en compte altres factors per valorar el futur de les poblacions de papallones a la nostra regió. Els investigadors del CREAF han observat que les poblacions més inestables – aquelles on el número d’individus varia fortament – són més vulnerables als factors ambientals. Que siguin propenses a fluctuar significa també que en determinats moments la població tindrà pocs individus i és aquí quan les pressions ambientals poden fer desaparèixer la papallona. Les poblacions més inestables són, altre cop, les d’espècies amb vàries generacions anuals i les que s’especialitzen en explotar hàbitats més concrets.

Queda clar doncs que els treballs de reintroducció d’espècies s’ha d’extendre també als lepidòters i això vol dir un canvi en els usos del sòl i en la gestió dels ecosistemes.

 

davidmsfoto ©

Papallona_davidmsfoto ©


Volant….

El voltor és dels més nombrosos dels quatre voltors, no per això hi ha en excès, també és el menys acurat, clar que ha de fer la major part de la feina quan es tracta d’eliminar cadàvers, cosa que hauríem d’agraïr per qué evita la propagació de moltes enfermetats de les que molts ni hem sentit a parlar. Sí, també son una mica maldestres a l’hora de construïr els seus nius i això fa que de tant en tant algun poll caigui i mori, també es part de l’equilibri natural, i la veritat és que bonics i estètics no ho son gaire, vaja potser no tant com els seus “cosins” però son uns grans planadors, una envergadura de 2,65 m per tant sols 7 -9 kg els fa ultra lleugers i tot i que no son gaire acrobàtics en vol com els grans trencalosos tenen un vol majestuós i espectacular que no deixa indiferent a ningú.

Voltor comú a Alinyà

Davidmsfoto ©


Groc

Groc

©davidmsfoto

La natura molts cops ens sorpren amb una amplia gama de colors, i fins i tot els combina amb resultats espectaculars, en aquest cas un abellot (Bombus sp.) en descans.


Home i natura

Quan l’home accepta el seu lloc dins del planeta i entèn que no és superior a la resta dels èssers amb els que conviu és quan pot establir vincles  relacionar-se amb ells.

©Davidmsfoto

©Davidmsfoto


Suspensió

L’altre dia passejant amb el macro de bon matí vaig veure un insecte del ordre dels himemòpters que semblava estar suspés a l’aire, un cop apropat vaig veure que no era més que una ternayina que el mantenia inmòvil a l’espera que el sol escalfés una mica més. Observant-lo amb atenció em sobten la seva trompa i el seu fibló tipo escorpí…

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Treballar

Cada dia la mateixa rutina, la mateixa gent i la mateixa feina, monótona i aburrida, però de fet és el que ens toca, sempre podem intentar canviar però només la persistència i el treball farà que assolim els nostres objectius, és difícil ,si, però cal provar-ho i el treball és la clau de l’èxit.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Compartir

Sense haver de barallar-se i de una manera natural, i que a la natura només es perd quan la supervivència ho exigeix, l’èsser humà no necessita cap excusa per trencar aquest principi natural, el simple egoisme i l’abús de poder ens han fet perdre aquest principi tan bàsic i clau per la supervivènvia i la convivència.

 

[1696; del ll. compartīre, íd.]
  v tr Dividir (alguna cosa) donant-ne una part a d’altres, prenent cadascú la seva part. Han compartit les menges amb els exiliats. 
  Rebre, usar, posseir, en comú. Compartir cambra i llit. 
  fig Participar, per simpatia envers algú, dels seus sentiments, del seu estat d’ànim, etc. Compartien les penes i les alegries. 
  fig Coincidir, estar d’acord, quant a opinió, a idees, etc., amb algú. Comparteixo el teu plantejament del problema.

 

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Primavera viva

Comença la rpimavaera i amb ella una cursa frenètica de pol·linització i recollida de pòl·len, i fruits, cada espècie fa la seva recol·lecció i només alguns privilegiats gaudim d’aquests moments.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Atrapat!

Petit exemplar de grill que serveix d’aperitiu a una Argiope brunneichi, també coneguda com aranya tigre, tot i ser verinoses l a seva picada només ens provocarà alguna reacció alèrgica i poc més.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Salamandra salamandra

Salamandra és un gènere d’amfibis urodels de la família dels salamàndrids.

 

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 


Recompensa

Quan un decideix crear un bloc fotogràfic pot semblar una mica presuntuós, en el meu cas us diré que és ben al contrari, sóc més aviat modest, no em considero un gran fotógraf tot i que les visites, estadístiques i l’encàrrec d’algún treball son signes que tan malament no ho dec fer. Però el fet de penjar les imatges i compartir-les amb vosaltres es per mostrar-vos la mena manera de veure aquell racó, aquell arbre, aquella pedra, fins i tot de que visqueu aquell instant que jo he gaudit fent la foto, aquell segon o dos segons, o minuts de fet fins a 35 minuts en el que seria una imatge de llarga exposició, que visqueu com jo visc la natura i transmetre el moment.

Perqué una foto no es una imatge plana amb un element més o menys centrat i/o paisatge o persona, sinó un moment, el que fa que el riu segueixi avall però que jo he congelat, o el que fa que el voltor et miri fixament mentre tu l’enfoques, i es això el que sempre he volgut transmetre i compartir amb vosaltres, i no hi ha millor recompensa que algú de tant en tant reconegui aquell treball i valori cada imatge i cada moment i ho volgui compartir amb la resta, per això i des d’aquí gràcies a la gent del bloc Caminem Per Aquell Indret que han contribuït a fer difussió de les meves imatges i dels meus pensaments en forma de fotografia. I gràcies perqué amb aquesta entrada faig la número 200 al format wordpress.

Davidmsfoto ©


Podarcis muralis sp.

Una altre imatge d’aquest rèptil tan comú.!

davidmsfoto ©


Pyrhonia tythonus

Bé això es el que semblaria, en el món de les papellones hi ha milers d’espècies i subespècies, així que es fà difícil reconeixer un individu amb exactitud però jo diria que no vaig gaire errat.
Rectifico per una Pyrhonia tythonus i no una Colias crocea com jo pensava, la aportació ha estat per en Jordi Dalmau.


Fòssils

De entre les moltes coses que podem descobrir a la nostra comarca, una d’elles, i que sovint ens passa inadvertida son els fòssils, tot i que no menys importants!

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

 


Esquirol

Esquirol, científicament Scirius Vulgaris els podem trobar enfilats als arbres corrent de branca en branca, o a la tardor, pel terra recollint fruits caiguts, com nous. A Catalunya trobem l’esquirol comú, que es vermellós amb la panxa blanquinosa, d’uns 38-45 cm de longitud incloent la cua (20-30cm del cos i 14-25 de la cua).

Davidmsfoto ©


Marmota marmota

Aquesta marmota no és autòctona de les nostres contrades, sinó que hi va arribar des dels Pirineus francesos, on el 1948 es van realitzar les primeres introduccions de marmotes procedents dels Alps amb l’objectiu de reduir la predació de l’àliga daurada (Aquila chrysaetos) sobre les cries d’isard. Al cap d’un temps, alguns exemplars van passar al vessant meridional de la serralada pirinenca. Al Principat de Catalunya van arribar cap alsanys setanta: s’hi van establir i aviat van començar a reproduir-se.

Rosegador d’aspecte rabassut, cap arrodonit amb unes orelles petites i potes curtes i fortes, proveïdes d’ungles adaptades a l’excavació.

La cua és molt peluda i equival a 1/3 de la longitud del cap més el cos.

La coloració general del pelatge és grisa, barrejada amb groc i negre, més fosca pel dors que pel ventre. La part superior del cap és més fosca, de vegades negra i la punta de la cua també és negra.

Dimensions corporals: cap + cos (49 – 58 cm) i cua (15 – 19 cm).

Pes: les femelles fan entre 2,8 i 4,5 kg, mentre que els mascles acostumen a fer entre 3 i 8 kg.

Ja sabeu doncs, si sortiu a passejar per les nostres muntanyes escolteu bé i obriu els ulls, els seus xiulets son ùnics.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 


Podarcis muralis. Sargantana roquera

Habitualment la podem trobar en parets, murs i llocs rocosos.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Doncella puntejada (melitaea cinxia)

En l’entrada d’avui podeu apreciar una papellona, del gènere Melitaea del qual hi podem trobar fins a nou espècies diferents.

Davidmsfoto ©


El pollet, i un dissabte a la tarda.

Que es pot fer una tarda de dissabte?, doncs moltes coses entre elles disfressar la nostra filleta de pollet i fer-li una sessió de fotos al “camp” per que es trobi en el seu ambient.

I quin millor camp que el que està format per mantes, tovalloles, mitjons, samarretes i jaquetes…ah i perspectiva! no ho eneteneu oi?!…doncs gaudiu de les imatges, us he posat el making off, per cert que la idea no es meva aquí teniu l’enllaç http://milasdaydreams.blogspot.com/2010/06/she-loves-me-she-loves-me-lots.html.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©


Insectes

Aquest matí hem aprofitat per sortir una estona i a estrenar el nou objectiu d’en Pep, un Sigma 70-300 Macro Super, així que hem anat en busca de petites víctimes que es deixèssin agobiar per +els nostres objectius i la nostra dèria fotogràfica, i per la meva part també per la meva afició-obsessió entomològica. Els insectes son impressionants en tant en quan mirem la relació del seu tamany i la feina que fan envers la natura i el seu equilibri, i també per que son un món, una societat amb els seus individus on cadascú d’ells té una funció concreta i precisa.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto