Photographic activities in nature

aventura

Vent

Només els que ens movem per la muntanya habitualment coneixem i patim les seves adversitats, el que pot ser un vent molest en una ciutat o poble a l’alta muntanya es converteix en un enemic que pot fer-te jugar la vida.

Davidmsfoto ©


El pont

De vegades explorant en busca d’un racó que pugui oferir una imatge diferent i espectacular, et trobes amb obstacles que fan que hagis de desviar el camí, de vegades i sense adonar-te aquell obstacle pot ser el que busques.

davidmsfoto©

davidmsfoto©


Bosc de Solanell

Aquest matí m’he pogut escapar a explorar les nostres muntanyes i buscar restes o construccions antigues, amb el temps just però, he pogut seure 5 minuts i observar i gaudir de la calma del bosc, després m’he creuat amb dos cabirols i una llebre.

Davidmsfoto ©


Encordades

Buscar la llibertat, nous valors, trencar estereotips i aprendre pel i del camí, una sèrie de conjuncions que mlts apliquem a la vida diària i que parteixen de l’esperit més pur i lliure dels alpinistes i escaladors.


Les Boires del Cadí

Aquest matí hem intentat aprofitar els previs al mal temps anunciat per avui i ens hem escapat al Cadí, tot i que ja des de la Seu la Serra no apareixía mès que ennuvolada no hem dubtat en seguir el nostre plà i atacar per la banda mès planera i fàcil, l’objectiu era la Torreta del Cadí.

Amb el cotxe no hem pogut arribar a la barrera degut a la gran capa de gel que cobria la pista en tota la seva amplada, així que l’hem hagut de deixar un parell de quilòmetres abans, igual que per al jeep per a nosaltres a estat un tram gairebè impracticable degut a la extensió del glaç, tot i així hem continuat endavant i poc desprès de la barrera, la feble nevadeta de la nit ha cobert el glaç i ens ha ajudat a proseguir, això si amb precaució i un parell de patinades, cap al nostre objectiu.

Desprès d’uns interminables quilòmetres en els que el vent, la neu, el fred i la boira feien que fòssim un de sol en mig d’una muntanya àspera i monocromàtica, hem decidit fer mitja volta.

Tot i que com sempre la bona companyia, l’aventura i unes hores de camí a la meva segona llar sempre son profitosses.

Aquí teniu un parell d’imatges del moment.

Davidmsfoto

Davidmsfoto


El Grau de l’Os

Diumenge al matí per canviar el tipus de excursions i seguint la recomanació d’en Manel , vam fer una petita excursió que ascendeix per un torrent sec que amb el treball de l’aigua i el pas dels anys ha anat excavant un canó on la roca ha pres curioses formes. Es tracta del Torrent del Grau del l’Os, a la Cerdanya, prop del poble de Riu de Cerdanya, acompanyat novament per en Pep, deixem el cotxe al Refugi del Serrat de les Esposes, i ens dirigim en direcció al abandonat poble de Canals, per anar a buscar el torrent al fons de la vall, i així emprendre desprès el seu ascens. Un cop al peu del torrent, comencem aquest ascens seguint el llit del riu, ara ja sec, caminant per sobre dels rocs i còdols i seguint el passadís que l’aigua ha anat deformant, tot i no ser un canó molt profund ens maravella l’alçada de les parets i anem descobrint en cada revolt algún racó que ens fa perdre uns minuts de contemplació, i que juntament amb la vegetació típica, i la humitat, conformen petits jardins zen, que en Pep ja es demana per fer-sea casa. El punt que li dona el toc d’aventura el trobem a l’hora de superar un bloc encastat de grans dimensions i que passem pujant per una escala metàl·lica i una cadena per un espai estretque ha quedat entre el roc i la paret.

Riu amunt el canó perd fondària alhora que interès i es torna una excursió com una altra en la que caminem per un riu sec, poc desprès arribem a una pista que prendrem a dreta per anar de nou cap al refugi on hem deixat el cotxe.

Diferent i interessant per fer en un matí amb poc temps i ideal en dies de molta calor doncs el canò ens reserva una mica de frescor en el seu fons per gaudir més pausadament del seu encant i els seus racons.

Davidmsfoto

Davidmsfoto

Davidmsfoto


La ruta de serra seca – Vall de Castellbò

Avui al matí i aprofitant aquest espectacular dia, he sortit a fer una excusioneta amb el company Pep, la ruta l’ha triada ell, ens hem dirigit a la vall de Castellbò per fer la Ruta de Serra Seca.
Es tracta d’una ruta circular que surt i torna al mateix punt, amb un recorregut aproximat d’uns 6 km, la ruta ens apropa a uns masos antics i ens porta a una torre defensiva que vigilava l’entrada a la vall de Castellbò.
Una ruta còmoda i tranquila, tot i que les indicacions més que precàries en molts moments son escases, sort que l’experiència a la muntanya i el bon coneixement de la zona ens ha ajudat.
Res millor per a un matí de diumenge que la companyia d’un bon amic, i una cerveseta al lloc habitual a la Seu, com no…..
Castellbò
Torre dels Moros o Torrota
En Pep buscant el camí

Cròniques Palestines.Dia 6. El museu del Holocaust

Aquest matí he aprofitat per anar al museu del Holocaust, una visita que no podía perdre’m i menys encara després d’haver vist la coneguda pel·lícula, “La Lista de Schindler”.
Al estar una mica allunyat del centre he hagut d’agafar un bus i he pogut constatr que per als Jerusalemites la por no existeix, i menys encara pels conductors d’autobús, no tene cap límit.
La entrad al museu es gratuita i la construcció es original i moderna, el recorregut transcórre per diferents sales on expliquen tot la história del extermini jueu que alemanya vava començar ja cap al 1918 amb una sèrie d’estratègies molt estudiades abans de començar el seu macabre pla el 1933. I això ho demostra el funcionament del primer camp de concentració poc més d’un mes de la sev arribada al poder, però la história ja la coneixeu si no es això, no seré jo qui us la expliqui.
Una de les coses que més m’ha impactat ha sigut una filmació en la que es veien els nens abandonats al carrer problabement orfes, desnutrits i malalts ploraven mirant a la gent buscant algú que els ajudés, en una imatge es veu un nen movent el cap del seu germà, que està recolçat al terra, d’una banda a l’altra sense obtenir cap mena de reacció de resposta, problabement ja moribund.
Una masacre que mai estarà justificada i que sobretot no s’ha d’oblidar, doncs es un clar exemple d’on pot arribar la malaltia de la ment humana.

Com a dada curiosa a espanya van morir 4.000 persones a causa de la masacre.

Cròniques Palestines.Dia 5. El Sant Sepulcre.

La jornada d’avui ha estat tranquila, he aprofitat per anar a visitar l’altre punt calent de la religió a Jerusalem, el Sant Sepulcre, un cop visitat el mur de les lamentacions principal punt de fé per ls jueus, em faltava el de la religió cristiana.
Del Sant Sepulcre sabem que es on un cop Jesús va ser baixat de la creu sense vida, va ser dipositat en aquesta tomba i cobert de plantes aromàtiques, sembla serque dies depsrés el cos va desparèixer, si fem cas la biblia diríem que va resucitar, per tant es el darrer lloc on es va trobar el cos de crist després de tan i tan patiment.
Just a l’entrada de la catedral on es troba, hi ha una llosa de marbre vermell al terra, on se suposa van estirar a jesus quan el van baixar de la creu per netejar-li les ferides. Fins i tot si pujem per unes escales hi ha el lloc on va estar clavada la creu i en ell el protagonista.
Religió a part, el que sobta es com la fé de la gent pot arribar a estats que  moltes vegades confonen la ment, les cues per entrar a la petita capella on estava enterrat, son impressionants, més impressionant es veure sortir la gent amb profunda tristesa, em recorda certes processons del sud d’espanya.
Igualment sorprenent es veure com la gent porta objectes de familiars i amics per passar-los per damunt de la llosa on el van netejar.
Com a monument es força interessant, amb sales subterràneas i portes tancades,  de fet es l’únic punt de vista amb el que aprecio aquesta construcció, doncs no sóc dels que sortirà plorant, ni encongit, ni desencaixat pel significat bíblic del monument.
Després he seguit perden-me pel barri hebreu, he descobert una petita plaça molt acollidora amb algunes botigues i una mena de MacShawarma….de fet es troba a dos carrers de l’alberg, i no ho he descobert fins avui.
De tornada dins d’una església hi havia un grup de gent tocant la gaita! però en sentit literal, no figurat!, i m’he quedat una estona veient l’espectacle.


Cròniques Palestines.Dia 4. Visita als campaments.

Finalment avui he complert l’objectiu principal del viatje, la visita als campaments de refugiats palestins, el problema es que degut als enfrontaments d’ahir a Jerusalem la situació s’ah tornat més tensa en tant que segura per entrar o sortir.
A les 8 era a la seu de la ONU, m’he trobat amb la Paz i hem estat comentant els disturbis d’ahir mentre arribava en Mateo, el meu guia, i en Aiast el xòfer autòcton que ens portarà amunt i avall, a les nou sortim després de fer un café jerusalemita, aigualit i amb cardamom ideal per regular la flora intestinal…
Hem sortit direcció Betlem cap al Dheisheh Champ, i el Beit Jibrih Champ, dos campaments de refugiats que ja fa més de 50 anys que existeixen, actualment queden fusionats amb la ciutat de Betlem, son construccions més o menys correctes amb els serveis mínims d’aigua i llum, a mi em recorden per ser més concís als antics barris de la Mina o la Verneda de Barcelona.
Hem anat a visitar una familia a qui el gobern Israelí els està fent mobbing urbá, la família viu en una casa envoltada de terrenys on pasten les seves bésties, el gobern Israelí ha construit envoltant la casa edificis d’alt estanding, de manera que queden rodejats per enormes edificis i reduïnt els terrenys, creant una forta pressió, per desgràcia la família no hi era. He pogut veure de ben aprop el famós i controvertit mur, una banda el veu com un protecció i l’altre com una invasió i una violació dels drets humans.
Després hem fet un dinar ràpid i hem aprofitat per parlar amb l’alcalde d’una de les poblacions que està veient com la construcció del mur els deixa sense terres per cultivar i els treu una activitat que ve de generacions pasades ens ha convidat a un café dessembussador, i ens ha ensenyat el plànol de construcció del mur explicant-nos com s’estan quedant sense terrenys, la UNRWA s’encarrega d’estudiar els casos i buscar solucions comprant terrenys al gobern Israelí, o en algún cas traslladant les famílies més afectades.
La aventura ha començat al tornar cap a Jerusalem, doncs aviam de passar per el pertinent Checkpoint, com quan creuem la duana andorrana però més estricte, de fet normalment no hi ha problemes però com tot, depén del cocacolo ( cocacolo=xaval de menys de 20 anys que no sap res i només vol demostrar que com a militar, té el poder) que et trobis. En el nostre cas i en el primer chekpoint han volgut registrar el cotxe, però els cotxes de l’ONU son vehicles diplomàtics i no els poden registrar sota cap motiu, evidentment el cocacolo no s’ha cregut la história i s’ha posat gallet amb el xófer, s’ha lantat devant del cotxe i ens ha fet fer mitja volta, després de vint minuts hem arribat al segon control, aquest més gran, i amb més cua, equivocadament hem cregut que ens deixaríen passar però devíen ser cosins amb l’altre element, doncs ens ha dit el mateix.
En Mateo ha trucat a la central per explicar la situació, i ens han recomanat una sortida per un checkpoint menys concorregut i on ja s’ha passat més d’un cop, de fet com en els altres, la história ha anat igual, amb la diferéncia que mentre la noieta ens tornava la documentació el Aiast ha donat sense cap intenció estranya, això ens ha dit, a la maneta de neteja del parabrisas, com a resultat un raig d’aigua ha anat a para a la cara de la noieta que no ha semblat entendre d’on venia l’aigua tot mirant al cel, documents en mà el Mateo li ha dit “run”…
Mentre ens pixàvem de riure arribàvem a Jerusalem……un gran dia.

En Mateo, Fadel, i Aiast

Cròniques Palestines.Dia 3. El mur de les lamentacions.

A la espera que arribi demà per anar a visitar els camps de refugiats amb la gent de la UNRWA, he aprofitat avui per fer una visita més a intensa de la part vella i deixar-me portar per la massa.
La visita ha transcorregut pel barri hebreu, la diferencia entre barris es notable, al barri hebreu no hi ha tantes botigues, i la gent no es tan insistent a l’hora de vendre’t qualsevol artefacte  o suvenir de Jerusalem,  visualment es més lluminós i  està més net, i es pot passejar amb plena tranquilitat.
He seguit durant uns minuts un grup de turistes que anàven amb guia, i sense imaginar-m’ho m’han portat de nou al mur, aquest cop per una altre de les seves entrades.
Heu de saber que per accedir a la plaça on estroba el mur de les lamentacions ha de ser obligatoriament per qualsevol dels controls que té la policia a cadascuna de les seves entrades, allà es passa per sota un arc detector i les bosses passen per un escàner, així impossibiliten l’entrada de qualsevol objecte perillós.
Un cop dins la plaça he estat una estona observant la gent, hi ha jueus que venen de diferents països i diferents llocs del territori israelià, i es fan fotos amb el mur de fons, volía quedar-me fora del lloc de les plegàries, però finalment hi ha hagut d’entrar, he agafat de nou la kippah, i no sé per què no serà el darrer cop, i he entrat de nou avui no hi havia tanta gent com ahir la tarda, però hi havía dos grups d’escolars que estàven aprenent a reçar, i ho feien com si d’una cançó es tractés.
Després d’una bona estona he sortit fora de la ciutat vella, i m’he apropat fins on es troba el cementiri jueu, i el conegut “monte de los olivos” he vist un parell de edificacions religioses força interessants, èren la Zechariah Tomb, i la Tomb of Absalom; i molta policia i militars, de fet hi hagut un moment en el que un helicòpter sobrevolava la zona de molt a prop.
Desprès de fer algunes fotos al cementiri jueu, he tornat cap al barri vell, es curiós com desprès d’un parell de dies ja sento com la meva àrea de moviment es va extenent més enllà dels carrers més propers a l’alberg.
Avui he pogut dinar en un autèntic bar jerusalemita, amb els seus falafels, febab’s,  humus, pites, etc….picants, això si, amb una coca cola per esmorteïr i destruïr el picant…per acabar un típic té amb menta, tot plegat 34 shékels, que al canvi son prop de 7 €.
Demà al matí he quedat a les 8 a les dependències de la UNRWA, així que matinaré, cosa no gaire difícil ja que a les 6 del matí es de dia ja, i aniré xino xano, a punt per la visita.

aprenent les oracions

Tomb of Absalom


Cròniques Palestines.Dia 2. La UNRWA






Avui he pogut contactar amb la gent de la UNRWA, he agafat un taxi per anar fins a les seves instalacions, la calor segueix apretant, tot i que per internet diu que estem sobre els 18 graus, hi ha una mena d’onada de calor d’aire procedent del desert, la realitat es que estem al voltant dels 34-35 graus, amb un polsimen en suspensió que porta el mateix vent.
A la UNRWA he conegut la Paz, la noia amb qui vaig contactar per mail, una noia de Santander amb parella canadenca que fa un any que està a càrrec del depertament de Relacions Externes. Hem parlat sobre la visita als campaments, que realitzarem finalment dimecres i dijous tot el dia.
Com que era prop del migdia he dinat amb els treballadors de l’UNRWA, allà hi havia gent d’altres departaments i hem pogut parlar una estona sobre el caos polític que regna a Palestina i més concretament a Jerusalem, he pogut constatar que es un problema que té un complicada solució, si la té, ara sembla que Palestina ha donat l‘esquena a EE.UU. un dels pocs països que el recolzava.
Tot i que hi ha molt barris amb una probessa constatable i Israel destrueix cases per construir vivendes noves, estrategia per desplaçar als Palestins, res comparable doncs amb la situació dels campaments de refugiats saharauís.
El tema Palestí es com la patata calenta que es passen alguns països de mà en mà, i que molts intentant solventar amb tractats ridiculs com el d’Oslo, que va deixar en mans d’Israel el control de l’aigua d’algunes zones Palestines que viuen de l’agricultura.
A la tarda he hanat a fer un vol per la ciutat vella i m’he arribat fins al mur de les lamentacions, per arribar he hagut de passar un control policial amb detector de metalls i tot, uncopo a la plaça i per apropar-me al mur m’han fet tapar el cap amb la “kippah”, que es aquella mena de petit barret que porten els jueus, també he imaginat alguns dels meus amics amb kippah, i passaríen per jueus. Després quedat amb el Lorenzo el treballador de Sodepau, per mirar de quedar per veure’ns alguna estona amb els refugiats que ell coneix personalment, m’ha comentat que hi ha una zona aquí a Jerusalem on els colons estan expulsant els palestins d’una manera força sutil, compren parts de terreny on hi ha edificades les seves cases i poc a poc els van fent fora.
Tot i que des de forra sembla que palestina està inmersa en un conflicte interminable, amb moments de tensió, i protestes violentes, aquí els hotels están plens, i per la ciutat vlla només es veuen grups de jubilats i turistes fent fotos i deixant-se entabanar per els venedors dels bassars.


Les dependències de la UNRWA


Cròniques Palestines.Dia 1. Arribada a Jerusalem

Començo a explicar-vos aquesta aventura a terres palestines per que pogueu fer un seguiment més proper.

Per començar us comentaré que per arribar a Tel Aviv, que es l’aeroport més proper, ja comença l’aventura al propi aeroport, l’avió ha sortit a les 06:35, per arribar a Tel Aviv a les 15:00, com que ja sabem que hem d’estar una hora abans d’embarcar, i havia d’embarcar a les 6:00, he hagut de llevar-me a les 04:00, que ja de per si es una mica “molest”. La sort es que la cosa a anat prou bé i ens han donat un petit esmorzar en la primera part del viatge, que per si no us ho havia dit ha hagut de fer escala a Zurich per agafar un altre avió fins a Israel.
Ha sigut un viatge curt però impressionant, hem sobrevolat gairebé tots els Alps, i fins i tot he pogut veure el meu estimat Eiger i la seva imponent cara nord.
Un cop a Zurich i mentre esperava per embarcar he aprofitat per esmorzar de veritat, i he fet un entrepà de seguida m’he enbarcat en la segona part del vol, la més pesada i llarga, he sortit de Zurich a les 9:45 i he arribat finalment a Tel Aviv a les 15:00..conteu les hores, amb turbulències, i deu n’hi do, incloses, i a més al passadís del mig, al seient del mig i a l’ultima fila, 44E per ser més exactes.
En arribar a Tela Aviv, la xafogor ens ha donat la benvinguda, amb lo bé que s’estava a la Seu…, he anat a recollir la motxil.la i fora, al control de sortida m’han tingut més de mitja hora fent-me preguntes, on va, per que viatja, quants dies s’hi estarà, i sobretot per sorpresa meva que hi vaig anar a fer a Algèria…ah Algèria!…clar..una ruta pel desert..mai millor dit!, si els hi he d’explicar que he anat als campaments de refugiats, segur que em fan tornar.
Un cop m’han deixat entrar al pais, he buscat un minibús que m’ha portat a Jerusalem, i a les 176:30 arribava a l’hostal…ara vaig a fer el sopar que demà comença l’aventura!

La nova T1