Autor: <span class="vcard">davidms</span>

L’Ocel·lat..

Des que tinc ús de raó, de la fauna el que m’ha cridat sempre l’atenció són els rèptils, a mida que un creix, s’informa i llegeix guies, i surt amb gent experimentada. Les serps les trobo especialment interessants però no tant com els saures, en concret els llangardaixos, pel seu tamany i per la seva morfologia. Tant el Lluert com l’Ocel·lat son espectaculars, les escates, el cap, les potes amb els dits, fills evolutius directes dels dinosaures ens mostren com eren algunes de les espècies extintes.

Ara fa uns dies vaig poder trobar-me amb un llangardaix ocel·lat que prenia aquest sol pre-primaveral per escalfar la seva sang i començar a activar-se per cercar a aliment.

Però admiració a part els rèptils son una peça importantíssima en l’equilibri de l’ecosistema, igual de cert que també estan en greu perill una gran majoria, un d’ells el gran ocel·lat, el llangardaix més gran d’Europa.

Tot i que en determinades regions on s’ha perdut l’agricultura tradicional i s’ha passat a l’extensiva la població s’ha reduït, igual que també ha passat en llocs que ara s’han urbanitzat o simplement on hi havia camins de terra ara hi ha carreteres.

A d’altres llocs, la persecució encara poc argumentada per creure que son uns grans devoradors d’ous de perdiu, igual que la captura pels col·leccionistes i aficionats als terraris.

Tot i que en conjunt no representa una ran davallada poblacional si que en determinades regions la població aguanta, això fa que estigui en delicat estat de conservació però no suficient encara per afegir-lo a la llista d’espècies amenaçades i actuar amb plans de conservació i protecció com mana el conveni de Berna.

Nosaltres mentre puguem seguirem gaudint de la seva bellesa, i pararem el motor del cotxe per observar-lo amb calma i esperar que abandoni el camí amb aquell esprint que el caracteritza.

Llangardaix Ocel·lat


Neva

I amb l’hivern, malgrat el canvi que vivim, si tot va bé, arriba la neu. La neu no només és important per que les estacions d’esquí puguin fer calaix, amb el que comporta indirectament com la dinamització de l’economia local i evidentment el divertiment per qui la gaudeix.

L’hivern és l’estació més freda de l’any i es tant necessària per la natura i el seu equilibri, com per nosaltres ho és la digestió, multitud d’espècies canvien costums, o aspecte en arribar l’hivern, fins i tot alimentació i territori. Canvis importantíssims i necessaris per tot el que comporta que hi hagi fauna i flora a la natura, regeneració, selecció, i enduriment per exemple entre molts d’altres factors i per descomptat una reserva d’aigua que a mida que la neu fon els aqüífers van afegint al que tenen, si la tardor ha estat com cal.

No deixa doncs de ser un cicle de vital importància per la biodiversitat i el seu equilibri, encara que el paisatge molts cops esdevingui monocromàtic.

Paisatge nevat amb el sol en contrallum.
LLums hivernals


La llana

Ara al desembre, el trencalòs ja comença a finalitzar i perfeccionar la construcció del niu, una construcció que haurà començat a finals d’Octubre amb la prospecció de nous llocs i revisió dels vells. La preferència son les cavitats tot i que pot ser que per la seva manca triï grans repises. La orientació sembla que hagi de ser una factor determinant i cabal, però varia fins al punt que només un 45% estan orientats a sud sud-est, variant en funció del territori i la seva climatologia. Durant aquest període es fàcil veure’l portar material amunt i avall per acabar la construcció del que serà la llar dels dos polls que porti al món. 

Els materials més comuns son branques seques que poden arribar a mesurar fins a un metre per acabar fent un niu que rondarà els 2 metres cúbics, serà doncs entre desembre i gener quan el podrem veure portant el material que serà la base on covaran els ous els dos individus, molsa, llana d’ovella i pells d’altres animals per fer un llit tou  que protegeixi el preuat tresor, una posta de dos ous que tindran entre 3 i 5 dies de diferència i que covaran durant uns 55 dies. Els ous eclosionaran  entre febrer i març, en ple hivern, i amb una diferència d’uns 5 dies entre el primer i el segon, aquesta diferència serà la que farà que el primer, més viu i espavilat reclami amb més contundència el menjar, una contundència que el farà agressiu contra el més petit i dèbil que acabarà devorat pel més gran. 

Per aquest motiu, la nostra manera de donar una empenta a aquesta gran au, i potser facilitar la colonització de nous territoris propers, és concentrar en dos punts de pas habitual, manyocs de llana d’ovella, intentant així que els trobi prop d’on troba aliment i triï aquella zona per començar a fer el niu i establir-se, sobretot si son nous individus.

Adult de trencalòs transportant llana al bec.

Moviments

Preludi hivernal com pocs a muntanya és el moviment dels isards buscant la bona herba entre la mitja i l’alta muntanya abans que la neu dificulti l’accés a l’aliment

L’isard és un dels grans herbívors que habiten en les zones més altes de les serralades, amb un pes que pot arribar als 60 kg, canvien el seu pelatge per adaptar-se a les condicions climatològiques, per tant una de tantes espècies que s’adapten als canvis naturals de la muntanya. A l’estiu es freqüent trobar-los pasturant prop dels cims, d’on no solen moure’s gaire, a l’hivern en funció de la neu i el seu aliment, podent arribar a baixar fins als 600 metres. Les seves peülles i la poca musculatura a les extremitats els fa àgils i ràpids en qualsevol tipus de terreny sobretot pedregós i escarpat.La vista, olfacte i oïda són excel·lents. Això els ajuda a identificar ràpidament als seus depredadors, com els óssos, els llops, els linxs i els homes. Altres perills que aguaiten als isards són les allaus, fins al punt que no és rar trobar ramats sencers morts per aquesta causa a l’època de desglaç.

Isards en una tartera a la Muntanya d'Alinyà

Tardor

Sens dubte és la meva estació preferida, els colors i la llum son inigualables fins i tot la climatologia és perfecta, la natura es prepara per hivernar i el més notable és veure com els arbres abans de perdre les fulles, canvien el color d’aquestes.

Però perquè passa?, a la tardor el dia s’escurça i el temps es torna més fresc, això fa que l’arbre hagi de reduir la producció de clorofil.la i augmentar la de xantofil·les i carotens, que ja estaven presents en l’època vegetativa però no eren visibles perquè la clorofil.la dominava per sobre d’ells. Comencen doncs a aparèixer els colors ataronjats i grocs de les fulles. En el cas dels colors liles i vermells són deguts a les antocianines, pigments naturals, que es produeixen a les fulles a la tardor a partir de la glucosa que s’ha acumulat durant l’estiu.


Tardor a les valls de Valira – Alt Urgell


Virus i bacteris

Quan parlem dels voltors com a reguladors naturals, no ho diem perquè siguin depredadors, al contrari, ho diem com a carronyaires, i així serà sempre, un herbívor és un herbívor i un carronyaire un carronyaire, no podem canviar els rols, ni ells tampoc, i no podem pretendre que els canviïn per que ens interessa.

Parlem de reguladors però per la seva condició d’equip eliminador de cadàvers, i els cadàvers sembla que no fan nosa, i més si no els veiem,”- la natura ja farà pensen alguns…

Doncs bé si, ja ho fa, els petits mamífers pocs cops moren sense que cap depredador s’en adoni, de fet s’els cruspeixen, però els gran mamífers que…els grans herbívors que..?…vam tenir la genial idea d’exterminar els seus depredadors i ara quan moren…de vells, de malalts, per accident…allà queden.

En el procès de descomposició d’un cadàver la matèria anteriorment viva degenera per arribar a una forma més simple de matèria, la matèria mineral, desprès apareix la putrefacció, on apareixen els microbis i els virus i els bacteris, no oblidem que els vertebrats son els grans reservoris de malalties que poden afectar a l’ésser humà, i aquestes apareixen sobretot en el procès de descomposició d’un cadàver. S’escampen per l’aire, evidentment com ho faria un refredat, i també per contacte animal, mossegada i fins i tot per picada de paparra, puça…etc…

I els voltors que pinten en tot això…? Doncs son els nostres protectors, els únics que son capaços d’eliminar tots aquests virus i bacteris que queden al descobert i que apareixen en el procès de descomposició d’un cadàver, i no només això sinó que ells no en son portadors, com si passaria en el cas d’altres animals que poguessin menjar-se part d’un cadàver.

I els volen eliminar…si als voltors, de fet al 2006 a causa del famós diclofenac, antiinflamatori animal usat en ramaderia, va desaparèixer el 94% de la població de voltors, com es van adonar…doncs per la reaparició de la ràbia en la població humana, les investigacions del departament de salut indi van confirmar la relació directa entre la desaparició dels voltors, el diclofenac, i l’aparició de la rabia i altres malalties. Des d’aleshores hi treballen per restablir l’equilibri en la població de voltors i mantenir-ne la població en bon estat, podríem dir que els voltors a l’Índia també son animals protegits com les vaques. El nostre país no ha volgut aprendre la lliçó i son les entitats conservacionistes i naturalistes les que pressionen al Govern per prohibir el diclofenac, i altres derivats tant perjudicials per als nostres voltors.


El consell dels Voltors.

“El consell de voltors ens hem reunit, ens hem assabentat que ens voleu fora, que no ens voleu més, ens acuseu, sense proves, que matem el vostre bestiar, i que som els culpables de les vostres pèrdues. Hem conviscut durant molts anys amb els vostres avantpassats, ells ens coneixien i ens respectàvem, ens veien eliminar el bestiar que moria per malaltia o accident fins que vau canviar la vostra manera de ser pastors, de conviure amb la natura, de respectar els essers vius. Us molestàvem, nosaltres i el llop, l’ós, el linx, les àligues, genetes, fures, fagines, guineus…alguns encara es recuperen, d’altres mai més els veureu per aquí.
Ja fa mig segle ho vau intentar i ens en vam sortir, avui de nou ho intenteu, i sense cap argument lògic no voleu que netegem el medi per on us moveu i feu pasturar el vostre bestiar, no voleu que evitem que apareguin de nou malalties com la ràbia, la brucel·losi, l’antrax, la leptospirosi…Us estimeu més un medi nu, buit, un ecosistema malalt que vagi morint poc a poc, on els pocs animals que quedin acabin enmalaltits per manca de depredadors i superpoblació, un bosc que avanci més ràpid del que ho fa, unes plagues més difícils de controlar…..
Però encara no heu après que no estem aquí per evitar tot això i més, estem aquí per evitar el que vosaltres ja fa anys que heu començat, el vostre declivi. Es tracta de conviure tots plegats, noslatres estem disposats, però el vostre egoisme no us deixa obrir els ulls.
Ara us molestem de nou, voltors, llops, ossos….després cabirols, isards, guineus, teixons, i desprès insectes i més tard les plantes i aleshores serà tard.
Els voltors evitem la propagació de malalties, el llop i l’ós equilibren la població d’herbívors evitant la superpoblació i la sobrepastura i afavorint així herba amb suficient nutrients, cosa que també fa canviar els llocs de pastura i evita el tancament del bosc i l’empobriment del sotabosc; la guineu i els mustèlids ajuden en la dispersió de llavors amb els seus excrements, llavors de fruites que abans han estat flors i han estat pol·linitzades per abelles i altres insectes que a l’hora son aliment per les aus, i controlen les poblacions de petits mamífers, evitant la seva expansió a nuclis habitats i conreus.
Però ja fa molt temps que aguantem les vostres accions, l’escalfament del clima i la contaminació ja us portaran directament al final, ens extermineu o no, i es que no heu après que és l’home qui pertany a la terra i no la terra.
29

Lo gall

Hi ha poques sensacions a la natura que es puguin igualar de cap altre manera, sobretot quan la sents amb passió, passejar per un bosc vell, veure una posta de sol des d’un cim…trobar-te amb fauna salvatge fent la seva amb normalitat…

Però la que segur que més impressiona es la de trobar-te amb fauna en perill, o en el seu hàbitat, però en el seu hàbitat real…no de dir, aquest és el típic lloc on hi viuria un llop…no, sinó saber que ets en un lloc on hi ha llop!

Per desgràcia aquests llocs son pocs, un exemple es el bosc típic de gall fer, quan recorres boscos i boscos i treballes amb aquesta espècie al final saps quin és l’hàbitat idoni per aquesta espècie, però molts cops tinc la sort de treballar amb aquesta espècie en el que si és el seu hàbitat idoni.

El bosc de gall fer, és un bosc especial, un bosc salvatge que segur que no trepitja gaire gent, però un bosc especial per que el gall fer també ho és, es una espècia hereva de la ultima glaciació, en que després d’aquest període es va anar retirant cap als llocs més alts i freds, que a més han de ser llocs amb una forta presència de pi negre. Escoltar el seu cant en les matinades de primavera és una experiència màgica, però encara ho és més passejar pel bosc i veure’l de lluny, tranquil, peonant i buscant aliment.

Però el futur d’aquesta espècia passa per entre d’altres factors en la conservació i gestió del seu medi, el bosc de pi negre, i l’accés a aquest, sobretot a l’hivern amb motos de neu, raquetes, etc…aquesta gestió va per protegir i respectar les zones més fràgils, com els cantaders, i mantenir-les allunyades de zones d’extracció forestal, però tenint en compte que sí que cal una regeneració del pi negre i una neteja del bosc per tal que aquest tingui prou llum per créixer com cal, tot un equilibri en la gestió. És una espècie forestal de distribució paleàrtica boreal acostumada a viure amb climes freds i presència de neu i la major part del temps està reposant a sobre de les branques de grans arbres.

Hi ha una gran diferència entre el mascle i la femella, tant per les seves dimensions com pel color del plomatge. D’això se’n diu dimorfisme sexual; i és que el mascle sol assolir des dels 4 als 6 quilograms de pes mentre que la femella uns 1,5 a 2,5 quilograms. La coloració general del mascle és totalment negrós i grisós, a la part del pit té reflexos de color verd metàl·lic i el carpó de l’ala presenta una taca blanca. La part ventral i al final de la cua varien del color negre al blanc depenent de la subespècie. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota del bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall, una carúncula a sobre l’ull de color roig que s’infla i coloreja durant l’època de zel i els tarsos plumats.
La femella té una coloració críptica, és a dir, un color del plumatge totalment adaptada als colors de l’entorn del medi on viu, i és que, com que fan el niu a terra han de tenir un camuflatge molt bo per no ser descobertes quan estan covant el niu. Les tonalitats van dels marrons foscos fins a marrons clars passant per motejats blancs i negres. La part ventral és de color lleugerament més blanquinós i groguenc i també presenta carúncula però de menor dimensió que el mascle i els tarsos també plumats.
Fan el niu a terra com totes les gallinàcies i cada femella sol posar de 6 a 7 ous que incubarà uns 24-26 dies. Sortiran els polls que estaran amb la mare fins als 3 mesos d’edat i a partir d’aquest moment ja s’independitzaran.
Tot això per explicar-vos com és de màgic i increïble estar buscant rastres de gall fer i veure parèixer un de lluny, i observar-lo amb atenció i amb cura de no destorbar-lo, però també amb emoció i pena ja que és una espècie condemnada.
Tinc algunes imatges de gall fer fetes des d’un aguait especialment per aixó, però us en deixo una que fa referència al que us he comentat…la troballa casual, en aquest cas d’una femella, que poc a poc es va anar allunyant tot i veure’m.

Els voltors NO ataquen.

Desprès de molts titulars de mitjans informatius, queixes, denúncies sense fonament ni proves, i difamacions d’algun personatge i altre he cregut convenient fer aquesta entrada, aquest incís, aquest aclariment amb fonament, i basat en dades empíriques i la meva experiència en la gestió d’un punt d’alimentació suplementària per aus carronyaires.

I començaré pel principi, els voltors NO ataquen, ni ho faran, abans moriran de gana, però abans de morir de gana visitaran granges i abocadors en busca de restes, com alguns ja fan ara. El voltor va estar a punt d’extinguir-se fa 40 anys, des d’aleshores s’ha treballat en la reintroducció d’aquesta espècie (voltor comú) per equilibrar l’equip de carronyaires de la natura, desequilibrat com no podia ser d’un altre manera per l’acció directa de l’home.

En un anterior post ja vaig explicar quins son els beneficis que aporten a la societat i a la natura, així que no em repetiré. El que si puc i vull explicar es el per què tinc tant clar que no ataquen, primer per instint, és una au carronyaire, només s’alimenta de bestiar mort, o moribund, i després per morfologia, no està dissenyat ni preparat per atacar, no és àgil en vol com per perseguir una possible pressa, no és àgil en el terra com per enfrontar-s’hi i no disposa de grans urpes ni d’un bec esmolat per infringir un primer atac per danyar i ferir una pressa, això a més salta a la vista, no saben caminar i la seva gran envergadura el fa maldestre al terra, en quant al vol, si qés un gran planador, i això li serveix per poder volar hores i hores sense cap esforç a la recerca d’un cadàver. A Catalunya tenim grans rapinyaires amb un vol àgil i ràpid que permet seguir i llençar-se sobre les seves presses, i amb poderoses urpes per agafar-lo amb força i subjectar-lo fins causar-li la mort mentre el va devorant, la natura és així. Comparar un voltor amb una àliga daurada és com comparar un cabirol amb un llop…o un pingüí amb un tauró.. a que sona estrany….

Ja fa més de dos anys que gestiono dos punts d’alimentació a la Muntanya d’Alinyà, i dos cops per setmana faig aportacions en aquests punts d’alimentació i amb el temps i unes rutines molt marcades els voltors han acabat agafant confiança i baixant mentre estic finalitzant l’aportació, els veig i els he vist de ben a prop, més que la majoria per no dir tots d’aquells qui diuen saber que els voltors son capaços d’atacar, per això tinc tanc clar que son incapaços de fer-ho, i no per què em coneguin, el dia que em mori amb ells a prop, se’m cruspeixen si o si…no ho fan per que no saben, no només no saben fer-ho sinó que no saben ni enfrontar-se, no saben treballar en equip si no es per fer desaparèixer un cadàver. Son porucs i maldestres al terra, els costa fins i tot fugir i molts cops es molesten entre ells de tant grans que son. Durant aquests anys han après quines son les meves rutines d’aportació però curiosament no han après quins son els meus punts dèbils, ni tant sols han après a organitzar-se com a equip letal, arriben a baixar entre 160 i 220, imagineu-vos el que duraria si ataquessin, per un moment canvieu voltors per àligues, llops, gossos salvatges, etc…

Però que passa amb els presumptes atacs, dels que curiosament MAI hi ha un vídeo, sempre el vídeo ens mostra l’animal moribund i els voltors allà fent feina, el vídeo mai hi és perquè en el moment que hi ha entre que el bestiar està en perfecte estat, aquest passa a estar devorat pels voltors, hi ha unes hores en que està sol i ningú, per tant, pot dir quina ha estat la causa que ha portat a aquell pobre animal a emmalaltir fins al punt que els voltors l’han identificat com un cadàver, o un animal amb els minuts comptats;i per això tampoc hi ha gravació, i com ho saben els voltors, doncs ho saben, d’això s’encarreguen, igual que hi ha ocells que saben quan han de migrar, i erugues que s’han d’enterrar i senglars on buscar aigua…..es la natura i sap més del que nosaltres sabem d’ella.

Que es el que passa però, davant d’aquest defalliment, per exemple per un part amb complicacions, de malalties com l’enterotoxèmia, com septicèmies o pneumònies que liquiden un vaca en menys d’un dia, no hi ha ningú prou al cas per detectar-ho a temps, i al final els voltors que ho veuen, aprofiten i comencen, molts cops amb l’animal mort i d’altres a punt de morir, a devorar l’animal. En unes jornades de ramaderia i voltors els ramaders que es queixaven dels atacs coincidien en un aspecte, en que en algun moment havien abandonat l’animal, “- ahir la nit estava bé i a mig matí se’l menjaven els voltors….”

Cap, i dic cap, va dir com els voltors ordenant-se en formació havien seleccionat un dels animals i mentre uns feien feines de distracció els altres l’atacaven per la rereguarda fins causar-li la mort, que això és el que jo entenc com un atac.

Ara bé caldria preguntar-se moltes coses, com per exemple que fan les vaques a punt de parir amb el ramat a muntanya i no hi son a la granja, per què hi ha tant interès en culpar als voltors de la mort del bestiar, a simple vista es fàcil, si hi ha mort hi ha voltors i ells no fallaran mai. S’ha donat casos de mossegades de gossos salvatges, de guineus en vedells, i fins i tot de corbs, però els voltors arriben quan la festa ja està començada. Hi ha estudis que demostren que hi ha una relació entre els parts i els voltors, però segueixen parint vaques soles a muntanya.

També és curiós que Catalunya sigui la única comunitat autònoma on encara es compensin els “atacs” de voltors, serà que els voltors catalans ataquen..

Siguem seriosos, prou de difamar, prou de jugar amb la natura en benefici d’altres i prou de parlar sense fonament!

 

©Davidmsfoto


Trencalòs

De la majoria de grans aus hi neix una llegenda, pel tamany i l’aspecte, en el cas del trencalòs deien que menjava nens, que era capaç d’empènyer besties barranc avall per després cruspir-les, i la més maca la del au Fènix, pels seus vols en picat per deixar els ossos al trencador i pujar de nou enlairant-se, un efecte visual que juntament amb el desconeixement semblava que ressorgia després d’estavellar-se contra les pedres i mostrant el seu pit ataronjat en la vertiginosa pujada.

En molts casos llegendes i històries que van fer que estigués molt a punt d’extingir-se. El treball de molts naturalistes i entitats conservacionistes va aconseguir aturar aquest declivi.

Per tothom es sabut ja que el trencalòs s’alimenta en un 95 % d’ossos i que es capaç d’ingerir-los d’una mida de fins a uns 30 cm, el seu esòfag elàstic comunica directament amb el seu estòmag, a diferencia dels seus cosins voltors, la adaptació del seu tub digestiu i unes glàndules gàstriques molt potents el fan únic i especialitzat en aquesta dieta osteòfaga.

Les seves necessitats alimentàries corresponen a la necessitat calòrica en funció de les estacions, 535 KCal durant primavera-estiu i 615 durant la tardor-hivern aproximadament, es difícil fer un càlcul aproximat ja que cada ingesta varia l’aportació calòrica però rondaria uns 500 gr. per dia. Evidentment igual que els grans rapinyaires poden estar dies sense menjar, no tants en època de cria, on s’ha calculat que una parella que alimenta un poll jove amb normalitat consumeix durant aquest cicle anual uns 350 kg d’aliment, és a dir uns 350 kg d’ossos eliminats del medi per parella de trencalossos. Que juntament amb l’anterior eliminació de cadàvers del voltors eviten la incineració d’aquests cadàvers estalviant emetre més de 193.000 tones de co2 a l’atmosfera. Però això és ja un altre tema, juntament amb la permissió per part de les administracions de la administració de certs antibiòtics al bestiar domèstic que son mortals per als voltors, i amb ells incloem al trencalòs.

Tornant al trencalòs, quan el veiem volar hem de saber que aquests vols son vols prospectius i que dediquen el 80 % del seu temps diürn a volar buscant aliment, traduït en quilòmetres i tenint en compte que el territori normalment forma uns 50 km2, poden realitzar recorreguts d’uns 400 km sense gairebé esforç i només deixant-se portar per les tèrmiques que es formen en l’aire.

Però anem al que menys es coneix, la coloració o tintat de les plomes del pit i el cap, com ja sabeu el trencalòs es negre amb el pit i les plomes del cap de color blanc, fins fa anys es pensava que el tintat del plomatge es donava només en exemplars joves, el seguiment d’alguns individus i posterior filmació mostren com exemplars joves encara amb plomatge negre es banyen en basses de fang amb component fèrric, potser en una mena de pràctica per a futures tincions o banys, també es creia que anava associat a l’eliminació de paràsits com fan altres animals, però un seguiment de 8 parelles durant unes 2000 hores d’observació va fer descartar aquesta opció i també el fet que els paràsits poden establir-se en altres parts del cos on n hi ha tintat. Aquest seguiment conjuntament amb el de 33 trencalossos captius amb possibilitats de banyar-se van determinar que el tintat i el to augmentava a mida que l’individu es feia gran i que sobretot es donava amb més intensitat en femelles que en els mascles, per tant aquest comportament únic i innat es l’expressió d’una jerarquia molt marcada i en el que la femella te un paper molt important, en aquest estudi es van observar 143 còpules en les que en 142 la femella era la que mostrava un color més intens.

En les imatges tenim un cap d’un exemplar jove i un exemplar adult en cos sencer. Fixeu-vos que a simple vista ja denota un port diferent als altres voltors, la seva figura estilitzada i la seva cua allargada recorden morfològicament a una àliga, mentre que la resta de voltors son d’aparença més vertical amb una cua que gairebé toca el terra.

La famosa escleròtica vermella apareix en els individus abans  de començar la muda als 13-15 mesos, aquesta escleròtica es dilata en casos d’excitació i serveix també per la comunicació entre individus, però a part també i com la majoria de rapinyaires tenen una vista excepcional, els voltors son capaços de veure una peça d’uns 6cm a 1000 metres d’alçada, els trencalossos no son menys i la seva capacitat visual es deu a que en l’interior dels seus ulls hi ha dues fòvees òptiques, penseu que els éssers humans en tenim una, però això no es tot hi ha estudis i observacions en que es demostra que en els dies de boire els trencalossos prospecten d’igual manera, possiblement aquests ulls tenen part de visió infraroja, més encara tenint en compte que moltes aus es poden orientar amb cel cobert gràcies a la percepció de la llum polaritzada en longituds d’ona properes als ultraviolats.

Però es capaç d’escoltar el trencalòs?..tot i que en comptades ocasions utilitza la veu i a diferència d’altres aus, el trencalòs no necessita utilitzar la seva oïda, per això es de construcció més simple a nivell sonor, tot i que si que l’ajuda a percebre les variacions de pressió atmosfèrica i les diferències d’alçada durant el vol. En el cap del trencalòs podrem identificar l’orifici auricular darrere de l’ull i una mica per sota, marcat amb una petita ratlla negra.

I que me’n dieu dels bigotis, doncs com els cànids i els felins les vibrisses del bec i la barba li atorguen el sentit del tacte, s’ha demostrat que son capaços de trobar aliment mig enterrat a la neu buscant amb el bec, però a part i en coordinació amb l’oïda els ajuda a ajustar la seva posició durant el vol percebent les vibracions  en els canvis de pressió malgrat les corrents d’aire. Tot i que hi ha autors que diuen que es una simple característica morfològica, el cert es que no deixa indiferent a ningú ja que alguns escultors en època romànica ja remarcaven aquestes barbes en els seus gravats, i de fet en alguns lloc i èpoques els hi ha donat el nom  “Aquila barbatta”, “avvoltoio barbuto”, o “bearded vulture”. Hi ha tot un món per descobrir sobre el trencalòs, els voltors i les aus, aquí només he fet una petit post introductori, si us interessa el tema hi ha moltes publicacions per descobrir i internet és un món ben ampli.