Nature & conservation

Lo gall

Hi ha poques sensacions a la natura que es puguin igualar de cap altre manera, sobretot quan la sents amb passió, passejar per un bosc vell, veure una posta de sol des d’un cim…trobar-te amb fauna salvatge fent la seva amb normalitat…

Però la que segur que més impressiona es la de trobar-te amb fauna en perill, o en el seu hàbitat, però en el seu hàbitat real…no de dir, aquest és el típic lloc on hi viuria un llop…no, sinó saber que ets en un lloc on hi ha llop!

Per desgràcia aquests llocs son pocs, un exemple es el bosc típic de gall fer, quan recorres boscos i boscos i treballes amb aquesta espècie al final saps quin és l’hàbitat idoni per aquesta espècie, però molts cops tinc la sort de treballar amb aquesta espècie en el que si és el seu hàbitat idoni.

El bosc de gall fer, és un bosc especial, un bosc salvatge que segur que no trepitja gaire gent, però un bosc especial per que el gall fer també ho és, es una espècia hereva de la ultima glaciació, en que després d’aquest període es va anar retirant cap als llocs més alts i freds, que a més han de ser llocs amb una forta presència de pi negre. Escoltar el seu cant en les matinades de primavera és una experiència màgica, però encara ho és més passejar pel bosc i veure’l de lluny, tranquil, peonant i buscant aliment.

Però el futur d’aquesta espècia passa per entre d’altres factors en la conservació i gestió del seu medi, el bosc de pi negre, i l’accés a aquest, sobretot a l’hivern amb motos de neu, raquetes, etc…aquesta gestió va per protegir i respectar les zones més fràgils, com els cantaders, i mantenir-les allunyades de zones d’extracció forestal, però tenint en compte que sí que cal una regeneració del pi negre i una neteja del bosc per tal que aquest tingui prou llum per créixer com cal, tot un equilibri en la gestió. És una espècie forestal de distribució paleàrtica boreal acostumada a viure amb climes freds i presència de neu i la major part del temps està reposant a sobre de les branques de grans arbres.

Hi ha una gran diferència entre el mascle i la femella, tant per les seves dimensions com pel color del plomatge. D’això se’n diu dimorfisme sexual; i és que el mascle sol assolir des dels 4 als 6 quilograms de pes mentre que la femella uns 1,5 a 2,5 quilograms. La coloració general del mascle és totalment negrós i grisós, a la part del pit té reflexos de color verd metàl·lic i el carpó de l’ala presenta una taca blanca. La part ventral i al final de la cua varien del color negre al blanc depenent de la subespècie. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota del bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall, una carúncula a sobre l’ull de color roig que s’infla i coloreja durant l’època de zel i els tarsos plumats.
La femella té una coloració críptica, és a dir, un color del plumatge totalment adaptada als colors de l’entorn del medi on viu, i és que, com que fan el niu a terra han de tenir un camuflatge molt bo per no ser descobertes quan estan covant el niu. Les tonalitats van dels marrons foscos fins a marrons clars passant per motejats blancs i negres. La part ventral és de color lleugerament més blanquinós i groguenc i també presenta carúncula però de menor dimensió que el mascle i els tarsos també plumats.
Fan el niu a terra com totes les gallinàcies i cada femella sol posar de 6 a 7 ous que incubarà uns 24-26 dies. Sortiran els polls que estaran amb la mare fins als 3 mesos d’edat i a partir d’aquest moment ja s’independitzaran.
Tot això per explicar-vos com és de màgic i increïble estar buscant rastres de gall fer i veure parèixer un de lluny, i observar-lo amb atenció i amb cura de no destorbar-lo, però també amb emoció i pena ja que és una espècie condemnada.
Tinc algunes imatges de gall fer fetes des d’un aguait especialment per aixó, però us en deixo una que fa referència al que us he comentat…la troballa casual, en aquest cas d’una femella, que poc a poc es va anar allunyant tot i veure’m.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *