Amb la arribada de l’estiu arriba també aquella sensació, aquell còrrer i endreçar, organitzar i fer lloc, arriba la Sàhara com ho ha fet cada estiu durant els darrers 4 anys, aquest serà el cinquè per nosaltres, el sisè per ella. Han canviat moltes coses des del primer any, ens coneixem millor, som amics i germans i també pares, ha crescut i ha après a parlar el català molt millor que molts espanyols que viuen a Catalunya fa anys, coneix la Seu com si fos casa seva, s’hi sent així.

L’any passat ens vam haver d’empassar moltes emocions i desfer aquell nus a la gola i l’estòmac quan va marxar doncs havia de ser el darrer, però no ha estat així, torna de nou amb ganes de jugar i còrrer, menjar gelats i fer de germana gran de l’Èlia i de cosina de l’Aina, en Martí en Jan, aquest cop sí, exprement el temps com qui exprem una llimona verda, aquest ja serà el darrer estiu que viatgi a Catalunya, que surti de casa seva per reunir-se amb l’altre família, amb la família de Catalunya.

Als campaments res ha canviat, tot segueix igual, el Govern espanyol no en vol sentir parlar, ara l’excusa es la crisi, es ofusca i ens serveix per girar el cap cap altra banda, però de quina crisi parlem si ens comparem amb els refugiats, la seva crisi dura ja 35 anys!..i la va crear el mateix govern que ara diu que es preocupa per la nostra, i si no la pot sol·lucionar que farà ens donarà l’esquena i ens deixarà de banda com ho ha fet amb ells, donarà l’independència a les autonomies quan ja no les pugui ajudar-robar.

Però això es política i la política es va inventar per que el ric i poderós poguès fer ballar al pobre enganyant-lo i fent-li creure que era el que millor li convenia, i des de l’epoca feudal fins ara poc a canviat. O hi ha algún col·lectiu desfavorit o clase social mitja-baixa que hagui millorat la seva qualitat de vida?…

Però tornant al Sàhara, les coses no han canviat en 35 anys, o potser si, alguns pares i mares hem fet un esforç, i hem acollit uns nens com si fossin nostres, els hem ensenyat que l’amor va més enllà del que s’endú el desert, que no té color ni disitinció social, i que tot esforç té una recompensa, o potser això ens ho han ensenyat els nens a nosaltres, en tot cas se’ns presenta un estiu de jocs, festes majors, i activitats infantils i de lleure per que la nostra nena saharuí ho passi el millor que pugui, encara que hi hagui retalls en coperació o que els ajuntamens no paguin els diners que deuen a les ONG’s inventant mil excuses, però no ens fa por la voluntat, l’esforç, la confiança i la amistat ens fan seguir endavant amb els projectes, quan arriben els infants recuperem aquella sensació d’estiu, aquella olor del Sàhara que porten inpregnada i aquella escalfor que et donen i ens recordarem dels estius de la nostra infantesa, d’aquella sensació de despreocupació, i d’aquells jocs a les places del poble, i aleshores ens vindrà al cap aquella cançó que deie…

“Vine que anirem enrere
Si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere
Als dies de la nostra infantesa
Quan jugàvem tots junts i sempre i molt
Quan no tocàvem de peus a terra
En les llargues tardes d’estiu
Quan jugàvem a ser esclaus i les tempestes ens alliberaven
Quan érem màrtirs d’aquells de quedar-nos en calçotets
i lligats a la barana… i tu vigila que no ens vegi la mare
Quan l’avi volia que l’ajudéssim a regar l’hort
i ens volia ensenyar a plantar tomàquets
Però a nosaltres no ens agradava gens
això dels tomàquets; nosaltres érem pirates!
Veus? Tot això ara queda massa lluny
i llavors érem petits i no ens adonàvem
que la gent gran no era feliç…
I que només ho semblava.

Vine que anirem enrere
Si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere
Abans érem el record que tenim ara
Mira el pintallavis vermell de la mare
quan al mirall del rebedor
ens hi apuntava el telèfon d’allà on anava
Mira aquells màrtirs tan valents
que a qualsevol racó del jardí donaven la seva vida, contents
Mira tots els racons d’aquell jardí on vam aprendre
tantes coses, com per exemple: que l’herba hi creixia tota sola
En les llargues tardes d’estiu
Quan ronca el sol i el cel és tan clar
I abans és ara. I sempre és ara. Sempre és ara.

Vine que anirem enrere
Si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere
Als dies de la nostra infantesa
Quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt
Quan vam fer aquell primer conjunt i assajàvem amb tantes
ganes
i després els cabells ja ens arribaven fins el cul
i estaven passant coses molt estranyes
que ningú no les entenia del tot
però ens arrossegaven i se’ns emportaven
I un dia vam fer una “comuna” i vam marxar de la nostra
barriada, vam anar a viure tots junts: primer a un pis
petit
que quasi sempre semblava els encants,
i més tard a una masia una mica tronada
i llegíem “Els Pirats del Dharma” d’en Jack Kerouac. I
somiàvem…
En les llargues tardes d’estiu

Però aquí comença una altra història
Ara érem hippies i érem músics i parlàvem
de l’amor lliure, del clítoris i “d’arribar-hi junts”
D’un viatge en dèiem un “trip”, i s’ha acabat la nostra
infància.

Però a vegades encara juguem. Res més. Com un miracle.

Vine que anirem enrere
Si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere
Als dies de la nostra infantesa
Quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt
Quan no tocàvem de peus a terra

Aquesta imatge mostre com no han canviat els temps al sàhara, tot i que l’he tractada per què sembli de fa 35 anys, n’es de fa 5…..

Davidmsfoto ©