No hi ha dia que no deixi de sorprendre’m la majestuosita d’una muntanya com es la del Cadí, bé en aquest cas una serra, amb l’esglèsia de Sant Antoni en primer terme . El mateix dia que passejàvem pel parc i vaig fotografiar els reflexes de l’anterior post, vaig poder veure les darreres llums del Cadí, acompanyat d’aquells núvols que ja fan tardor, que presagien un canvi en la climatologia, i que acompanyant a tant espectacular imatge.
Amb el zoom al màxim, 200mm apuntava i disparava aguantant el pols ferm, segon a segon la llum anava canviant i anava enfilant-se per la muntanya més ràpid del que jo he fet mai, tot i així mentre fotografiava recordava que un dia jo vaig ser allà, amb aquelles llums amb aquella transformació màgica de la muntanya, i vaig sentir aquella màgia, vaig sentir el canvi de la llum, el canvi de les olors, el canvi de temperatura, i la pau, la pau per no haver-hi ningú més que jo, i per que poc a poc, com el dia i com la llum els sons dels bosc s’anàven apagant.

Vaig sentir la màgia de les darreres llums del Cadí, i encara la tinc dintre meu.