Photographic activities in nature

Protecció del patrimoni……..????Sant Serni de la Mala Sort….!! o de Coborriu

No vull ni volia que aquest bloc fos un bloc de denúncia, per això ja en tinc un altre, però no puc evitar dir res quan veig coses com aquestes, o com va ser en el seu moment l’estat de Sant Martí de Tost, en aquest cas li ha tocat a un altre sant, Sant Serni, a Coborriu de Bellver, conegut també com Sant Serni de Coborriu, i es que em sap greu veure aquesta deixadesa patrimonial que temin avui en dia, sobre tot que tenen els que poden fer alguna cosa, si estigués en les meves mans prou sabeu que ho faria.
Els que em coneixeu sabeu que tinc debilitat per la nostra història i el nostre patrimoni, penso que es el que ens identifica com a poble, i l’hem de conservar i protegir. Això ho dic perquè em ve mal de cap quan veig segons quines aberracions, animalades, o bestieses, ahir vaig estar a Sant Serni de Coborriu, volia calcar unes làpides del 1800 que estan en el que sembla un cementiri, les volia calcar perquè em dona la sensació que algun dia desapareixeran per art de màgia, com que no les he pogut calcar les he fotografiat. Com he dit tenen prop de 250 anys i em sobta i preocupa la seva disposició, hi ha una que està recolzada en un mur com qui deixa un bastó després d’una llarga caminada, el curiós d’aquesta làpida es que a sota de tot hi té dibuixada una mena de corona, us he de dir que son unes lloses de pedra calcària bastant dura, i que estan gravades a mà, com no podia ser d’una altre manera. El perquè de la corona es el que em pregunto, si es que realment ho es, l’altre làpida important, o millor dit gran, es el que em sobta més encara, si es que hi cap la opció, la he trobat arrencant l’herba, la molsa, i les plantes que hi creixien damunt d’ella, però el més increïble es que aquesta làpida enorme, té una doble funció, es la que fixa la barana d’un petit tancat que protegeix un pedestal on imagino hi havia una creu, i que com suposo la màgia l’ha fet desaparèixer.
Doncs així es, una barana de forja, està literalment clavada en ella, suposo que el terra era massa tou i hi van buscar una “pedra”, una pedra que fa gairebé dos metres.
Com l’altre aquesta també té una curiositat i es que al damunt de tot apareix un dibuix d’una gran creu entre el que sembla que son dos arbres, potser xiprers, una altre curiositat, més aviat misteri per a mi, es el fet que algú!? ha esborrat el nom i la data de la mort del personatge, per amagar quelcom potser?, o per pur entreteniment.
Tot i que sembla minimament ben conservada, si ens fixem bé veurem que la única cosa que es fa periòdicament es tallar l’herba, dels voltants, ningú s’ha preocupat, per mantenir el mur que l’envolta i que formava part del camí que anava cap a l’antic poble de Coborriu, darrera l’església hi ha uns matolls que en un parell d’anys la devoraran, i a sobre d’una de les teulades hi creix un arbre que ja fa més d’un metre i que possiblement amb les seves arrels està deteriorant el sostre.
Sembla ser que la història i el temps no perdonen a Sant Serni de Coborriu, datada de finals del segle X, al 1198 els tant estimats Càtars la van saquejar, robant el que hi havia dintre, i tots els seus ornaments, aprofitant els donatius per l’adquisició de nou material van construir dues capelletes als laterals, que com no podia ser, només en queda un, al 1793, els nostres veïns de l’altre banda del Pirineu, la van cremar, potser era hivern i els va agafar fred a la nit, ja era la tercera vegada que s’aixecava quan al 1936 i com no podia ser menys entre elles, va ser profanada durant la guerra civil, així doncs el 1967 s’aixecà de nou i es restaurà per quart cop!!
Del 1967 ençà, no s’hi fet cap remodelació important que coneguem, i sembla que esperi un nou i desgraciat aconteixement per sumar a la seva llarga història, encara que sigui la única església romànica que té un gravat cúbic, es a dir en dues dimensions, d’un orant, o orador, potser no hi ha prou amb això.
Jo, però tot i així seguiré pensant que si que val la pena protegir i restaurar, però per si un cas això no passa i la vegetació i la falta d’interés per part de qui toqui, pot amb ella, jo li vaig fent fotos que sé que li agrada, i potser d’aquí uns anys quan passi per allà i vegi un munt de pedres escampades pel terra somriuré, i pensaré que jo, si que faré que la seva accidentada història no pugui amb ella.

One Response

  1. Quin lloc més preciós!!! Ens l’apuntem per a una propera sortida. Molt bona entrada.

    febrer 15, 2011 at 5:47 pm

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *