Tot i que publicats, en tingui 5, gairebé els he recorregut tots, tots menys Solanell, i ja tenia ganes, no podia ser això que un professor de geografia de la universitat de Queen’s hagués fet un estudi que posteriorment va publicar en forma de llibre sobre aquest poble. I encara menys després de estar treballant a Sant Joan de l’Erm i passar gairebé pel davant.

Us he de dir que em va impactar i força.
Un poble enorme, en comparació de la resta de despoblats, amb aigua i llum, i una situació increïblement privilegiada, la arribada es espectacular, doncs fins el darrer revolt de la pista no apareix, i quan ho fa ho fa tot sencer, imponent, gegant desolador i misteriós, i amb un campanar octogonal que enfila per la part del darrera del poble.


De fet i segons estudis havia arribat a ser més important que Castellbò, i amb mes habitants.
La majoria de cases estan en estat ruïnós i molts dels carrers son inaccessibles a causa de la densa vegetació, son cases grans en molts casos amb mes d’una planta.


L’església com a la majoria de pobles està oberta a qualsevol desaprensiu que hi deixa el seu rastre a la paret, totalment buida, té el sostre interior caigut, tot i que la teulada la conserva, encara conserva l’escala de fusta que puja al campanar, que amb un mica de por i incertesa vaig pujar, campanar, però, que ha perdut part de la teulada.
El mes estrany i impactant es el dibuix que es troba al que devia ser l’altar, us he posat una foto per satisfer la vostra curiositat.
Un poble curiós i misteriós abandonat a la dècada dels 60.



Vista general Solanell

Un dels masos del poble

Dibuix a l’altar