Photographic activities in nature

De Nador a Andorra

A hores d’ara, si tot surt com hem planejat, en Omar deu anar camí del Pas de la Casa per creuar la frontera, ho farà tal i com ha creuat la d’Espanya amb Andorra, amb compte de no ser descobert, amb por, nervis i amb l’esperança de poder arribar a Montpeller.

Ahir la nit apareixia a peu, descalç, xop i exhaust entre el punt de trobada i la duana, havia sobreviscut al que segur era la experiència més traumàtica de la seva vida, pitjor que creuar l’estret en pastera. Va creuar la frontera pel riu i en el moment de creuar-lo, sabates en mà, per canviar de banda el riu l’arrossegà uns cent metres corrent avall, la sort va voler que es pogués agafar en una pedra, això si, sense sabates ni documentació, tot s’ho havia endut el riu, fins i tot el rellotge i una mica de certesa i esperança.
Aquesta mateixa sort va voler que es trobés amb algú amb massa bon cor per pensar el que implica ajudar un immigrant il·legal en un país com Andorra, aquest algú li va oferir roba i una dutxa calenta, no tenia ni gana de l’ensurt.
Aquest algú el va portar cap a Sant Julià a veure si podia passar la nit en algun hotelet o pensió, al no dur documentació no el van voler enlloc, així que de nou li van oferir passar la nit en algun lloc calent i amb sostre.
Van quedar per l’endemà a les 8:00 en un punt proper a la frontera, aquesta persona li va portar una bossa d’esport amb més roba, un rellotge, fruita, unes magdalenes que tenia a casa, i una ampolla d’aigua, ah! i un mapa d’Andorra per saber on havia d’anar.
La nit abans mentre buscaven un hotel per en Omar, li havia explicat que era de Nador, tenia 27 anys, i que anava a Montpeller a buscar la seva família, duia un paper mullat amb els telèfons, explicava també que havia esta treballant a Espanya il·legalment a la construcció durant quatre mesos, havia pogut estalviar una mica de diners;
– ara la construcció ha baixat i m’han fet fora, ja no es bon lloc per treballar Espanya.
Entre conversa i conversa es recordava encara del seu ensurt al riu, es feia creus de seguir viu i només repetia;
– jamais en vie, jamais en vie.
Quan el deixava per dormir li va preguntar on era, que era aquest lloc amb una duana i que estava entre Espanya i França;
– Ça c’est l’Andorre monsieur, ça c’est l’Andorre.
Aquell pobre home que volia creuar a França havia anat a parar al pitjor lloc del mon, a Andorra.
Li va dir al seu salvador que si el creuava la frontera amb França li pagava 200 €, de bon gust ho hagués fet, i no pels diners, però això es Andorra i el sistema judicial el més descompensat i irregular que conec, alhora que molts cops incoherent.
Així que amb un gran pesar li va dir que no, l’esperaria l’endemà a les 8:00, per duur-lo a l’estació d’autobusos, d’allà fins al Pas de la Casa, i amb sort i fent dit podria creuar cap a França.
A les 8:00 del matí es troben i ell encara dolgut per la sacsejada del riu, no pot caminar molt bé del dolor als peus, quan arriben a l’estació prenen un cafè i es despedeixen, l’Omar encara te esma per parlar de la selecció Espanyola de futbol, un darrer comiat i li agraeix tot el que a fet, no ho oblidarà mai, ell tampoc no ho oblidarà mai.
Quants cops ho havia sentit i vist per la tele, ahir ho va viure, va ser verídic, va ser emocionant, però també va ser molt trist, va viure en primera persona gairebé, el sentiment de por, d’impotència i d’incertesa que viuen ells, tot això aquí a Catalunya, a Andorra, a Sant Julià…..
Ara encara trist per els moments reflexiona i pensa com es de dura la vida i com molts cops, en una societat en que no falta de res, ens queixem per això, per no res.
Aquesta història podrà ser real o no, la podré haver viscut o no, però estic segur que ha passat.

La casualitat, el cosmos o d’altres energies ha volgut que ens trobéssim, doncs aquest Nadal el passarem a Marroc, de Nador anirem fins al desert, a més repartirem si tot va bé, 50 bicicletes entre els poblats més allunyats, per més inri, aquest estiu acollirem una nena Saharaui i justament ahir em comentaven per què no creava una ONG a la Seu…..quan el cosmos i les energies s’ajunten i es posen d’acord prenen una sola direcció, i pensem que tot es casualitat, però les casualitats no existeixen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *