Avui he trobat uns amics que feia dies que no veia, d’aquells gaire bé de compromís, i torna a explicar la mateixa història, de vegades em canso a mi mateix de sentir explicar la mateixa història una i altre vegada, el proper cop que faci un canvi a la meva vida ho anunciaré per la tele o la ràdio a veure si se’n assabenta tothom.
Parlant amb ells he intentat evadir mig cervell meu de la situació i l’he portat a Vilanova de Banat, quin plaer, hem anat al 20 d’abril, que ara recordo que es el títol d’una cançó, ves per on, just després, millor dit segons desprès d’una nevada una de les darreres nevades a la comarca.

Em sentia allà assegut al cotxe respirant l’aire fred i veient com d’entre les boires apareixia la gran dama, la gran muntanya, la gran serra, com si poc a poc deixés caure un llençol que poc a poc ens descobrís una imatge diferent i privilegiada per als nostres ulls. La imatge del Cadí segons desprès de ser acaronada per una mantell blanc i lleuger, com un vestit de gala que duu en contades ocasions. I que mostra a pocs afortunats.

Fins que he aterrat, i que pesats! sempre igual. (els “amics”).