Nature & conservation

Latest

El consell dels Voltors.

“El consell de voltors ens hem reunit, ens hem assabentat que ens voleu fora, que no ens voleu més, ens acuseu, sense proves, que matem el vostre bestiar, i que som els culpables de les vostres pèrdues. Hem conviscut durant molts anys amb els vostres avantpassats, ells ens coneixien i ens respectàvem, ens veien eliminar el bestiar que moria per malaltia o accident fins que vau canviar la vostra manera de ser pastors, de conviure amb la natura, de respectar els essers vius. Us molestàvem, nosaltres i el llop, l’ós, el linx, les àligues, genetes, fures, fagines, guineus…alguns encara es recuperen, d’altres mai més els veureu per aquí.
Ja fa mig segle ho vau intentar i ens en vam sortir, avui de nou ho intenteu, i sense cap argument lògic no voleu que netegem el medi per on us moveu i feu pasturar el vostre bestiar, no voleu que evitem que apareguin de nou malalties com la ràbia, la brucel·losi, l’antrax, la leptospirosi…Us estimeu més un medi nu, buit, un ecosistema malalt que vagi morint poc a poc, on els pocs animals que quedin acabin enmalaltits per manca de depredadors i superpoblació, un bosc que avanci més ràpid del que ho fa, unes plagues més difícils de controlar…..
Però encara no heu après que no estem aquí per evitar tot això i més, estem aquí per evitar el que vosaltres ja fa anys que heu començat, el vostre declivi. Es tracta de conviure tots plegats, noslatres estem disposats, però el vostre egoisme no us deixa obrir els ulls.
Ara us molestem de nou, voltors, llops, ossos….després cabirols, isards, guineus, teixons, i desprès insectes i més tard les plantes i aleshores serà tard.
Els voltors evitem la propagació de malalties, el llop i l’ós equilibren la població d’herbívors evitant la superpoblació i la sobrepastura i afavorint així herba amb suficient nutrients, cosa que també fa canviar els llocs de pastura i evita el tancament del bosc i l’empobriment del sotabosc; la guineu i els mustèlids ajuden en la dispersió de llavors amb els seus excrements, llavors de fruites que abans han estat flors i han estat pol·linitzades per abelles i altres insectes que a l’hora son aliment per les aus, i controlen les poblacions de petits mamífers, evitant la seva expansió a nuclis habitats i conreus.
Però ja fa molt temps que aguantem les vostres accions, l’escalfament del clima i la contaminació ja us portaran directament al final, ens extermineu o no, i es que no heu après que és l’home qui pertany a la terra i no la terra.
29

Trencalòs

De la majoria de grans aus hi neix una llegenda, pel tamany i l’aspecte, en el cas del trencalòs deien que menjava nens, que era capaç d’empènyer besties barranc avall per després cruspir-les, i la més maca la del au Fènix, pels seus vols en picat per deixar els ossos al trencador i pujar de nou enlairant-se, un efecte visual que juntament amb el desconeixement semblava que ressorgia després d’estavellar-se contra les pedres i mostrant el seu pit ataronjat en la vertiginosa pujada.

En molts casos llegendes i històries que van fer que estigués molt a punt d’extingir-se. El treball de molts naturalistes i entitats conservacionistes va aconseguir aturar aquest declivi.

Per tothom es sabut ja que el trencalòs s’alimenta en un 95 % d’ossos i que es capaç d’ingerir-los d’una mida de fins a uns 30 cm, el seu esòfag elàstic comunica directament amb el seu estòmag, a diferencia dels seus cosins voltors, la adaptació del seu tub digestiu i unes glàndules gàstriques molt potents el fan únic i especialitzat en aquesta dieta osteòfaga.

Les seves necessitats alimentàries corresponen a la necessitat calòrica en funció de les estacions, 535 KCal durant primavera-estiu i 615 durant la tardor-hivern aproximadament, es difícil fer un càlcul aproximat ja que cada ingesta varia l’aportació calòrica però rondaria uns 500 gr. per dia. Evidentment igual que els grans rapinyaires poden estar dies sense menjar, no tants en època de cria, on s’ha calculat que una parella que alimenta un poll jove amb normalitat consumeix durant aquest cicle anual uns 350 kg d’aliment, és a dir uns 350 kg d’ossos eliminats del medi per parella de trencalossos. Que juntament amb l’anterior eliminació de cadàvers del voltors eviten la incineració d’aquests cadàvers estalviant emetre més de 193.000 tones de co2 a l’atmosfera. Però això és ja un altre tema, juntament amb la permissió per part de les administracions de la administració de certs antibiòtics al bestiar domèstic que son mortals per als voltors, i amb ells incloem al trencalòs.

Tornant al trencalòs, quan el veiem volar hem de saber que aquests vols son vols prospectius i que dediquen el 80 % del seu temps diürn a volar buscant aliment, traduït en quilòmetres i tenint en compte que el territori normalment forma uns 50 km2, poden realitzar recorreguts d’uns 400 km sense gairebé esforç i només deixant-se portar per les tèrmiques que es formen en l’aire.

Però anem al que menys es coneix, la coloració o tintat de les plomes del pit i el cap, com ja sabeu el trencalòs es negre amb el pit i les plomes del cap de color blanc, fins fa anys es pensava que el tintat del plomatge es donava només en exemplars joves, el seguiment d’alguns individus i posterior filmació mostren com exemplars joves encara amb plomatge negre es banyen en basses de fang amb component fèrric, potser en una mena de pràctica per a futures tincions o banys, també es creia que anava associat a l’eliminació de paràsits com fan altres animals, però un seguiment de 8 parelles durant unes 2000 hores d’observació va fer descartar aquesta opció i també el fet que els paràsits poden establir-se en altres parts del cos on n hi ha tintat. Aquest seguiment conjuntament amb el de 33 trencalossos captius amb possibilitats de banyar-se van determinar que el tintat i el to augmentava a mida que l’individu es feia gran i que sobretot es donava amb més intensitat en femelles que en els mascles, per tant aquest comportament únic i innat es l’expressió d’una jerarquia molt marcada i en el que la femella te un paper molt important, en aquest estudi es van observar 143 còpules en les que en 142 la femella era la que mostrava un color més intens.

En les imatges tenim un cap d’un exemplar jove i un exemplar adult en cos sencer. Fixeu-vos que a simple vista ja denota un port diferent als altres voltors, la seva figura estilitzada i la seva cua allargada recorden morfològicament a una àliga, mentre que la resta de voltors son d’aparença més vertical amb una cua que gairebé toca el terra.

La famosa escleròtica vermella apareix en els individus abans  de començar la muda als 13-15 mesos, aquesta escleròtica es dilata en casos d’excitació i serveix també per la comunicació entre individus, però a part també i com la majoria de rapinyaires tenen una vista excepcional, els voltors son capaços de veure una peça d’uns 6cm a 1000 metres d’alçada, els trencalossos no son menys i la seva capacitat visual es deu a que en l’interior dels seus ulls hi ha dues fòvees òptiques, penseu que els éssers humans en tenim una, però això no es tot hi ha estudis i observacions en que es demostra que en els dies de boire els trencalossos prospecten d’igual manera, possiblement aquests ulls tenen part de visió infraroja, més encara tenint en compte que moltes aus es poden orientar amb cel cobert gràcies a la percepció de la llum polaritzada en longituds d’ona properes als ultraviolats.

Però es capaç d’escoltar el trencalòs?..tot i que en comptades ocasions utilitza la veu i a diferència d’altres aus, el trencalòs no necessita utilitzar la seva oïda, per això es de construcció més simple a nivell sonor, tot i que si que l’ajuda a percebre les variacions de pressió atmosfèrica i les diferències d’alçada durant el vol. En el cap del trencalòs podrem identificar l’orifici auricular darrere de l’ull i una mica per sota, marcat amb una petita ratlla negra.

I que me’n dieu dels bigotis, doncs com els cànids i els felins les vibrisses del bec i la barba li atorguen el sentit del tacte, s’ha demostrat que son capaços de trobar aliment mig enterrat a la neu buscant amb el bec, però a part i en coordinació amb l’oïda els ajuda a ajustar la seva posició durant el vol percebent les vibracions  en els canvis de pressió malgrat les corrents d’aire. Tot i que hi ha autors que diuen que es una simple característica morfològica, el cert es que no deixa indiferent a ningú ja que alguns escultors en època romànica ja remarcaven aquestes barbes en els seus gravats, i de fet en alguns lloc i èpoques els hi ha donat el nom  “Aquila barbatta”, “avvoltoio barbuto”, o “bearded vulture”. Hi ha tot un món per descobrir sobre el trencalòs, els voltors i les aus, aquí només he fet una petit post introductori, si us interessa el tema hi ha moltes publicacions per descobrir i internet és un món ben ampli.

 

 

 

 

Lo gall

Hi ha poques sensacions a la natura que es puguin igualar de cap altre manera, sobretot quan la sents amb passió, passejar per un bosc vell, veure una posta de sol des d’un cim…trobar-te amb fauna salvatge fent la seva amb normalitat…

Però la que segur que més impressiona es la de trobar-te amb fauna en perill, o en el seu hàbitat, però en el seu hàbitat real…no de dir, aquest és el típic lloc on hi viuria un llop…no, sinó saber que ets en un lloc on hi ha llop!

Per desgràcia aquests llocs son pocs, un exemple es el bosc típic de gall fer, quan recorres boscos i boscos i treballes amb aquesta espècie al final saps quin és l’hàbitat idoni per aquesta espècie, però molts cops tinc la sort de treballar amb aquesta espècie en el que si és el seu hàbitat idoni.

El bosc de gall fer, és un bosc especial, un bosc salvatge que segur que no trepitja gaire gent, però un bosc especial per que el gall fer també ho és, es una espècia hereva de la ultima glaciació, en que després d’aquest període es va anar retirant cap als llocs més alts i freds, que a més han de ser llocs amb una forta presència de pi negre. Escoltar el seu cant en les matinades de primavera és una experiència màgica, però encara ho és més passejar pel bosc i veure’l de lluny, tranquil, peonant i buscant aliment.

Però el futur d’aquesta espècia passa per entre d’altres factors en la conservació i gestió del seu medi, el bosc de pi negre, i l’accés a aquest, sobretot a l’hivern amb motos de neu, raquetes, etc…aquesta gestió va per protegir i respectar les zones més fràgils, com els cantaders, i mantenir-les allunyades de zones d’extracció forestal, però tenint en compte que sí que cal una regeneració del pi negre i una neteja del bosc per tal que aquest tingui prou llum per créixer com cal, tot un equilibri en la gestió. És una espècie forestal de distribució paleàrtica boreal acostumada a viure amb climes freds i presència de neu i la major part del temps està reposant a sobre de les branques de grans arbres.

Hi ha una gran diferència entre el mascle i la femella, tant per les seves dimensions com pel color del plomatge. D’això se’n diu dimorfisme sexual; i és que el mascle sol assolir des dels 4 als 6 quilograms de pes mentre que la femella uns 1,5 a 2,5 quilograms. La coloració general del mascle és totalment negrós i grisós, a la part del pit té reflexos de color verd metàl·lic i el carpó de l’ala presenta una taca blanca. La part ventral i al final de la cua varien del color negre al blanc depenent de la subespècie. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota del bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall, una carúncula a sobre l’ull de color roig que s’infla i coloreja durant l’època de zel i els tarsos plumats.
La femella té una coloració críptica, és a dir, un color del plumatge totalment adaptada als colors de l’entorn del medi on viu, i és que, com que fan el niu a terra han de tenir un camuflatge molt bo per no ser descobertes quan estan covant el niu. Les tonalitats van dels marrons foscos fins a marrons clars passant per motejats blancs i negres. La part ventral és de color lleugerament més blanquinós i groguenc i també presenta carúncula però de menor dimensió que el mascle i els tarsos també plumats.
Fan el niu a terra com totes les gallinàcies i cada femella sol posar de 6 a 7 ous que incubarà uns 24-26 dies. Sortiran els polls que estaran amb la mare fins als 3 mesos d’edat i a partir d’aquest moment ja s’independitzaran.
Tot això per explicar-vos com és de màgic i increïble estar buscant rastres de gall fer i veure parèixer un de lluny, i observar-lo amb atenció i amb cura de no destorbar-lo, però també amb emoció i pena ja que és una espècie condemnada.
Tinc algunes imatges de gall fer fetes des d’un aguait especialment per aixó, però us en deixo una que fa referència al que us he comentat…la troballa casual, en aquest cas d’una femella, que poc a poc es va anar allunyant tot i veure’m.

Els voltors NO ataquen.

Desprès de molts titulars de mitjans informatius, queixes, denúncies sense fonament ni proves, i difamacions d’algun personatge i altre he cregut convenient fer aquesta entrada, aquest incís, aquest aclariment amb fonament, i basat en dades empíriques i la meva experiència en la gestió d’un punt d’alimentació suplementària per aus carronyaires.

I començaré pel principi, els voltors NO ataquen, ni ho faran, abans moriran de gana, però abans de morir de gana visitaran granges i abocadors en busca de restes, com alguns ja fan ara. El voltor va estar a punt d’extinguir-se fa 40 anys, des d’aleshores s’ha treballat en la reintroducció d’aquesta espècie (voltor comú) per equilibrar l’equip de carronyaires de la natura, desequilibrat com no podia ser d’un altre manera per l’acció directa de l’home.

En un anterior post ja vaig explicar quins son els beneficis que aporten a la societat i a la natura, així que no em repetiré. El que si puc i vull explicar es el per què tinc tant clar que no ataquen, primer per instint, és una au carronyaire, només s’alimenta de bestiar mort, o moribund, i després per morfologia, no està dissenyat ni preparat per atacar, no és àgil en vol com per perseguir una possible pressa, no és àgil en el terra com per enfrontar-s’hi i no disposa de grans urpes ni d’un bec esmolat per infringir un primer atac per danyar i ferir una pressa, això a més salta a la vista, no saben caminar i la seva gran envergadura el fa maldestre al terra, en quant al vol, si qés un gran planador, i això li serveix per poder volar hores i hores sense cap esforç a la recerca d’un cadàver. A Catalunya tenim grans rapinyaires amb un vol àgil i ràpid que permet seguir i llençar-se sobre les seves presses, i amb poderoses urpes per agafar-lo amb força i subjectar-lo fins causar-li la mort mentre el va devorant, la natura és així. Comparar un voltor amb una àliga daurada és com comparar un cabirol amb un llop…o un pingüí amb un tauró.. a que sona estrany….

Ja fa més de dos anys que gestiono dos punts d’alimentació a la Muntanya d’Alinyà, i dos cops per setmana faig aportacions en aquests punts d’alimentació i amb el temps i unes rutines molt marcades els voltors han acabat agafant confiança i baixant mentre estic finalitzant l’aportació, els veig i els he vist de ben a prop, més que la majoria per no dir tots d’aquells qui diuen saber que els voltors son capaços d’atacar, per això tinc tanc clar que son incapaços de fer-ho, i no per què em coneguin, el dia que em mori amb ells a prop, se’m cruspeixen si o si…no ho fan per que no saben, no només no saben fer-ho sinó que no saben ni enfrontar-se, no saben treballar en equip si no es per fer desaparèixer un cadàver. Son porucs i maldestres al terra, els costa fins i tot fugir i molts cops es molesten entre ells de tant grans que son. Durant aquests anys han après quines son les meves rutines d’aportació però curiosament no han après quins son els meus punts dèbils, ni tant sols han après a organitzar-se com a equip letal, arriben a baixar entre 160 i 220, imagineu-vos el que duraria si ataquessin, per un moment canvieu voltors per àligues, llops, gossos salvatges, etc…

Però que passa amb els presumptes atacs, dels que curiosament MAI hi ha un vídeo, sempre el vídeo ens mostra l’animal moribund i els voltors allà fent feina, el vídeo mai hi és perquè en el moment que hi ha entre que el bestiar està en perfecte estat, aquest passa a estar devorat pels voltors, hi ha unes hores en que està sol i ningú, per tant, pot dir quina ha estat la causa que ha portat a aquell pobre animal a emmalaltir fins al punt que els voltors l’han identificat com un cadàver, o un animal amb els minuts comptats;i per això tampoc hi ha gravació, i com ho saben els voltors, doncs ho saben, d’això s’encarreguen, igual que hi ha ocells que saben quan han de migrar, i erugues que s’han d’enterrar i senglars on buscar aigua…..es la natura i sap més del que nosaltres sabem d’ella.

Que es el que passa però, davant d’aquest defalliment, per exemple per un part amb complicacions, de malalties com l’enterotoxèmia, com septicèmies o pneumònies que liquiden un vaca en menys d’un dia, no hi ha ningú prou al cas per detectar-ho a temps, i al final els voltors que ho veuen, aprofiten i comencen, molts cops amb l’animal mort i d’altres a punt de morir, a devorar l’animal. En unes jornades de ramaderia i voltors els ramaders que es queixaven dels atacs coincidien en un aspecte, en que en algun moment havien abandonat l’animal, “- ahir la nit estava bé i a mig matí se’l menjaven els voltors….”

Cap, i dic cap, va dir com els voltors ordenant-se en formació havien seleccionat un dels animals i mentre uns feien feines de distracció els altres l’atacaven per la rereguarda fins causar-li la mort, que això és el que jo entenc com un atac.

Ara bé caldria preguntar-se moltes coses, com per exemple que fan les vaques a punt de parir amb el ramat a muntanya i no hi son a la granja, per què hi ha tant interès en culpar als voltors de la mort del bestiar, a simple vista es fàcil, si hi ha mort hi ha voltors i ells no fallaran mai. S’ha donat casos de mossegades de gossos salvatges, de guineus en vedells, i fins i tot de corbs, però els voltors arriben quan la festa ja està començada. Hi ha estudis que demostren que hi ha una relació entre els parts i els voltors, però segueixen parint vaques soles a muntanya.

També és curiós que Catalunya sigui la única comunitat autònoma on encara es compensin els “atacs” de voltors, serà que els voltors catalans ataquen..

Siguem seriosos, prou de difamar, prou de jugar amb la natura en benefici d’altres i prou de parlar sense fonament!

 

©Davidmsfoto

Llop, el volem?

Ja fa gairebé un any que tenim constància gràfica de la presència del Llop a la Muntanya d’Alinyà, i fa mig any que periòdicament realitzem transsectes per trobar rastres i determinar si només hi ha un i quin és el seu estat de salut o si bé hi ha més.

Les mostres trobades tant per nosaltres com pels tècnics del Cos d’Agent Rurals mostren només un individu en bon estat i mascle. Paral·lelament hem assistit a reunions d’informació amb el CAR als ramaders per què disposin de la màxima informació possible i transmetin les seves pors i dubtes a l’administració, fins i tot s’han acordat actuacions com ajuts per construir tancats de protecció o augmentar el nombre de gossos de vigilància, tot això sempre amb la millor de les voluntats i buscant mantenir un equilibri entre els “afectats” i l’animal, i tenint en compte que al no ser una espècie reintroduïda no existeix una línia d’ajuts o subvencions com passa en altres comarques amb l’ós.

Abans d’entrar en el tema de plé, faig un petit incís, i abans d’això també deixo clar que el que ve ara no és general i se del cert que hi ha pastors que fan molt bé la seva feina, que l’estimen i que entenen que ells fan una tasca molt important en la conservació.

Y a que ve aquest aclariment, doncs tal com comentava hi ha pastors i pastors i tenir el Llop per la muntanya a molts els suposa un mal de cap considerable, en aquesta vida tot evoluciona per bé o per mal, i fins i tot molts cops sense sentit i empès pel corrent social. Que vull dir que els pastors també han evolucionat en la manera en que gestionen els ramats, i aquesta evolució també ajudada per la manca de grans depredadors ara potser cal replantejar-la, i mirant amb perspectiva potser cal fer un pas en una altra direcció. Abans es pujaven els ramats a muntanya amb pastor i gossos, al vespre el pastor els tancava i ell s’hi refugiava al cortal, a tocar del tancat. D’aquesta manera qualsevol amença podia ser resolta amb rapidesa i efectivitat. Aquestes amenaces van desaparèixer, de fet les van fer desaparèixer… Junta d’Extinció d’Animals hi havia massa pressió per part d’alguns sindicats agraris que deien que perillava la economia si no es feia alguna cosa, també va ser l’excusa per caçar sense cap mena d’escrúpols… Ara els pastors ja no pugen, si més no, no tots, ja no hi ha animals nocius, i hom quan no dedica tot el temps a cuidar el ramat, es busca altres activitats de vegades també econòmiques, de vegades no. Ara amb la reaparició dels grans depredadors toca fer bé la feina, i toca fer-la bé, no per caprici dels naturalistes que volem veure un emblema a punt de la extinció passejant pel bosc, toca fer-la per què és ela peça del trencaclosques que falta en l’ecosistema, a la natura.

Que està passant amb les poblacions de porc fer i grans herbívors, de fet si hi donen un tomb amb una mica de perspectiva i plantegem un ecosistema natural complet, començaríem per a baix de tot, amb les plantes i els arbres que netegen l’oxigen i transformen l’energia del sol en energia assimilable, les plantes i arbres creixerien desmesuradament si no hi hagués herbívors, així que ells fan de gestors de vegetació, i els herbívors creixerien desmesuradament si no hi hagués depredadors, de fet com que no hi ha, això és el que passa sense comptar també que el bosc no acaba mai de recuperar-se del tot degut al excés de pastura per part de l’excés d’herbívors, és una cadena, arriba un moment que hi ha xones que es deixen de pasturar per manca de recuperació i per tant manca de nutrients això fa que els herbívors abandonin aquestes zones i acabin creixent espècies arbòries de ràpid creixement, com el pi, que al seu temps deixen sense sol la vegetació i aquesta mor o creix pobrement deixant pas a espècies resistents com gavarneres i argelagues, i això provoca que els grans herbívors s’acostin a llocs on les pastures i la vegetació es cuida i manté, com les pastures per bestiar domèstic, a part que hi ha espècies que emmalalteixen per aquesta manca de aliment. I no entrem en el detall d’afectació en la reducció de plantes amb flor i els insectes pol·linitzadors, i de retruc la disminució dels ocells insectívors, i de retruc la disminució de petits rapinyaires que s’alimenten d’aquests ocells insectívors,  o dels grans que s’alimentàvem de conills i llebres quan hi havia herba i matollar…això una cadena.

I com deia al començament de tot només cal una peça, una, la que regulava aquest ecosistema, però ara no val amb reintroduir, ens hem passat de llarg, i perquè, doncs per manca d’interès, quants diners es destinen en els governs a la protecció del medi, i quan a infraestructures, defensa, i més que desconec, no sóc polític, i ja no els governs sinó les autonomies…quin percentatge s’hi destina….no ho he entès mai, si ho mirem bé la natura és la que fa que puguem viure en aquest planeta, aigua, oxigen…aliments….i no invertim res en cuidar-la, que per mi és el mateix que no invertir res en cuidar-nos…si no canviem de mentalitat ens auto-extingirem, però potser això la natura ja ho sap, i nosaltres només som la plaga que ho exterminarà tot per tal que la natura torni a començar de nou, com en qualsevol procés ecològic.

Així que, el Llop el volem o no el volem?

© David Manzanera

Natura i fotografia.

Fotografia de natura o natura i fotografia,o potser només natura fotografiada..un concepte difícil de raonar i molt discutible segons com es miri, per mi, de sempre la fotografia de natura es la que es realitza a qualsevol dels elements que formen part de la natura, ja siguin vegetals o animals dins del seu hàbitat i sense cap mena de condicionant extern.

Perquè ara això, per que sembla que cada cop més, i sobretot accentuat per les xarxes socials i el creixement en paral·lel dels diferents usos ecoturístics derivats d’instal·lacions que s’han fet servir per l’estudi de fauna, equipaments d’observació que van néixer amb la finalitat d’estudiar la fauna i observar-ne el comportament. Com en tot les dificultats econòmiques criden a la reinvenció i ara aquests equipaments sovint son utilitzats per fotògrafs que busquen captar imatges de diferents espècies de fauna d’una forma relativament fàcil i còmoda. De fet nosaltres en gestionem un i estem en proves d’oferir-ne dos mes, però la meva reflexió va més enllà de la necessitat de certes associacions o empreses de buscar nous models econòmics que els permeti subsistir.

La meva reflexió va sobre el sobtat creixement de fotógrafs de natura, i es que per mi no val en fotografiar certes espècies amb una llum i escenari muntats per al moment, un cerimònia de boda que casa al animal i al fotógraf, per mi un bon fotógraf de natura estudia el terreny, observa, s’informa i recopila informació de la fauna que pot trobar o que vol trobar, i per mi un bon fotógraf de natura és un rastrejador, una persona que coneix la fauna i que abans ha recorregut aquell indret una i altra vegada a la recerca de rastres i senyals que l’ajudin a interpretar i conèixer les espècies que hi viuen, siguin quines siguin, no cal grans i emblemàtiques espècies, només el plaer de saber trobar-les i esperar el moment oportú per fer la foto, mirant de recol·locar-se per buscar l’escenari idoni segons les circumstàncies, des d’un isard, a un teixó o una guineu. Tot això fusionant-se en l’habitat i integrant-se en la natura passant desapercebut a cada moment i rere cada moviment.

I es que ahir després d’una més que profitosa sortida a la recerca de fauna autòctona amb l’amic Andoni Canela, i més d’una bona estona de conversa i reflexió sobre aquest i altres temes volia transcriure i fer extensiva la meva reflexió, que com dic es meva, no una definició de cap diccionari i segur que hom en te alguna de molt diferent, o no…de moment us deixo una de les tantes imatges de cada un dels moments que màgics que vam viure ahir.

© David Manzanera

Harmonia

Hi ha imatges que transmeten harmonia, sense saber perquè a primer cop d’ull ens agraden i les recordem com una composició màgica o bucólica.

Tot te un perqué, i son imatges que al meu parer costen molt de trobar, i no parlo d’un paisatge harmònic nomès, parlo de incloure altres elements incontrol·lables com èssers vius.

Qaun t’agrada la fotografia o millor dit quan t’apassiona, com és el meu cas, passes més estona mirant fotos que fent-les, també per una qüestió de l’ogica i es que és més fàcil lo primer que lo segon. Així s’aprèn, i comences a crear-te les teves composicions, a mi fa molts dies que en ballen moltes composicions ideals però de vegades també cal ser al lloc correcte, digue-li muntanya, comarca, o continent…! Una de les que tenia ganes de recrear o composar era la d’una cadernera ( Carduelis carduelis )en ple hivern, en plena nevada, volia que la imatge fes resaltar els seus colors de plomatge acolorit amb la neu blanca i la llum difuminada que aquesta crea, un ocell força comú però alhora molt difícil de trobar-lo en el moment idoni. De fet fent un repàs mental moltes de les composicions que m’agradaria aconseguir son amb neu, mussol pirinenc ( Aegolius funereus ) amb plomatge hivernal, perdiu blanca ( Lagopus mutus ) i fora d’aquí guineu àrtica ( Alopex lagopus )…..que seria l’excusa per viatjar a qualsevol punt de l’hemisferi nord…

Tornant a la realitat, aquesta setmana i amb la nevada caiguda,sense buscar-ho; que és com surten casi sempre les coses; vaig sortir a fer un tomb fotos pel Parc del Valira de la Seu, si esperava veure algún ocell, però no tenia clar poder treure imatges decents, la veritat és que sempre es pot millorar però van ser tant sols uns segons per enquadrar i disparar, així que no estic descontent amb el resultat.

 

© David Manzanera

Hivern, fred, neu i bona llum.

Qaun arriba l’hivern tendim a buscar l’escalfor i el refugi de la llar, però si superem aquest instint d’autoprotecció i ens abriguem bé, podem srtir a gaudir del paisatge efímer de l’hivern.

Ja us he comentat els beneficis i el plaer de perdre’s pel bosc, però a l’hivern hi hem de sumar el silenci absolut, hi ha fauna que hiverna, altra no hi és pel fred i l’altre prou feina te a trobar menjar.

L’avantatge a més és la posició del sol respecte a d’altres estacions més càlides i lluminoses, el sol va més baix i això fa que amb una mica de lògica i paciència trobem un bosc on el sol hi faci entrar la seva llum d’una manera increïble, si el bosc està nevat i el vent la fa caure tindrem una composició molt maca.

© David Manzanera

Mil paraules

“Una imatge val més que mil paraules”, quants cops ho hem sentit a dir, jo sempre ho he tingut clar, per això escric poc..;-)

Però exactament que vol dir, per mi no només el fet que molts cops hi ha situacions, experiències o emocions que costa descriure, i que amb una imatge solventem en aquell instant. També el fet que una imatge ens pot trasportar a un moment que per cadscú pot ser diferent, un record, una experiència, però també imaginar i donar vida a aquell instant congelat, perquè de fet la fotografia tracta d’això, de congelar instants efímers que només nosaltres veiem i triem, només aquells, ni un segon més, ni un de menys.

Imagineu si cadascú escriguès el que li aporta una imatge, a on el transporta o en que el fa pensar, serien més de mil paraules oi!, o com jo faig, intenteu imaginar com s’ha creat aquella imatge, l’abans de la foto i el desprès, com si descongeléssim l’instant.

Amb la foto següent jo imagino el trànsit animal del lloc, les anades i vingudes d’isards i cabirols, alguna llebre….guineu i fins i tot algún petit ocell, tots allà a trobar-se, un encreuament de camins a la natura, un lloc de pas. Fin i tot per qué no, un idividu solitari enmig de la neu, tranquil, observant i gaudint de la pau, de la manca de depredadors, de casa seva, trepitjant la neu i passejant amb unn privilegi envejable, i en arribar la nit, el fred i la lluna il·luminant l’estampa.

I d’aquí en sortiria una història, la meva, i també la vostra, i segurament si les ajuntéssim podríem comptar mil paraules.

Davidmsfoto ©

Isard pirinenc

Alguns apunts sobre l’Isard pirinenc.

Es troba entre els 400 i els 2.800 m d’altitud, principalment
a Andorra, al Cadí-Moixeró, a l’Alt Urgell,
al Pallars Sobirà, a l’Alta Ribagorça i a la Vall d’Aran
 i als Pirineus en general, tot i que també n’hi ha petites poblacions
als Apenins, Itàlia i a la Serralada Cantàbrica, Espanya.
Viu entre els 1.000 i 2.800 metres als Pirineus
 i entre els 400 i 2.400 m a la Serralada Cantàbrica.
Estudis genètics recents confirmen la separació
de les dues espècies reconegudes.
És un bòvid de mida petita, menor i més esvelt que la cabra salvatge ibèrica
(Capra pyrenaica ). Ambdós sexes posseeixen banyes, amb forma de ganxo,
sent els dels mascles més gruixuts i amb el ganxo més tancat.
Cap i gagarta clares i una taca fosca que cobreix els ulls a manera d’antifaç.
El color del cos és uniforme, amb una línia fosca que
recorre longitudinalment el dors.
Els mascles solen ser una mica més pesants que les femelles.
Els adults solen tenir una altura de llom d’uns 60 cm i pesar uns 30 kg.
 A més del Pirineu també n’hi ha a la Serralada Cantàbrica
 i als Alps, entre altres llocs.

Es mou entre el límit superior dels boscos i les pastures supraforestals, ocupant a l’estiu les màximes altituds.

Prefereix pendents fortes i rocoses on la neu s’acumula poc.

© Davidmsfoto