La fantàstica guineu

Comencem aquest any parlant del depredador mamífer més abundant en tot el món.

Aquest animal com ja sabem te una oïda i un olfacte excepcionals, però uns estudis han demostrat que també utilitza el camp magnètic de la terra per caçar, si bé ja hi ha d’altres espècies que també el fan servir per orientar-se, com es el cas de les aus migratòries.

Aquestes posseïxen una proteïna a la retina, als bastons, anomenada criptocrom i sensible a la llum blava, el seu funcionament es basa en la posició de dos radicals col·locats inversos aquesta proteïna els permet veure el camp magnètic terrestre. L’explicació és mes complexa, però la clau es que el camp magnètic terrestre entra o surt de la terra amb certa inclinació i els criptocroms s’activen quan estan alineats amb aquest, partint d’aquesta dada l’animal pot saber a la distància que es troba una presa si la veu al centre de la zona fosca del seu camp visual, que seria la zona alterada pel camp magnètic.

Un cop alineat sap distància i en el cas de que hi hagi neu, fondària, d’aquesta manera pot realitzar un salt en picat cap a un punt determinat en la neu per capturar la seva presa, sense oblidar que també posseeix una gran oïda i un gran olfacte, així efectua doncs l’atac perfecte, segur que molts heu vist aquell vídeo en que la guineu es llença de cap a la neu i captura un rosegador que passava per sota.

Si voleu saber més sobre aquesta gran capacitat de la guineu podeu visitar la Revista Síntesis i ho trobareu molt més extens i amb algun dibuix que us ajudarà a entendre les claus d’aquest gran sentit magnètic!


Trencalòs 2

Moltes coses podem i hem explicat ja d’aquest espectacular carronyaire, el seu creixement complex en si fins arribar a adult ja és tot un símbol de supervivència i fortalesa, els trencalossos subadults han recorregut un llarg camí ple de dificultats.

Fa uns dies vam realitzar el cens anual de trencalòs, aquest cens és un treball en equip molt preparat i que comença amb la preparació del menjar especific que es reparteix en tres punts diferents. Dies abans cal preveure suficient menjar per atreure als voltors sense que estiguin molta estona al terra però la suficient com per cridar l’atenció del trenca. Aquest dies d’algun punt llunyà veurà l’espectacle i voldrà saber que hi passa. Desprès dels voltors ha de quedar prou ossos com per que el trenca decideixi baixar i veure que hi ha que li pugui interessar. Des dels punts d’observació estem en constant comunicació per intentar seguir les trajectòries dels diferents individus i fer un seguiment més ampli per així determinar quants exemplars s’alimenten i de quines edats son, tenint una idea aproximada de l’estat actual de la població tant resident com flotant i el seu creixement.

En aquest cas i com explicava abans la clau és l’alimentació, i per al cens vam preparar dos bidons de retalls d’ossos d’uns 30 kg cada un per als diferents punts, en total uns 180 kg abocats simultàniament. Aquestes restes provenen bàsicament d’un escorxador privat i son restes de vedella i xai ecològics.

El trencalòs basa la seva alimentació majoritàriament en ossos, pot ingerir per tant restes de carn adherides al mateix os, per això l’aliment que li subministrem no son ossos blancs i pelats sinó que aquests contenen en part alguna resta de carn, és important garantir un bon aport sobretot en aquest període ja que comença l’època d’aparellament i cria, sent especialment crítics els dies d’incubació i criança del poll, i això augmenta el seu consum energètic , que ha de reposar amb la ingesta d’ossos, no oblidem que les necessitats diàries son d’aproximadament uns 490 g. tot i que com la majoria de grans aus poden restar en dejuni alguns dies i menjar més quan apareix la ocasió. S’estima per això que el consum anual d’un exemplar jove podria estar al voltant dels 350 kg en la seva zona de prospecció.

Finalment i malgrat el mal temps el cens va donar bons resultats i tenim clar que estem en una zona propicia per la cria del trencalòs i la seva alimentació durant tot l’any, queda clar que reforçar l’alimentació en l’època de reproducció, d’octubre a juny, garanteix l’èxit tot i que desprès de l’eclosió de l’ou queda encara el llarg camí del creixement, on malalties i depredadors posaran a prova als pares.

En la imatge un jove de trencalòs alimentant-se en un dels punts que tenim a la muntanya.


Tardor exuberant

Per mi la millor de les estacions, en tots els nivells, s’acaba el patiment per la calor i el sol, es suavitza la temperatura i la llum es més suau i per tant ressalta més els colors de la natura, també va més baix fet que accentua elements verticals i allarga ombres, i el dia encara no es tant curt com al desembre.

Tenint això en compte el millor es agafar la càmera i sortir a gaudir dels grans boscos caducifolis que tenim al nostre país, aquest cop he anat al Ripollés una gran comarca amb boscos caducifolis i alta muntanya, concretament a la zona de Camprodon.

Resseguir la vall del Ter de Camprodon amunt és gaudir de la natura i les fagedes, fins als cims enfarinats que ens avisen que l’estació acabarà aviat.

Si anem d’Abella a Pardines gaudirem d’unes magnífiques vistes i d’uns boscos plens de contrast i color, crear jugant amb bosc i prat, aprofitar la llum més horitzontal o capturar imatges plàstiques amb una gran cromaticitat no és tant difícil com sembla, només cal observar i deixar-se portar per la imaginació i el color.


Boira

Hi ha un fenòmen meteorològic força espectacular i capaç de transformar el paisatge de la manera més simple i espectacular, la boira, a la nostra zona es forma a les valls, usualment durant l’hivern, tot i que a finals d’Octubre si hi ha força contrast tèrmic entre el dia i la nit, també s’hi acostumen a formar. És resultat de la inversió de temperatura, causada per aire fred que s’assenta en el vall, mentre que l’aire calent passa per sobre d’aquesta.

És un plaer poder gaudir de les boires i el seu moviment ascendent des dels fons de vall cap a les muntanyes o els colls on acaben desapareixen. El més fascinant és aquesta transformació del paisatge creant una atmosfera de misteri i incertesa barrejada amb bellesa i art.

De bon matí serà fàcil trobar-ne i gaudir de la fotografia capturant i aïllant elements en la boira serà un joc ben divertit i entretingut.


Sol de tardor

El setembre tot i la calor és el mes en que inequívocament entrem a la tardor, tot i que astronòmicament passi pels vols del 20, en aquest mes la llum fa un canvi important i les postes son més planeres i fotogèniques, per això val la pena fer una escapada a les terres de ponent a gaudir de la llum i de la bona temperatura, l’estany d’Ivars ofereix aquesta llum de tarda i un espectacle ornitològic variat, a part d’una calma que desprès d’un estiu llarg sempre es ben agraïda.

Esplugabous a tribuna. Davidmsfoto ©.

Abellerols

Un dels ocells més bonics que ens visiten a l’estiu son els abellerols, aquests ocells s’alimenten d’insectes, amb predilecció pels de la família dels apoïdeus, incloent-hi també la vespa o el borinot; els caça a l’aire i evita consumir-ne el fibló. Ingereix uns 32 grams d’insectes diaris. La seva coloració vistosa és el que més crida l’atenció quan els veiem volant prop de les zones de cria o be posats en les branques d’algun arbre proper oferint aliment a la parella per tal de poder-s’hi aparellar.

Abellerol dalt d’una branca. Davidmsfoto ©.


Trencalòs.

A la imatge un immadur de trencalòs. Acostumats a veure aquest gran carronyaire amb els colors d’adult, avui parlem de la muda.

Aquesta es produeix entre març i novembre, els joves de primer any presenten una silueta de vol mes compacta i sense mudes visibles. El cap i coll negres i l’iris és fosc. la cua també és una mica més curta i les ales arrodonides i llargues, a mida que va creixent també canvia la morfologia d0aquestes tornant-se més punxegudes. L’esquena es marronosa i presenta una mena d’escut blanc força visible i en forma de “V”.

A mida que creix el plomatge canvia de color i durant el segon any s’inicia la muda, començant amb les rèmiges primàries internes, i el cap i coll negres, es comencen a difuminar. Al tercer any també canvia la silueta en començar la muda de les rèmiges secundàries, i al final del tercer any es quan apareixeran les primeres plomes blanques a la cara i el cap. Serà durant el quart any quan es completa la muda de les rèmiges secundàries i la seva morfologia s’assembla més a la d’un adult i muden les primàries externes. Al cinquè any assoleixen la típica silueta d’adult i completen la muda de les secundàries i primàries externes. Al final d’aquest any el cap es completament blanc i en alguns exemplars comença a canviar el coll, i fins al sisé any canvien pit i tarsos del marró al blanc. Al sisé any la majoria d’exemplars ja han assolit el plomatge adult definitiu a l’espera però de trobar una bassa amb fang ferruginós i tenyir les plomes de pit, coll i tarsos.

Tot i que l’emparellament pot començar abans, no és fins l’edat adulta, 6-7 anys que inicien els primers intents de reproducció.


Isards

Com que ja hem parlat força dels isards abans, en aquesta entrada us deixo una imatge que m’encanta ja que els mostra en el seu entorn més típic i autèntic.


El Vol

Com grans planadors que son, els voltors poden estar hores aprofitant les corrents tèrmiques ascendents per sobrevolar el territori en busca d’aliment. Però el tamany també te algun inconvenient, i es que en dies de fort vent aquesta tasca es torna més difícil, els costa aterrar i mantenir rumb, la seva gran envergadura 2,65 m i el seu poc pes, gairebé 10 quilos son factors a tenir en compte.

Malgrat tot se’n acaben sortint, val a dir també que coma espècies rupícoles tenen dues rectrius més que la resta d’espècies que nien en arbres, les plomes rectrius, també anomenades timoneres son les que es troben a la cua i acostumen a ser més simètriques que les de l’ala, anomenades rèmiges. El fet de tenir dues de més estaria relacionat amb una major sustentació.

En aquest imatge el vent no s’aprecia però si l’esforç del voltor en aterrar.


Amics

Molts cops en les activitats ens pregunteu si els voltors de diferents espècies no es barallen entre ells. Doncs no, cada una de les quatre espècies de voltors tenen una especialització alimentària diferent, de fet aquesta és la meravella d’aquest gran equip, cada una de les espècies es menja una part diferent d’un cadàver. A la imatge un voltor comñu i un Aufrany comparteixen àpat, mentre un descansa ben tip, l’altre busca restes que hagin pogut quedar al terra. De fet en un equip tothom treballa per aconseguir un mateix objectiu, en el cas dels carronyaires és fer desaparèixer un cadàver, sinó tot, gairebé tot…

David Manzanera Serra