Nature & conservation

Latest

Llop, el volem?

Ja fa gairebé un any que tenim constància gràfica de la presència del Llop a la Muntanya d’Alinyà, i fa mig any que periòdicament realitzem transsectes per trobar rastres i determinar si només hi ha un i quin és el seu estat de salut o si bé hi ha més.

Les mostres trobades tant per nosaltres com pels tècnics del Cos d’Agent Rurals mostren només un individu en bon estat i mascle. Paral·lelament hem assistit a reunions d’informació amb el CAR als ramaders per què disposin de la màxima informació possible i transmetin les seves pors i dubtes a l’administració, fins i tot s’han acordat actuacions com ajuts per construir tancats de protecció o augmentar el nombre de gossos de vigilància, tot això sempre amb la millor de les voluntats i buscant mantenir un equilibri entre els “afectats” i l’animal, i tenint en compte que al no ser una espècie reintroduïda no existeix una línia d’ajuts o subvencions com passa en altres comarques amb l’ós.

Abans d’entrar en el tema de plé, faig un petit incís, i abans d’això també deixo clar que el que ve ara no és general i se del cert que hi ha pastors que fan molt bé la seva feina, que l’estimen i que entenen que ells fan una tasca molt important en la conservació.

Y a que ve aquest aclariment, doncs tal com comentava hi ha pastors i pastors i tenir el Llop per la muntanya a molts els suposa un mal de cap considerable, en aquesta vida tot evoluciona per bé o per mal, i fins i tot molts cops sense sentit i empès pel corrent social. Que vull dir que els pastors també han evolucionat en la manera en que gestionen els ramats, i aquesta evolució també ajudada per la manca de grans depredadors ara potser cal replantejar-la, i mirant amb perspectiva potser cal fer un pas en una altra direcció. Abans es pujaven els ramats a muntanya amb pastor i gossos, al vespre el pastor els tancava i ell s’hi refugiava al cortal, a tocar del tancat. D’aquesta manera qualsevol amença podia ser resolta amb rapidesa i efectivitat. Aquestes amenaces van desaparèixer, de fet les van fer desaparèixer… Junta d’Extinció d’Animals hi havia massa pressió per part d’alguns sindicats agraris que deien que perillava la economia si no es feia alguna cosa, també va ser l’excusa per caçar sense cap mena d’escrúpols… Ara els pastors ja no pugen, si més no, no tots, ja no hi ha animals nocius, i hom quan no dedica tot el temps a cuidar el ramat, es busca altres activitats de vegades també econòmiques, de vegades no. Ara amb la reaparició dels grans depredadors toca fer bé la feina, i toca fer-la bé, no per caprici dels naturalistes que volem veure un emblema a punt de la extinció passejant pel bosc, toca fer-la per què és ela peça del trencaclosques que falta en l’ecosistema, a la natura.

Que està passant amb les poblacions de porc fer i grans herbívors, de fet si hi donen un tomb amb una mica de perspectiva i plantegem un ecosistema natural complet, començaríem per a baix de tot, amb les plantes i els arbres que netegen l’oxigen i transformen l’energia del sol en energia assimilable, les plantes i arbres creixerien desmesuradament si no hi hagués herbívors, així que ells fan de gestors de vegetació, i els herbívors creixerien desmesuradament si no hi hagués depredadors, de fet com que no hi ha, això és el que passa sense comptar també que el bosc no acaba mai de recuperar-se del tot degut al excés de pastura per part de l’excés d’herbívors, és una cadena, arriba un moment que hi ha xones que es deixen de pasturar per manca de recuperació i per tant manca de nutrients això fa que els herbívors abandonin aquestes zones i acabin creixent espècies arbòries de ràpid creixement, com el pi, que al seu temps deixen sense sol la vegetació i aquesta mor o creix pobrement deixant pas a espècies resistents com gavarneres i argelagues, i això provoca que els grans herbívors s’acostin a llocs on les pastures i la vegetació es cuida i manté, com les pastures per bestiar domèstic, a part que hi ha espècies que emmalalteixen per aquesta manca de aliment. I no entrem en el detall d’afectació en la reducció de plantes amb flor i els insectes pol·linitzadors, i de retruc la disminució dels ocells insectívors, i de retruc la disminució de petits rapinyaires que s’alimenten d’aquests ocells insectívors,  o dels grans que s’alimentàvem de conills i llebres quan hi havia herba i matollar…això una cadena.

I com deia al començament de tot només cal una peça, una, la que regulava aquest ecosistema, però ara no val amb reintroduir, ens hem passat de llarg, i perquè, doncs per manca d’interès, quants diners es destinen en els governs a la protecció del medi, i quan a infraestructures, defensa, i més que desconec, no sóc polític, i ja no els governs sinó les autonomies…quin percentatge s’hi destina….no ho he entès mai, si ho mirem bé la natura és la que fa que puguem viure en aquest planeta, aigua, oxigen…aliments….i no invertim res en cuidar-la, que per mi és el mateix que no invertir res en cuidar-nos…si no canviem de mentalitat ens auto-extingirem, però potser això la natura ja ho sap, i nosaltres només som la plaga que ho exterminarà tot per tal que la natura torni a començar de nou, com en qualsevol procés ecològic.

Així que, el Llop el volem o no el volem?

© David Manzanera

Natura i fotografia.

Fotografia de natura o natura i fotografia,o potser només natura fotografiada..un concepte difícil de raonar i molt discutible segons com es miri, per mi, de sempre la fotografia de natura es la que es realitza a qualsevol dels elements que formen part de la natura, ja siguin vegetals o animals dins del seu hàbitat i sense cap mena de condicionant extern.

Perquè ara això, per que sembla que cada cop més, i sobretot accentuat per les xarxes socials i el creixement en paral·lel dels diferents usos ecoturístics derivats d’instal·lacions que s’han fet servir per l’estudi de fauna, equipaments d’observació que van néixer amb la finalitat d’estudiar la fauna i observar-ne el comportament. Com en tot les dificultats econòmiques criden a la reinvenció i ara aquests equipaments sovint son utilitzats per fotògrafs que busquen captar imatges de diferents espècies de fauna d’una forma relativament fàcil i còmoda. De fet nosaltres en gestionem un i estem en proves d’oferir-ne dos mes, però la meva reflexió va més enllà de la necessitat de certes associacions o empreses de buscar nous models econòmics que els permeti subsistir.

La meva reflexió va sobre el sobtat creixement de fotógrafs de natura, i es que per mi no val en fotografiar certes espècies amb una llum i escenari muntats per al moment, un cerimònia de boda que casa al animal i al fotógraf, per mi un bon fotógraf de natura estudia el terreny, observa, s’informa i recopila informació de la fauna que pot trobar o que vol trobar, i per mi un bon fotógraf de natura és un rastrejador, una persona que coneix la fauna i que abans ha recorregut aquell indret una i altra vegada a la recerca de rastres i senyals que l’ajudin a interpretar i conèixer les espècies que hi viuen, siguin quines siguin, no cal grans i emblemàtiques espècies, només el plaer de saber trobar-les i esperar el moment oportú per fer la foto, mirant de recol·locar-se per buscar l’escenari idoni segons les circumstàncies, des d’un isard, a un teixó o una guineu. Tot això fusionant-se en l’habitat i integrant-se en la natura passant desapercebut a cada moment i rere cada moviment.

I es que ahir després d’una més que profitosa sortida a la recerca de fauna autòctona amb l’amic Andoni Canela, i més d’una bona estona de conversa i reflexió sobre aquest i altres temes volia transcriure i fer extensiva la meva reflexió, que com dic es meva, no una definició de cap diccionari i segur que hom en te alguna de molt diferent, o no…de moment us deixo una de les tantes imatges de cada un dels moments que màgics que vam viure ahir.

© David Manzanera

Harmonia

Hi ha imatges que transmeten harmonia, sense saber perquè a primer cop d’ull ens agraden i les recordem com una composició màgica o bucólica.

Tot te un perqué, i son imatges que al meu parer costen molt de trobar, i no parlo d’un paisatge harmònic nomès, parlo de incloure altres elements incontrol·lables com èssers vius.

Qaun t’agrada la fotografia o millor dit quan t’apassiona, com és el meu cas, passes més estona mirant fotos que fent-les, també per una qüestió de l’ogica i es que és més fàcil lo primer que lo segon. Així s’aprèn, i comences a crear-te les teves composicions, a mi fa molts dies que en ballen moltes composicions ideals però de vegades també cal ser al lloc correcte, digue-li muntanya, comarca, o continent…! Una de les que tenia ganes de recrear o composar era la d’una cadernera ( Carduelis carduelis )en ple hivern, en plena nevada, volia que la imatge fes resaltar els seus colors de plomatge acolorit amb la neu blanca i la llum difuminada que aquesta crea, un ocell força comú però alhora molt difícil de trobar-lo en el moment idoni. De fet fent un repàs mental moltes de les composicions que m’agradaria aconseguir son amb neu, mussol pirinenc ( Aegolius funereus ) amb plomatge hivernal, perdiu blanca ( Lagopus mutus ) i fora d’aquí guineu àrtica ( Alopex lagopus )…..que seria l’excusa per viatjar a qualsevol punt de l’hemisferi nord…

Tornant a la realitat, aquesta setmana i amb la nevada caiguda,sense buscar-ho; que és com surten casi sempre les coses; vaig sortir a fer un tomb fotos pel Parc del Valira de la Seu, si esperava veure algún ocell, però no tenia clar poder treure imatges decents, la veritat és que sempre es pot millorar però van ser tant sols uns segons per enquadrar i disparar, així que no estic descontent amb el resultat.

 

© David Manzanera

Hivern, fred, neu i bona llum.

Qaun arriba l’hivern tendim a buscar l’escalfor i el refugi de la llar, però si superem aquest instint d’autoprotecció i ens abriguem bé, podem srtir a gaudir del paisatge efímer de l’hivern.

Ja us he comentat els beneficis i el plaer de perdre’s pel bosc, però a l’hivern hi hem de sumar el silenci absolut, hi ha fauna que hiverna, altra no hi és pel fred i l’altre prou feina te a trobar menjar.

L’avantatge a més és la posició del sol respecte a d’altres estacions més càlides i lluminoses, el sol va més baix i això fa que amb una mica de lògica i paciència trobem un bosc on el sol hi faci entrar la seva llum d’una manera increïble, si el bosc està nevat i el vent la fa caure tindrem una composició molt maca.

© David Manzanera

Mil paraules

“Una imatge val més que mil paraules”, quants cops ho hem sentit a dir, jo sempre ho he tingut clar, per això escric poc..;-)

Però exactament que vol dir, per mi no només el fet que molts cops hi ha situacions, experiències o emocions que costa descriure, i que amb una imatge solventem en aquell instant. També el fet que una imatge ens pot trasportar a un moment que per cadscú pot ser diferent, un record, una experiència, però també imaginar i donar vida a aquell instant congelat, perquè de fet la fotografia tracta d’això, de congelar instants efímers que només nosaltres veiem i triem, només aquells, ni un segon més, ni un de menys.

Imagineu si cadascú escriguès el que li aporta una imatge, a on el transporta o en que el fa pensar, serien més de mil paraules oi!, o com jo faig, intenteu imaginar com s’ha creat aquella imatge, l’abans de la foto i el desprès, com si descongeléssim l’instant.

Amb la foto següent jo imagino el trànsit animal del lloc, les anades i vingudes d’isards i cabirols, alguna llebre….guineu i fins i tot algún petit ocell, tots allà a trobar-se, un encreuament de camins a la natura, un lloc de pas. Fin i tot per qué no, un idividu solitari enmig de la neu, tranquil, observant i gaudint de la pau, de la manca de depredadors, de casa seva, trepitjant la neu i passejant amb unn privilegi envejable, i en arribar la nit, el fred i la lluna il·luminant l’estampa.

I d’aquí en sortiria una història, la meva, i també la vostra, i segurament si les ajuntéssim podríem comptar mil paraules.

Davidmsfoto ©

Isard pirinenc

Alguns apunts sobre l’Isard pirinenc.

Es troba entre els 400 i els 2.800 m d’altitud, principalment
a Andorra, al Cadí-Moixeró, a l’Alt Urgell,
al Pallars Sobirà, a l’Alta Ribagorça i a la Vall d’Aran
 i als Pirineus en general, tot i que també n’hi ha petites poblacions
als Apenins, Itàlia i a la Serralada Cantàbrica, Espanya.
Viu entre els 1.000 i 2.800 metres als Pirineus
 i entre els 400 i 2.400 m a la Serralada Cantàbrica.
Estudis genètics recents confirmen la separació
de les dues espècies reconegudes.
És un bòvid de mida petita, menor i més esvelt que la cabra salvatge ibèrica
(Capra pyrenaica ). Ambdós sexes posseeixen banyes, amb forma de ganxo,
sent els dels mascles més gruixuts i amb el ganxo més tancat.
Cap i gagarta clares i una taca fosca que cobreix els ulls a manera d’antifaç.
El color del cos és uniforme, amb una línia fosca que
recorre longitudinalment el dors.
Els mascles solen ser una mica més pesants que les femelles.
Els adults solen tenir una altura de llom d’uns 60 cm i pesar uns 30 kg.
 A més del Pirineu també n’hi ha a la Serralada Cantàbrica
 i als Alps, entre altres llocs.

Es mou entre el límit superior dels boscos i les pastures supraforestals, ocupant a l’estiu les màximes altituds.

Prefereix pendents fortes i rocoses on la neu s’acumula poc.

© Davidmsfoto

Gaudim

Com cada any, un rere l’altre, desprès de l’estiu arriba sempre la tardor, aquella estació de calma, de passeig, d’observació del ritme pausat de la natura, fulles que cauen, terres que es tapissen de colors ocres, marrons, taronges, colors que ens trasmeten serenor i pau.

Moment que no em perdo i que aprofito per gaudir en calma de la fotografia i de la natura, moment en que el sol no em castiga tant i sembla que em dona una treva, que em deixa sentir l’escalf de l’estació i que per fí no es mostra dur i implacable, ens fem amics i gaudim.

Ha tornat

Una de les feines que tenim a la Muntanya d’Alinyà és la de fixar les colònies de voltors que en ella hi viuen, d’aquesta manera fan d’atracció i complementen la resta de l’equip sanitari de la natura.

Fa uns mesos amb la mort per part d’un furtiu d’un dels voltors negres que volàven per la vall es va debilitar el grup, la femella que podia ser la possible parella va deixar de venir i els nostres esforços semblava que haven estat en va.

Tenir un voltor negre era un referent de cara a altres companys seus, les colònies de voltor negre no son com les de comú, son més laxes, estan més separats entre ells, d’aquí la nostra decepció i tristor per la seva mort, i evidentment el sentiment de ràbia i frustació per un acte de crueltat i covardia com aquest.

A finals d’aquest mes ha començat a alimentar-se en el nostre PAS un exemplar de voltor negre que encara no hem pogut identificar, tot i la pèrdua del Trasgu hem seguit preparant els aports d’aliment específicament per cada una de les espècies, restes de carn, potes de xai, conills, oòssos petits i mitjans, caps de xai i algun xaiet, per totes les espècies encara que no sempre hi siguin, això està clar que no els ha atret però de ben segur que al volar per sobre el PAS i veure els comuns menjant, s’ha decidit a provar sort i al baixar ha trobat el que necessita i possiblement això hagi fet que de moment decideixi quedar-se.

Així que ara quan ja fa tres setmanes del primer avistament podem estar contents perquè si és dels alliberats durant el projecte de reintroducció, podem dir que ha tornat a casa, sinó ho és esperem que el lloc li agradi i decideixi quedar-se amb nosaltres.

En qualsevol dels casos és una bona notícia!

Voltors i serveis ecosistèmics

Els serveis ecosistèmics són aquells beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones.
Un dels serveis ecosistèmics que ens ofereix la natura és, gràcies als voltors, l’eliminació de cadàvers.
En tot el món hi ha 23 espècies de voltors, quatre de les quals les podem trobar a Catalunya, evidentment un dels llocs és a la Muntanya d’Alinyà. Un d’ells, el voltor negre, de nou, fruit d’un projecte de reintroducció des del 2010, a Alinyà en coordinació amb la Reserva de Caça del Boumort.
L’objectiu, completar l’equip sanitari que conformen els quatre voltors, equip que fa possible el servei ecosistèmic que l’èsser humà necessita per mantenir el seu benestar i salut, i si salut.
No ens oblidem que l’èsser humà viu a la terra perquè la natura hi és present i de moment fa la seva funció de manteniment i regeneració d’hàbitats amb ecosistemes que ens permeten respirar, menjar i viure.
I els voltros qué?…
Cada dissabte expliquem moltes coses sobre els voltors a Alinyà, però una de les que jo vull que la gent entengui i comprengui és la importància de aprendre i entendre perqué els voltors son tant importants i necessàris, i evidentment perquè cal preservar la natura.
Doncs bé els voltors a part de no atacar, ja ho explicarem un altre dia, mengen animals morts, cadàvers que troben a la muntanya i que han mort per diferents causes, alguns d’aquests animals poden ser domèstics, ramaderia extensiva, i aquí ve el primer greuge, i és que de vegades poden haver estat medicats amb diclofenac, un potent antiinflamatori per tractar lesions musculars i dolor crònic a raó de 2,4 mg per kg de l’animal, feu números…
Hi ha massa estudis que demostren que aquest medicament és mortal per als voltors, a Àsia van morir mil·lions de voltors pel seu ús en vaques, i aquí tanquem el tema vobí per anar al que ens interessa.
Que passa si desapareiexen els voltors, i per tant per qué és important que els conserven i protegim.
En el procés de descomposició d’un cadàver interven bacteries, fongs, virus i paràsits…etc, però l’agent infecciós més comú i que ens pot transmetre malalties es el virus.
Sense voltors moltes malalties circularien lliurement per l’aire, n’hi ha més de 80!…moltes d’elles les podem trobar en països subdesenvolupats, imagineu alguna d’aquestes malalties , bé virus, com la ràbia, la tularèmia, o l’àntrax campèssin lliurement per la nostra admirada i espectacular natura sense control alguns d’aquests bacteris podrien filtrar-se per acció de la pluja, en algún dels aqüífers dels que s’abasteixen moltes poblacions, però no és només això, peixos, mosques, cargols, polls, puces etc son portadors d’organismes contagiosos entre molts altres, i aquí comença la cadena….i la malaltia és converteix en pandèmia en qüestió de dies.
Això està clar que és un supósit però penseu-hi, i si estem al segle 21 i això segurament ho podriem preveure i control·lar, no beuríem aigua de l’aixeta, ni tant sols per glopejar!…si com quan viatgem a algun dels països on no hi ha prou control sanitari. I hauríem de estar hiper vacunats, confiar en que tothom fa el mateix o sortir al carrer amb mascaretes per si un cas, i el pitjor i que casi bé ja passa ara, dependre de la “bona fe” de les empreses farmacèutiques.
Imagineu quin canvi en les nostres vides, un canvi que es pot evitar amb la conservació d’espècies com el voltor, amb el respecte a la natura, amb el sentit comú i la coherència quan ens hi trobem gaudint d’ella.
Per qué si he posat d’exemple una vaca, però també es moren altres animals com isards, guineus, conills, llebres, cabirols…i tots ells necessiten un hàbitat en bones condicions, és tot un cercle, el cercle de la natura i de la vida, no siguem nosaltres qui el destruïm, ja que així no només condemnem la natura i el planeta sinó tot la vida que aquesta sustenta i de la qual en som part nosaltres. Tot èsser, per petit que sembli té un afunció important en el seu hàbitat per l’equilibri de l’ecosistema encara que no ho valorem o coneguem.

Descobrint el Delta

Segur que deu ser dels pocs que no coneixia el Delta de l’Ebre fins fa un any, no, m’agafa lluny i l’he associat sempre a calor i xafogor…i és del que sempre he fugit….

He de dir però que m’ha sorprés gratament, evidentment a nivell naturalístic pel paisatge tan peculiar i per la varietat d’ocells que s’hi poden veure durant tot l’any, el que aquí al Pirineu no és tan fàcil.

Desprès d’un inmersió de tres dies en molt bona companyia torno carregat d’una gran quantitat d’imatges i del record d’un gran experiència.